Fem amb la morositat com Nova York amb els cotxes diplomàtics
L'informe assenyala que fins al 2002 existia una immunitat que emparava els diplomàtics de 149 països, de manera que, quan cometien una infracció, no es veien obligats a pagar les seves multes d'aparcament. Segons l'estudi, entre novembre de 1997 i finals de 2002, els vehicles d'aquests alts dignataris van acumular més de 150.000 multes impagades, l'import de les quals pujava a uns 18 milions de dòlars.
Els diplomàtics més multats van resultar ser els kuwaitians, amb una mitjana de 249,4 sancions anuals per vehicle. És difícil pensar que hi hagués un problema de liquiditat entre aquests infractors, però la veritat és que la xifra indicava un enorme descuit a l'hora d'estacionar els seus cotxes. Per la seva banda, els diplomàtics espanyols mantenien una gens menyspreable mitjana de 12,9 infraccions anuals. Tampoc està malament! Els més respectuosos amb la llei eren els de sempre. És a dir, els diplomàtics de països com Noruega o Suècia, entre d'altres, que pràcticament no tenien multes.
En conèixer aquestes dades, la ciutat de Nova York va decidir, al novembre de 2002, retirar les plaques diplomàtiques a aquells vehicles que acumulessin més de tres multes impagades. Només en el primer mes, es van retirar matrícules a cotxes de 30 països. Els resultats no es van fer esperar. A partir de la retirada efectiva de les plaques, els diplomàtics van començar a reduir les seves infraccions. Els kuwaitians van passar a comptabilitzar una mitjana de 0,15 sancions anuals per vehicle i els espanyols, 0,52. Sens dubte, aquests diplomàtics coneixien les normes d'aparcament que imperaven per a la resta dels mortals.
També sabien del caràcter exemplar de la seva actuació i de la responsabilitat que la seva alta representació comporta. No obstant això, el fet que per a ells la nova norma no tingués cap cost, va permetre i va fomentar un abús respecte a la resta dels ciutadans (sí, un cotxe mal aparcat generalment feia nosa a la resta tot causant-li un problema de pèrdua de temps i paciència).
Tanmateix, com hem vist, el comportament era molt desigual en funció del país d'origen, cosa que porta els autors de l'estudi a analitzar la vinculació amb la corrupció a partir d'aquesta variable. Aquest estudi ve a col·lació per aproximar-nos a actituds habituals en altres àmbits més propers. Per exemple, moltes de les nostres empreses multinacionals, que a Espanya paguen els seus proveïdors en períodes de termini escandalosos, compleixen escrupolosament les normes de pagament quan operen en altres països.
Aplicant el nostre exemple, es tracta clarament d'un problema d'impunitat. És una pràctica prohibida l'incompliment de la qual no té cap cost. Ni multes, ni penalitzacions, ni tan sols es reflecteix en els informes o en la Responsabilitat Social Corporativa de les empreses. En aquest cas és, a més, una impunitat molt productiva, ja que retardar els pagaments als seus proveïdors els permet obtenir finançament "gratis total", a costa d'enormes despeses i disgustos dels esmentats proveïdors.
El més sorprenent és que l'actitud del nostre Govern és permissiva amb els insignes infractors (els pitjors són algunes grans empreses que cotitzen en el selecte Íbex 35), ja que permet l'incompliment sistemàtic de la norma, sense que s'hagi legislat, després de cinc anys, un règim sancionador. El resultat és un torpede en la línia de flotació de milions de pimes i autònoms espanyols, la qual cosa en redueix dràsticament la viabilitat i competitivitat.
El Govern espanyol podria prendre exemple de l'eficàcia de la ciutat de Nova York, avisant i executant. Els resultats, ja els hem vist... Ara només cal voluntat política per acabar amb aquest problema.