L'economia catalana després del 21-D
Em demanen de VIA Empresa què pot esperar el món econòmic i empresarial de les eleccions del 21-D. És una mica difícil resumir-ho, però bàsicament ens podem trobar amb dos escenaris. El primer, que Madrid continuï controlant les institucions catalanes, sigui perquè guanyen els partits unionistes i Madrid actua de forma interposada, sigui perquè tot i guanyar els partits independentistes es manté el 155 i el control pressupostari de Montoro, o sigui perquè el Parlament que no hi ha majories prou clares i cal anar a noves eleccions d'aquí a uns mesos i, en l'endemig, continuen també el 155 i Montoro.
Què ens estan dient en aquests supòsits el govern del PP i els partits unionistes? Primer de tot, i culminant el relat que atribueix un suposat recés econòmic al procés d'independència, diuen que procuraran que les empreses que han marxat, tornin. I que els consumidors espanyols deixin de fer boicot als productes i serveis catalans. Albiol va dir que es crearien incentius fiscals per fomentar el retorn, però Guindos el va esmenar perquè, a banda de no tenir cap lògica econòmica, no hi ha marge normatiu per a tals incentius.
Tots sabem que fa anys que existeix un boicot no declarat però efectiu als productes catalans més emblemàtics o de menor preu i més fàcilment substituïbles que, en tot cas, ara s'ha estès a d'altres sectors –com el financer-, però que no desapareixerà per moltes crides formals que facin els bombers piròmans. En tot cas, el president espanyol brindà amb cava català a la principal empresa del sector, en negociacions perquè l'adquireixin els alemanys i que manté com a imatge pública un ferm partidari de l'aplicació de l'article 155 i agraït president de la nou nada Cámara de Comercio de España.
Una cosa semblant podríem dir de les seus d'empreses. La centrifugació de seus cap a la proximitat de la llotja del Bernabéu i dels organismes reguladors ja fa temps que provoca un continu degoteig d'empreses que cerquen acostar-se al poder real de l'Estat. Ara que aquest poder ha donat un cop de força i ha demostrat que a Barcelona no n'existeix gens, les empreses que depenen dels contractes, les normatives o del mercat espanyol difícilment es faran enrere del pas que han donat i hauran obert el camí perquè d'altres el vagin seguint sense gaires manies. Les seus d'aquest tipus d'empreses no tornaran fins que Catalunya disposi de la capacitat d'inversió, de despesa i de regulació d'un Estat. I aleshores, no només tornaran les d'origen català, sinó que les empreses espanyoles i internacionals que operin a Catalunya també voldran ser a prop d'una Barcelona amb poder real. Amb tot i això, aquests dies hem sabut que, de moment poc més d'un 10% de les empreses que han anunciat el canvi de seu l'han acabat de formalitzar.
També la vicepresidenta espanyola, en una nova mostra de cinisme, ha convocat hotelers i comerciants barcelonins per anunciar-los que faran una campanya per rellançar la marca Barcelona. Una marca que pateix sobretot la seva associació a la imatge d'Espanya. Segons el Reputation Institute, 6 de cada 10 ciutadans europeus consideren que la imatge d'Espanya s'ha vist perjudicada –sobretot en termes de qualitat institucional- arran de la crisi institucional provocada entorn del procés sobiranista de Catalunya. Quant al Corredor mediterrani, la vicepresidenta es comprometé continuar invertint com fins ara –i això ja sabem que vol dir- i també prometé augmentar la presència de l'Estat a Catalunya malgrat "les seves migrades competències".
"Les empreses que depenen dels contractes, les normatives o del mercat espanyol difícilment es faran enrere del pas que han donat"
El segon escenari és el d'una victòria independentista que permeti anar avançant en la construcció d'espais de sobirania i on les decisions de política econòmica es prenguin a Barcelona en comptes de Madrid. Aquesta assumpció de sobirania hauria, en primer lloc, d'implementar les 46 lleis aprovades la passada legislatura i suspeses de forma cautelar pel Tribunal Constitucional a instàncies del Govern espanyol. Moltes d'aquestes lleis tenen un clar component econòmic. Unes de tipus fiscal, com ara l'impost sobre la producció d'energia nuclear o sobre els dipòsits bancaris. Unes altres de tipus regulador, com la de comerç. I d'altres, com la del canvi climàtic, que pretenen estimular el desplegament de nous paradigmes econòmics. Ja resulta sarcàstic que la suspensió d'aquesta llei -que és la primera que aborda aquest tema al sud d'Europa i que va ser aprovada pel Parlament amb la sola oposició del PP- coincideixi pràcticament en el temps amb el compromís de la presidència francesa d'impulsar l'economia verda com a factor de modernització i de competitivitat econòmica.
L'assumpció de sobirania econòmica per part de Catalunya provocarà sens dubte una reorientació de la política econòmica que reforçarà la potenciació de les empreses exportadores, desenvoluparà un marc fiscal i normatiu més favorable a les pimes, els autònoms i els emprenedors i combatrà les situacions oligopolístiques que –en camps com l'energia o el crèdit- llasten la competitivitat de les empreses de l'economia productiva. En aquest sentit, es penalitzaran les activitats especulatives i es vetllarà per evitar noves bombolles, especialment en el camp de l'habitatge.
Dels programes electorals de les principals forces independentistes hem d'esperar també que s'impulsarà la modernització i la competitivitat de l'economia potenciant els intangibles –formació, talent, recerca, innovació, marca, qualitat institucional-, la implantació dels nous avenços tecnològics a l'activitat manufacturera –amb els processos 4.0 al capdavant- i s'aprofitaran les oportunitats que ofereixen els nous paradigmes productius, com ara l'economia verda.
Finalment, una victòria efectiva de les forces independentistes hem de preveure que garantirà la cohesió social com a fórmula més eficaç per reforçar el mercat intern, per garantir la igualtat d'oportunitats i l'ascensor social i per aprofitar tot el potencial del factor humà del país. La consecució de la sobirania econòmica permetrà abordar els colls d'ampolla que, encara més amb la recuperació econòmica, ja presenten moltes infraestructures, sobretot ferroviàries (Rodalies, Corredor mediterrani, connexions als ports) i millorar l'eficiència en la gestió de les que ja existeixen com són els ports de Barcelona i Tarragona, l'Aeroport del Prat o la xarxa viària d'alta capacitat.