Estar tranquil·la

La idea de poder tenir el cor ple és una fantasia. I la de no tenir mai el cor dividit, encara més. Una de les bondats de quan deixes enrere l'adolescència és que aprens a apreciar molt més la tranquil·litat que no pas la passió. És bonic viure intensament, però arriba un moment en què l'ànima demana repòs i serenor, i només uns bons fonaments i una mirada llarga poden fer que els teus nivells de benestar augmentin significativament.

La meva vida, tanmateix, és de tot menys tranquil·la. Suposo que per això anhelo el contrari, o que potser, com que el meu cos cansat i el meu cap fregit, em demanen un moment de calma. Un moment de calma que no els dono quasi mai, i sempre de manera parcial, en forma d'una tarda a la platja, un dinar amb amics o una cervesa freda després de treballar molt un divendres. Per a la resta, m'agrada mantenir-me activa, encara que sigui llegint, anant a fer una volta... o vivint entre dues ciutats. A vegades, al final del dia, no sé si és que desitjo la tranquil·litat o és una fantasia que busco i persegueixo, però que sé que no arribarà mai si continuo fent les coses com les faig ara mateix.

Des de la universitat que el meu univers està dividit, o potser fins i tot des de més abans. Entre la filosofia i les ciències polítiques, entre el campus caòtic del Raval i el campus enlluernador de Ciutadella, entre Girona i Barcelona com llocs on em sentia a casa però de maneres molt diferents, entre un grup d'amics i un altre. Sempre he tingut el cor dividit, i a mesura que em vaig fent gran, en lloc de tenir-ho molt més coordinat, encara s'hi afegeixen més factors: un amic aquí, una amiga allà, una estada de recerca on he deixat un tros del cor, un viatge apassionant, una recepta de cuina d'una regió concreta, o un cafè turc sempre que viatjo cap al que ara, per mi, és el sud-est.

"Tot el pla fantàstic que havia pensat amb vint anys ara em sembla mandrós, innecessari i massa estressant"

No és massa compatible estar tranquil·la i ser una persona que fa moltes coses. Alguns dies ho aconsegueixo, però sempre lluny dels estímuls que em posen més contra les cordes. La veritat és que el més comú en la meva persona són els rampells elèctrics d'energia i hiperactivitat que em fan fer moltes coses i després fan que, al final del dia, em senti cansada i esgotada. Cada cop ho porto millor, i cada cop en tinc menys, d'aquests impulsos. Una salutació a la meva psicòloga per la feina que ha fet durant els últims mesos.

L'etern retorn de tota persona que viu a l'estranger és tornar a casa per vacances i replantejar-nos tota la nostra vida. Per què he marxat, què vaig anar a buscar, a fora, per què no m'he quedat als llocs on estava bé. I quan ets fora, el mateix però a la inversa. El que em consola és que totes les meves amigues, les d'aquí i les d'allà, estem igual. Amb vint-i-set anys no has de tenir tota la vida feta, però sí tenir una idea de cap a on t'agradaria anar. Però tot el pla fantàstic que havia pensat amb vint anys ara em sembla mandrós, innecessari i massa estressant. No els vull, tots aquells somnis. Tampoc sé quins vull, ara. Però a mesura que la pressió baixa i que la teva pròpia existència es relativitza respecte de les altres, t'adones que, el que et generava tenir alguna cosa que seguies com a finalitat era justament el mateix que t'ho fa renunciar-hi ara: et feia estar tranquil·la.