França i el perill del populisme

Podem palpar que una de les tendències actuals consisteix en traslladar el populisme polític a la societat. A força d’insistir-hi, determinats polítics pretenen traslladar aquesta perillosa dèria als ciutadans. Molts mitjans -tots els generalistes d’aquí, segur- hi ajuden, tota vegada que ja han perdut l’hàbit d’informar i es dediquen únicament a divulgar. Si la informació és correcta, cap problema. Si és falsa, es divulga la mentida sense rubor.

Arran les eleccions a president de la República Francesa els partits extremistes populistes -els de dretes (Le Pen) i els d’esquerres (Melenchon)- han començat a difondre de forma subliminal el concepte de semi-il·legitimitat de Macron donades les circumstàncies. Diuen que ha estat un front anti-Le Pen. Perillosíssima estratègia si cala en els electors. D’ençà un temps, la premsa insisteix constantment en parlar de societats dividides pel fet que una opció guanya a l’altra per poc marge. Sempre ha estat així. Mirin, si no, als Estats Units, alguns exemples de triomf ajustat d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Clar que no hi ha res com caure en gràcia (mirin, si no, els resultats de Kennedy o Clinton).

El cas de França no és massa diferent, encara que allí, al només haver-hi dos candidats finals, el guanyador mai pot obtenir menys del 50%. Mirin alguns resultats ajustats durant la 5a República.

Bé, Macron ha guanyat amb el 58,55% dels vots. Clar que no cau en gràcia, segurament perquè no és allò que els mitjans consideren progressista. Li ha caigut el qualificatiu de liberal, com l’altre nit comentava un dels contertulians de TV3. I ja se sap que, no importa el que facis, aquesta etiqueta és letal.

Els francesos tendeixen a estar en permanent descontentament, sovint sense importar massa si l’entorn és bo o dolent. Una actitud que, ja els ho comentava la setmana passada, no és del tot dolenta si ajuda a que les coses avancin. El dibuix del Hors-séries de Le Monde ho reflecteix bastant bé.

Però la veritat és que el benestar francès es detecta només passar la frontera. En quantitat i en qualitat -educació i endreçament-. Els seus pobles en són un bon reflex. Però el millor per valorar la França actual és utilitzar les estadístiques fins allí on sigui possible. I com que el benestar és una realitat relativa -funciona per comparació- i ja que nosaltres no practiquem l’exercici de l’inconformisme, he aprofitat per comparar les dades franceses amb les nostres:

Ah! I tot això treballant 35 hores setmanals, d’ençà del 2002. D’acord que aquest descontentament permanent francès  ens beneficia, però qui pogués plorar amb els seus ulls!