A la ciutat digital 'mengemmassa'

Reps correus de webs que no recordes haver visitat? Tens aplicacions al mòbil que no saps ni per a què serveixen? Et passes el dia fent unsubscribe a butlletins de correu? Tens el Pocket, Refind o el Read Later a petar d’articles que has guardat per llegir després? Els cinc minuts de Twitter abans d’anar a dormir acaben a dos quarts de dues? Si has respost afirmativament a una de les preguntes, tens tendència al sobrepès digital; a dues, tens sobrepès; tres, tens principi d’obesitat digital; més de quatre, ets un obès digital.

Per entendre el que està passant —i per curar-nos de passada el complexe d’Adam, de que som els primers que ens passa una cosa— sempre va bé anar als clàssics. El gran Joan Capri començava el monòleg Mengemmassa amb un profètic:

“Nois, eh? Sento dir-ho, però el nostre país és un país difícil d‘arreglar. I ho sento però... és aixís. Entre d‘altres coses perquè tenim un defecte i és que mengem massa, al dir mengem massa també vull dir menjo. Jo sóc de vida, aquí jalem pels descosits. Aquí no estem per bromes.”

El monòleg és una sàtira de la societat de consum de la dècada dels 60 del segle passat, una dècada marcada pel desarrollismo i on per primera vegada en molts anys les classes populars accedien als béns de consum en massa. Una societat massa acostumada a gestionar la misèria que passava de cop a haver d’aprendre a gestionar l’excés.

I és això una mica el que ens ha passat a nosaltres. Sense solució de continuïtat hem passat del diari del diumenge, que t’ajudava a quedar-te adormit al sofà, a l’iPad que cada nit que et manté despert fins a la matinada; d’esperar la pel·lícula del Plus a no saber quina pel·lícula mirar al Netflix; de comprar-nos un CD al mes a tenir-los tots a Spotify i no escoltar-ne cap mentre saltem de cançó en cançó. Podria seguir, però no us vull provocar més ànsia.

I dic ànsia perquè és un dels efectes que ens provoca aquest empatx d’informació (de l’anglès infoglut), una ànsia que augmenta exponencialment amb cada article que ens guardem i que no llegirem, amb cada suplement del diari del diumenge que va al contenidor groc sense obrir, amb cada revista que ens arriba quan encara no hem començat la del número anterior, amb cada correu no respost a la safata d’entrada, amb notificació no atesa del mòbil.

"Hem passat de comprar-nos un CD al mes a tenir-los tots a Spotify i no escoltar-ne cap mentre saltem de cançó en cançó"

I a aquesta ànsia hi hem d’afegir la que provoca el FoMo, acrònim de l’anglès Fear Of Missing Out i que en català podríem traduir per “Què m’he perdut?”. No és casual que Twitter incorporés una pestanya a la seva aplicació de “Mentre no hi eres”. La por de no tenir la darrera informació de l’actualitat provoca molta ànsia.

Un reputat tertulià d’aquest país m’explicava que la seva tècnica per descol·locar al seu antagonista començava just abans d’entrar a la tertúlia. El truc era preguntar-li si ja havia vist la darrera notícia / reacció de la xarxa / declaració de fulano sobre un dels temes del dia, moment en què l’interpel·lat entrava en mode FoMo i es passava l’inici de la tertúlia contrariat buscant a la xarxa què havia passat i preguntant als companys per una cosa que només existia en la seva imaginació.

I aquesta ànsia a banda, d’un impacte directe en la nostra vida personal, el té també en la nostra vida professional. I això és especialment crític en les societats hiperhistòriques, les que tenen la informació com a activitat principal i de la qual en deriven les altres activitats, especialment crític en una societat com la nostra on el 70% dels llocs de treball tenen com a matèria primera la informació. Ens hem de replantejar la societat de consum digital? Sí. Com? Un altre cop la resposta la trobem en els clàssics:

“Ja sabeu que a fora no hi ha qui sembri? I després es queixen de que les patates van cares, clar que (a)niran cares i espereu-se, espereu-se el dia que només en quedi una, de patata. A veure qui serà el maco de pagar-la, aquella patata. Valdrà un dineral. L’hauran d’acompanyar d’un lloc a l’altre vigilada per uns guàrdies com si fos aquell cuadro de la Gioconda.”

—Monòleg La Ciutat, de Joan Capri.