Història de dues ciutats

Quan vaig acabar la carrera, l’any 92, vaig passar uns mesos a Madrid per motius personals. Em va sorprendre que molts dels companys que vaig conèixer allà, joves de la meva edat, no buscaven feina immediatament en acabar els seus estudis superiors: es disposaven a passar uns anys preparant oposicions. Eren nois i noies brillants, l’objectiu professional dels quals passava per esdevenir economistes de l’Estat, advocats de l’Estat, inspectors d’Hisenda o controladors aeris. Disposar d’un títol superior era la porta d’accés a unes oposicions i a un càrrec en l’alta administració de l’Estat. Quelcom molt estrany per algú que, com jo, venia de Barcelona, vibrava en aquells moments amb el fervor olímpic, i aspirava a treballar en alguna empresa privada, industrial o de l’incipient sector de telecomunicacions. En el meu entorn, mai, ningú, s’havia plantejat opositar. Aquells nois eren els cadells del que ara anomenaríem deep state.

En les darreres setmanes s’han publicat diferents articles sobre els models econòmics de Madrid i Barcelona. Les economies regionals de Madrid i Catalunya suposen, conjuntament, el 38% del PIB espanyol. Madrid ha fet el sorpasso recentment a l’economia catalana. Segons la consultora internacional McKinsey, en el seu recent informe The Future of Work in Europe, Madrid és una de les 48 ciutats més dinàmiques del continent (superstar hubs), mentre que Barcelona entra en una decebedora categoria de tourism haven (refugi turístic), si bé sobresurt en aquest segment per la seva força de treball qualificada i capacitats d’innovació.

"Les economies regionals de Madrid i Catalunya suposen, conjuntament, el 38% del PIB espanyol"

Indubtablement, Madrid compta amb el poder del poder: la concentració d’organismes regulatoris i legislatius, i l’efecte d’atracció que això té sobre els centres de decisió empresarial (especialment de grans empreses). Però Madrid té també a favor el poder de la geografia (per entendre com la geografia determina el destí dels països i condiciona les rivalitats històriques entre nacions i ciutats, cal llegir a Robert Kaplan, The Revenge of Geography). El hinterland de Madrid (territori d’influència sense obstacles naturals) s’expandeix a les dues Castelles, Aragó, Extremadura i part d’Andalusia. El hinterland de Barcelona seria Catalunya, en un model d’influència molt més distribuït i amb una insomne rivalitat interna entre ciutat i territori (entre Barcelona i Catalunya). Madrid compta, a més del poder de la geografia i del poder del poder, amb el poder de l’aglomeració econòmica (generació d’economies d’escala per la concentració d’activitats). Els tres poders es realimenten i es reforcen entre ells: a més poder polític, més aglomeració econòmica i més expansió geogràfica. A més expansió i aglomeració, més concentració de poder. L’organització radial de les comunicacions de l’Estat respon, en part, a l’operació històrica combinada d’aquestes tres forces. Madrid exerceix força gravitatòria, atractiva d’activitat i talent, i actua de xuclador de l’espai peninsular central (el famós fenomen de l’Espanya buida).

Barcelona té uns altres avantatges competitius que cal explorar i explotar. Si Madrid té el poder de la concentració de grans empreses, Catalunya té el poder agregat dels clústers de PIME’s exportadores. Si Madrid gaudeix d’un important desplegament de serveis financers, Barcelona desenvolupa una vibrant cultura emprenedora, de nous models de negoci i d’atracció de capital risc (hem de continuar per aquest camí! Ens imaginem la potència de 100 empreses catalanes high-tech, al NASDAQ, com té Israel?). Si Madrid disposa de xarxes de (molt preparats) alts funcionaris de l’Estat, Barcelona disposa de xarxes científiques modernes, organitzades; i de recerca biomèdica d’excel·lència. Si a Madrid hi ha proliferació d’institucions internacionals, a Catalunya es troben centenars de discrets hidden champions (campions ocults, empreses tecnificades exportadores globals). Si Madrid genera externalitats econòmiques derivades de la presencia d’organismes ministerials, Barcelona compta amb cadenes de valor que evolucionen cap a models d’Indústria 4.0. Si Madrid té el poder conferit de l’Estat, Barcelona compta amb l’autoritat, l’experiència i la tradició de la indústria i el comerç. Si Madrid opera com un cos de gran massa, amb força gravitatòria atractiva del seu hinterland, Barcelona és el nucli d’una galàxia de ciutats industrials mitjanes que cooperen i competeixen dinàmicament entre elles. Si la geografia de Madrid facilita una expansió concèntrica, la posició privilegiada de Barcelona, entre el cor Europeu i la Mediterrània la converteix en centre històric i cultural d’atracció de talent internacional i de turisme de qualitat.

"Si Madrid opera com un cos de gran massa, amb força gravitatòria atractiva del seu hinterland, Barcelona és el nucli d’una galàxia de ciutats industrials mitjanes que cooperen i competeixen dinàmicament entre elles"

Cal potenciar aquests avantatges competitius, recuperar posicions i ressituar-nos com un dels 4 Motors Industrials d’Europa, xarxa que va formar Catalunya amb Baden-Württemberg, Rhone-Alps i Llombardia, considerades als 80 entre les regions més industrialitzades d’Europa (ara estem molt lluny d’aquesta elit). La nova globalització exigirà la construcció de nous avantatges comparatius en nacions i ciutats. Avantatges que ja no estaran dirigits per les estructures eficients en costos, com en la vella globalització, sinó per l’especialització tecnològica i innovadora; i per la capacitat d’atreure talent. La teoria moderna d’organitzacions afirma que, en temps d’incertesa i canvi, els models distribuïts són més eficients, adaptatius i resilients que els models verticals i centralitzats; i que les grans concentracions urbanes acaben per generar des-economies d’escala (congestió, contaminació, allunyament del medi rural, pèrdua de qualitat de vida). Barcelona, i Catalunya, tenen grans oportunitats en la combinació entre l’emprenedoria, la indústria i la ciència, amb un model distribuït i una posició geogràfica envejable entre el mar i la muntanya.

Madrid i Barcelona: com a la novel.la de Charles Dickens, història de dues ciutats. Tanmateix, mentre a Madrid sembla percebre’s un consens implícit i silent entre tot el conjunt d’agents polítics, econòmics i socials sobre quin ha de ser el model de desenvolupament econòmic futur, i un alineament al voltant d’una sola idea de capital (sembla que el conjunt d’agents tenen una visió comuna del Gran Madrid -hi ha una estratègia implícita i permanent en el temps-); a Catalunya aquest consens no existeix. Qui marca el camí? Quin és l’equivalent català al deep state? On és aquest sistema nerviós central de talent que sustenta i configura una visió consistent i coherent de futur? I, sobretot, quin és el model econòmic que desitgem, i com el potenciarem?