La gerontocràcia al poder
Per primera vegada a la història, la cursa a la presidència dels Estats Units ha tocat sostre pel que fa a l'edat dels seus opositors. Tenim, per una banda, el candidat del Partit Demòcrata, Joe Biden, que en cas de no haver estat per la seva renúncia de darrera hora, s’hauria plantat a la cerimònia de presa de possessió ni més ni menys que 82 anys, i per l’altra, l’expresident i líder del Partit Republicà Donald Trump, de 78 anys, amb tan sols quatre anys de diferència respecte a Biden.
I si tot se succeeix tal com moltes enquestes presagien, aquest pròxim 5 de novembre el món, perquè avui els Estats Units continua sent la primera potència econòmica mundial, podria ser presidit per una persona, a ulls d’una immensa majoria, en edat de jubilar-se.
Però la longevitat dels líders polítics no és quelcom exclusiu del continent americà. De fet, i sense anar massa lluny, a l’estat espanyol trobem el cas de la Manuela Carmena, alcaldessa de la Comunitat de Madrid als 71 anys; o Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria als 79 anys; o Abel Caballero, alcalde de Vigo als 76. I encara més a prop, a casa nostra, trobem dos casos recents, els de Xavier Trias i Ernest Maragall, amb 77 i 81 anys respectivament, ambdós candidats a l’alcaldia de Barcelona.
Podríem deduir que la permanència d'alguns polítics als seus càrrecs després dels 70 no és sinó el símptoma de l’enorme complexitat de la societat i dels mateixos partits per trobar recanvis a les seves velles glòries. Les gerontocràcies són cada vegada més habituals. I és que l'envelliment generalitzat de les militàncies genera una dificultat creixent per trobar successors a càrrecs consolidats.
"L'envelliment generalitzat de les militàncies genera una dificultat creixent per trobar successors a càrrecs consolidats"
I és aquí quan sorgeixen les preguntes i el debat. No són aquests candidats massa grans per continuar treballant, i molt especialment, quan de la seva feina en pot dependre fins i tot el futur de tota una nació?
En una primera aproximació, molt genèrica, tot sigui dit, podríem considerar que la joventut té algunes virtuts per a llocs de responsabilitat política com serien les idees fresques o les capacitats d’adaptació i canvi, enfront de la senectut que porta la temprança i l’experiència acumulada. Però voldria no caure en el parany dels estereotips.
En aquest sentit, més enllà dels evidents signes de desmillora cognitiva d’aquestes darreres setmanes, és profundament edatista parlar tan sols de l'edat de Joe Biden i no dels seus èxits al llarg del seu mandat. Posar l'accent en les arrugues i no en la seva experiència. Topem, doncs, amb un dels grans mals d’aquest segle XXI, la discriminació per edat.
L’edatisme és un concepte que la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) va reconèixer no fa pas tant amb què constata la marginació que pateixen els nostres sèniors en el moment actual. Podem afirmar, sense temor a equivocar-nos, que l’edatisme és avui la tercera discriminació més estesa al nostre país, just per darrere del racisme i el sexisme. Un veritable drama si tenim en compte els darrers estudis internacionals de prospectiva i les projeccions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU): l’any 2050 Espanya serà el país més envellit del món, i un 40% de la seva població tindrà més de seixanta anys.
"Mentre la meitat dels presidents de l’Ibex-35 se situen per damunt dels 65 anys, moltes companyies acomiaden els seus empleats de 50 o 60 anys
I es dona la paradoxa que, mentre la meitat dels presidents de l’Ibex-35 se situen per damunt dels 65 anys, moltes companyies acomiaden els seus empleats de 50 o 60 anys per rejovenir les plantilles i adaptar-les als nous perfils tecnològics.
És innegable que l’abismal diferència d'edat dels representants electes dificulta que els nostres joves s’hi sentin representats i confiïn en les seves institucions polítiques.
A Catalunya, la desafecció política creix a any rere any, sobretot entre les noves generacions. I les dades així ho demostren. Segons el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en la franja d'entre 18 i 24 anys, a gairebé la meitat dels enquestats, exactament un 47,6%, la política els interessa poc i a un 10,4%, gens. Podríem dir que a partir de la crisi financera global i del procés, la percepció juvenil de la política vira cap al descontentament vers el sistema. Sens dubte unes dades negatives però no inèdites a Catalunya. De fet, la desconfiança amb la política és estructural en els països del sud d'Europa.
Per més que és cert que el contingut de les propostes polítiques és un factor cabdal a l'hora de mobilitzar els nostres joves, no és l'únic. En un món cada volta més mediatitzat, la comunicació política pren un protagonisme ascendent. I el canvi de tendència en els hàbits de consum informatius de les noves generacions, que es distancia dels mitjans generalistes i tradicionals i els enquadra quasi en exclusivitat a les xarxes socials, ens interpel·la a un canvi de mirada.
"En un món cada volta més mediatitzat, la comunicació política pren un protagonisme ascendent"
Poden, per tant, aquests líders polítics de la vella guàrdia connectar amb les necessitats del present i del futur?
És inequívoc que l'edat pot aportar coses molt positives a l'activitat d’un govern. Una major experiència porta més capacitat de decisió i comprensió per escoltar els altres. Cal, però, no instal·lar-se en posicions immobilistes i perdre capacitat d'innovació. I en aquesta línia és cabdal envoltar-se d'un equip intergeneracional o format per gent amb trajectòries diferents.
Per inversemblant que sembli, en un món com l’actual en què tot és fràgil i accelerat, en què les coses canvien en qüestió de segons, en què el que fa mitja hora era cert ara és qüestionable, la gerontocràcia política sembla fermament establerta arreu. I, honestament, no sé si aquesta és una bona notícia.