El vinil guanya les descàrregues. 'Hipstèria' o usabilitat?

Acaba de passar un fet insòlit en la indústria musical: a Gran Bretanya, per primer cop les vendes de música en vinil han superat les vendes per descàrrega. Segons l'Entertainment Retail Association (ERA) la setmana 48 del 2016 els vinils van generar 2,4 milions de lliures mentre que les descàrregues només 2,1. En el mateix període del 2015 les xifres van ser d'1,2 i 4,4 milions respectivament.

Les xifres han agafat tothom per sorpresa, fins i tot als entusiastes del vinil. Però, són creïbles? És una bombolla o és una tendència? Tants hipsters hi ha?

Si ens fixem en l'oferta, veurem que els grans distribuïdors de discos en vinil ja no són els Fnac, Virgin, Ameba Records i Tower Records sinó que són, a escala mundial, Urban Outfitters —una cadena de roba— i a Gran Bretanya Tesco i Sainsbury —els Caprabo i Bonpreu d'allà—. A aquesta oferta li hem d'afegir les botigues especialitzades, les de segona mà i les webs de col·leccionisme de discos.

Però els canvis més grans s'han produït en la demanda. El primer gran sotrac va ser l'any 1982 amb l'aparició del CD. El CD va ser per la indústria musical la gallina dels ous d'or i alhora el seu botxí. D'una banda i sota una pretesa millora de qualitat les discogràfiques van tornar-nos a vendre el mateix contingut que ja teníem en vinil a un preu superior. Però del que cap discogràfica no es va adonar és que, per primer cop en la història dels mitjans, un CD no era una còpia de l'obra sinó que n'era el màster digital.

En un entorn digital no existeix la còpia, només existeix el duplicat i, per tant, un CD i la seva còpia són indestriables. La indústria musical s'havia venut l'ànima al diable que va resultar portar auriculars i dir-se Napster. Amb unes quantes línies de codi en forma de petit programa d'intercanvi d'arxius el Shawn Fanning va acabar l'any 1999 amb el model de negoci de la distribució de música. De sobte la música era inacabable i de franc.

Amb Napster vam passar de l'economia de l'escassedat a la de l'abundància, de saber-nos els quatre discos de casa de memòria a no poder escoltar tot el que havíem baixat, i com que cada mitjà crea la seva audiència ens vam acostumar al catàleg infinit i a la distribució immediata. iTunes, Spotify i Google Music són el resultat de l'audiència que va crear Napster.

Semblaria que un vell disc de vinil —cost elevat i distribució no immediata— no tindria res a fer davant el baix cost i la immediatesa de la música digital però segons les dades de l'ERA seguim comprant vinils i cada cop més. I de costos va la cosa. Hi ha tres costos ocults que expliquen el perquè d'aquesta resiliència del vinil.

El primer cost té a veure amb el dilema de l'elecció en un entorn d'oferta infinita i la percepció subjectiva d'error. Si hi ha (virtualment) infinites cançons per escoltar també n'hi ha (virtualment) infinites de millors —per definició mai no podré escoltar la millor i això de manera subjectiva afecta la meva experiència—. És per això que ens costa tant decidir quin grup/disc/tema escoltar. També ens passa a l'hora de decidir quina pel·lícula mirem a Netflix o a Movistar . Si les opcions són poques —la meva discoteca de vinils— la probabilitat d'error baixa substancialment i el dilema de l'elecció queda fora de l'equació.

El segon cost té a veure amb la mandra. El ritual de treure un disc de la funda, posar-lo, canviar de cançó, canviar de cara té un cost aparent infinitament molt més alt que els dos clics d'engegar Spotify i posar la llista recomanada. I aquest cost, que en principi jugaria contra el vinil, és un dels seus grans avantatges: escoltem la cara sencera i el disc que queda al plat sona a la propera sessió abans no ens decidim d'escoltar-ne un altre. El resultat és que escoltem més música. És també aquest alt cost de posar un disc que sovint ens fa escoltar-lo sense fer res més quan la música digital s'escolta conduint, fent esport o treballant. Quan fa que no escoltes música sense fer una altra cosa?

El cost de la mandra té una segona derivada: la tecnologia digital no és prou invisible ni prou fàcil d'utilitzar. La majoria de nosaltres sentim la música digital al mòbil, a l'ordinador, a la Play o al mediacenter i no en les millors condicions de qualitat. Per experimentar la música digital a la sala de casa hem d'engegar la tele o un ordinador o el mòbil o la Play (en alguns casos tot) i en general hem de tenir uns coneixements i una infraestructura infinitament superiors als que els que es necessiten per posar un disc.

El tercer cost és el de la metainformació. En el pas de la música a format digitals —als llibres també els passa— no només perdem la informació visible com serien la coberta dels àlbums, les lletres, les fotografies interiors o les notes de producció sinó que en perdem la informació física pròpiament. Un disc dels Beatles editat l'any 1969 no és el mateix que una reedició actual, i si el vaig comprar d'estudiant a Portobello de segona mà tampoc. Aquesta metainformació es perd. Fins i tot els defectes poden afegir valor a un vinil: un disc d'Apache de The Incredible Bongo Band guixat i amb gomets enganxats (al vinil) a les marques de tall del pioner del hip hop Grand Master Flash és evident que no és el mateix que una reedició actual.

Un disc de vinil no és només la música que porta impresa, el disseny de la coberta, les fotos i les notes sinó que és una experiència que comença en el moment en què, escapant dels algorismes de recomanació, remenem una botiga de discos de segona mà, una experiència que dura fins que asseguts al sofà s'acaba la cara A i ens quedem mirant les fotos de la coberta per mandra a aixecar-nos a canviar de cara.

Acabo d'escriure aquest article i veig que l'ERA ha publicat les dades de les vendes de música de la setmana 49. El vinil també supera les vendes de música digital.