L’aliment, una mercaderia singular

Fa pocs dies ha sorgit una polèmica al País Valencià sobre la importació de xufa. D’una banda es denuncien els suposats abusos laborals a les treballadores africanes de l’empresa Tigernuts Traders, la major comercialitzadora de xufes del món, i, d’altra banda, es manifesta disconformitat pel que significa de competència deslleial en tant que aquestes condicions laborals, amb baixos salaris, possibiliten situar en el mercat productes a un preu que qualifiquen de dumping social.

Per tant si, tal com es proposa, exigim que millorin les condicions laborals (incloses les salarials) de les treballadores africanes, elles viuran millor i la competència es realitzarà en termes equivalents. De totes maneres, em costa de veure els afanys de justícia social acompanyats d’interessos comercials. Considero que els problemes socials, alguns d’ells molt colpidors, cal abordar-los necessàriament, però en altres àmbits. En qualsevol cas el comerç internacional d’aliments es un tema complex amb múltiples vectors contradictoris i no pas tots evidents.

"Estem molt lluny d’una governança mundial del comerç internacional"

Si de dumping social es tracta, aquesta és la mateixa queixa que fan, per exemple, els francesos d’algunes de les nostres produccions agrícoles, doncs és cert que els nostres salaris son més baixos. De fet la clàssica defensa d’una economia relativament dèbil front als competidors és la devaluació de la moneda, la qual cosa no deixa de ser una forma de dumping. Per tant, malgrat els esforços de la Organització Mundial de Comerç (OMC) per liberalitzar els mercats establint acords de relacions hipotèticament més equitatives, estem molt lluny d’una governança mundial del comerç internacional, la qual exigiria una relativa equivalència en el desenvolupament dels diferents països, quelcom que avui per avui no és ni imaginable.

L’agricultura sempre és l’actor en discòrdia en els tractats de comerç internacional. Les negociacions al si de la Organització Mundial de Comerç i altres tractats multilaterals sovint s’encallen en l’apartat agrícola. Per exemple, la inacabada Ronda de Doha va fracassar en el seu intent de conclusió al juliol de 2008 per les clàusules de salvaguarda sobre productes agrícoles, llavors va venir la crisi econòmica i des de llavors la OMC s’ha dedicat a posar cara de circumstàncies, mentre s’intentaven i fins i tot concloïen altres tractats multilaterals però no d’àmbit global al si de la OMC.

Tanmateix, les dificultats de la Ronda de Doha va posar en evidència la singularitat agrícola. Les tensions clàssiques en aquest capítol al si dels processos de liberalització comercial eren –simplificant- entre països desenvolupats (en direm Nord) i països en desenvolupament (en direm Sud). Els segons reclamaven l’apertura de fronteres del Nord als productes agrícoles del Sud, els únics productes –en molts cassos- que podien oferir d’intercanvi.

Alhora denunciaven –amb tota justícia- l’abús flagrant dels ajuts a l’exportació dels països desenvolupats, via per la qual aquests podien donar sortida als seus excedents a preu de destruir les precàries economies del tercer món. Però en el cas de Doha qui va bloquejar els acords, per causa de les salvaguardes agrícoles, va ser la Índia. En aquest cas va pesar més la por a desmantellar la seguretat de proveïment alimentari a la pròpia població índia que els hipotètics guanys del seu comerç agrícola. Tot sigui dit, que en un moment en el qual la Índia començava a tenir molts altres actius per intercanviar.

"La seguretat de proveïment alimentari no és negociable al si de cap tractat de comerç internacional"

Però, sens dubte, s’evidenciava un fet clau: la seguretat de proveïment alimentari no és negociable al si de cap tractat de comerç internacional. A les darreres agudes crisis de preus dels aliments bàsics (2007, 2010 i 2012) alguns països productors van establir limitacions a les seves exportacions, ja sigui prohibint-les o a través de taxes a l’exportació. Pot semblar una paradoxa, just quan podien guanyar-hi més, atès el nivell de preus, posaven dificultats a l’exportació. En realitat intentaven evitar que el nivell de preus (que els països més desenvolupats podien pagar) provoquessin carestia alimentaria al propi país productor i exportador. Per tot plegat, des de diferents opinions s’ha defensat que al si de la OMC els acords de comerç agrícola tinguin un marc normatiu i de negociació propi i diferenciat.

Arribats aquí hauríem de parlar de sobirania alimentària i d’autosuficiència alimentària, però ho deixarem per a un proper article. En tant caldria tornar a la xufa valenciana per incorporar el factor de la qualitat. Parlem en aquest cas de barreres tècniques. Es lògic que al marge de la liberalització comercial un país es protegeixi d’aquells productes que per raons de salut o medi ambient no compleixen els mínims exigits. Per exemple, si la legislació europea assenyala uns màxims determinats de residus químics als aliments, si el país productor no pot proveir en aquestes condicions és lògic i saludable que aquesta mercaderia no pugui comercialitzar-se aquí. Tot i així, no cal dir, que aquestes barreres tècniques son susceptibles de biaixos com a barrera comercial.

"Al comprar els aliments estem dissenyant el nostre entorn natural, el nostre paisatge"

Ara bé, si la xufa africana, com a exemple, compleix aquests mínims no es pot impedir la seva presencia als mercats. La defensa de la xufa valenciana ha d’establir-se -a més de prendre les millors opcions possibles de competitivitat (tecnologia, escala, gestió)-,  a partir de la valoració de la qualitat específica d’aquesta, per les seves característiques organolèptiques, pel seu origen de proximitat en tant que factor mediambiental i com a defensa de l’estructura social de l’agricultura local. Altrament, aquesta qualitat diferenciada ha d’informar-se, explicar-se i ha de quedar clarament identificada. Deixant finalment al consumidor la llibertat de la seva elecció. Llibertat que, tanmateix, no està exclosa de responsabilitat, ans al contrari. Al comprar els aliments estem dissenyant el nostre entorn natural, el nostre paisatge, la conservació en major o menor mesura del nostre patrimoni social i cultural. La defensa del nostre entorn passa, en primer lloc, per defensar aquells que el dissenyen i el mantenen.