Enginyer i escriptor

Gestió pública: el paradigmàtic cas de la C-59

17 de Setembre de 2024
Xavier Roig | VIA Empresa

Els darrers articles els he dedicat a la manera aberrant com es nomenen els càrrecs directius a l’administració pública espanyola -Generalitat, Estat i municipis-. Tot plegat un cas com un cabàs. Compartim mala governança amb Turquia i Xile on el 95% dels càrrecs públics es canvien cada cop que arriba un nou govern de diferent color polític de qui plega. Típic de país subdesenvolupat.

 

Una altra de les característiques del nostre país és que ens pensem que els actes no tenen conseqüències. Vull dir que, davant de notícies que haurien de provocar escàndol enraonat i reacció, no succeeix res. La notícia queda allí, inert, sense provocar cap acte, ni de contrició, ni de reparació, ni d’indignació. Aquesta situació és típica de països políticament i socialment endarrerits -que acostumen a ser hereus nostres, com ara l’Amèrica Llatina-. Estem davant del fatalisme: “no importa el que facis, que res canviarà”.

"Compartim mala governança amb Turquia i Xile on el 95% dels càrrecs públics es canvien cada cop que arriba un nou govern de diferent color polític"

La mala direcció i gestió dels afers públics tenen conseqüències. I els parlaré d’un cas que conec i pateixo: la, mal dita, renovació de la carretera C-59 en el seu tram entre Sant Feliu de Codines i Moià. Estan asseguts?

 

Les obres van començar fa temps. Mesos? Anys? Ja ni ho recordo. Són uns 18 quilòmetres. Es tractava de millorar les voreres per tal que, en cas d’aturada d’un vehicle aquest no ocupés tota la calçada, sinó només un bocí. També perquè, en determinats punts, quan es trobaven de cara els camions i els cotxes gairebé no podien passar alhora. Aquestes estretors havien comportat alguns accidents importants. De pas, es tractava d’asfaltar de nou el paviment que ja estava gastat. Bé, les obres, com dic, s’han allargassat d’una manera absolutament escandalosa. Però amb això no n’hi ha hagut prou.

En alguns punts on no es podien ampliar les voreres, s’hi ha instal·lat uns protectors de ciment que, agafeu-vos, la fan més estreta. A d’altres, on s’han refet rotondes, s’han dissenyat les sortides amb voravies que fan angle de noranta graus amb greu perill dels cotxes quan abandonen l’esmentada rotonda. Vull dir que els reparadors de pneumàtics, llantes destrossades i amortidors rebentats faran l’estiu. La gestió de l’obra ha estat dramàtica. Talls constants de circulació en un dels sentits -que gairebé mai s’han gestionat amb semàfors sinó amb empleats que feien anar senyals- sovint sense coordinació. En una de les ocasions no podia entrar al meu poble perquè no em deixaven passar! Però el capítol més xocant i que fa riure, si no fos perquè fa plorar, ha estat ara, gairebé a l’acabament de l’obra -que encara no està acabada, és clar-. Quan va arribar el primer d’agost i gairebé tot estava a mig asfaltar sense senyalitzar, etc. se’n van anar tots de vacances. No hi ha treballat ningú al llarg dels 18 quilòmetres. Tot ha quedat sense pintar ni senyalitzar durant un mes i mig. Als vespres el tema era força preocupant i perillós.

"No disposar d’un cos de funcionaris professionals que cobreixen tot l’esglaó de responsabilitats en una àrea determinada és un drama"

Si he explicat tot això no és perquè m’afecti a mi, personalment. Ho faig públic perquè casos com aquest n’hi ha a dotzenes -la mala sort no se centra en la meva persona-. És un cas paradigmàtic de la falta de directius professionals a l’administració pública. No disposar d’un cos de funcionaris professionals que cobreixen tot l’esglaó de responsabilitats en una àrea determinada és un drama. Substituir-los per gent afí al partit, sense les més mínimes cultures gerencials ni experiència acumulada, és inacceptable. És un insult al contribuent que paga per un equip gerencial mediocre. I és una ofensa. És ignorar que a les empreses el valor més preuat és la gent. I particularment els equips gerencials que acumulen experiència i coneixements.

Si les empreses actuessin com ho fa l’administració pública catalana -ergo, espanyola- les empreses no existirien. Per sort, els clients podem escollir les empreses que ens proveeixen béns i serveis. Malauradament, no ho podem fer amb els que administren la cosa pública. I, d’això, n’abusen. Els d’ara prenen el relleu d’una torxa atapeïda de nyaps que, no ho dubtin, quan arribi l’hora, la traspassaran als nous arribats amb uns quants nyaps més.