Una història amb pista

Aquestes últimes setmanes, tot viatjant per Àsia, vaig coincidir amb un vell amic amb el qual ens trobem de tant en tant. Ell ha estat polític destacat, per la qual cosa em permetran que amagui el seu nom i el del seu país per tal de no posar-lo en un compromís. És, per fer-ho fàcil, un polític retirat d’un dels partits mitjans. El cas és que xerrant, xerrant, em va explicar una història curiosa.

Resulta que una de les ciutats importants del seu país té un aeroport de mida mitjana. Vull dir que no és com el de Hong Kong, Singapur o Bangkok, no. Més escarransit. Resulta que l’organisme d’aeroports del govern s’ha encaparrat a eixamplar una de les pistes d’aquest aeroport. Un fet absolutament innecessari, diu ell, donat que amb el que tenen en aquesta ciutat poden anar tirant. A més, assegura ell, aquests diners fan falta per altres coses -ja se sap que governar vol dir assignar prioritats, també-.

Bé, el cas és que ningú entén la tossudesa del govern del seu país en aquesta operació. L’han volguda vendre de mil maneres. Inventant-se totes les boles que vulguin. Tant els polítics, com els economistes, els empresaris ad latere i la premsa que, allí, està tota comprada. I aquí comença la història que ell m’explica.

Ell ha estat polític destacat, per la qual cosa em permetran que amagui el seu nom

Resulta que, en els darrers anys, al seu país han proliferat els escàndols de corrupció. Molts polítics han estat jutjats, però pocs engarjolats. El cas és que, de nous casos de corrupció, darrerament sembla que no se’n veuen. Amb l’honestedat que el caracteritza em diu: “Esclar, abans allò era un campi qui pugui. Tots els organismes públics, totes les administracions anaven esgarrapant diners de, sobretot, l’obra pública. Vull dir que des dels organismes centrals dels partits s’havia perdut el control del finançament. La bogeria fou tal que els jutges de guàrdia, els de primera instància, van començar a investigar i a condemnar. I així, el tema va esdevenir incontrolat. Total, que els grans partits del país es van reunir amb les grans constructores i els van dir que, a partir d’ara, el tema del finançament aniria centralitzat”.

Jo li vaig preguntar que volia dir amb “centralitzat”, no ho acabava d’entreveure-ho. “Sí home, sí! El partit A i el partit B necessitaran, posem per cas, dos mil milions. Doncs les grans adjudicacions d’obres ja contemplen això. I els contractistes elaboren els seus pressupostos sense ensurts territorials. Ara la cosa ha quedat controlada”.

Vaig començar a copsar el problema. “Ah, ja ho veig! Necessiten licitar obra fresca?”. “Exactament! Resulta que a l'hora de fer les estimacions, els del partit A, el que ara governa, van fer malament els càlculs. Resulta que, entre pitos i flautes, fan falta uns quants milions perquè l’any vinent tenim eleccions”. M’explica que la cosa s’ha anat emmerdant.

Imatge de dos empresaris | iStock

El Partit A necessita aquests diners per sobreviure amb comoditat. Però la gent del carrer no hi entén res. I els altres polítics no en volen sentir ni a parlar. Tenen por de sortir als diaris, com en el passat. Total que la cosa s’està complicant. El Partit A amenaça de bloquejar els pressupostos d’altres administracions on està en coalició, o bé on fan falta els seus vots.

El meu amic, al que tinc per honest, perquè mai ha fet fortuna i sovint ha sortit malparat quan ha volgut treure l’aigua clara, està retirat. Ja m’ha convidat diversos cops per anar a veure’l. Em demana que li faci un arròs com els que fem a Catalunya. “Sí, que li contesto.

Fer un arròs català a l'Àsia, em sembla un atemptat contra el bon gust

El país sencer, el meu, tot ell, sembla que, permanentment, vingui de tirar l’aigua a l’arròs”. Em porta al cap la visita que Josep Pla va fer a l'Andreu Nin els anys vint a Moscou. Tot va acabar amb un arròs maldestre que Pla va cuinar com va poder un diumenge a la datxa que tenia assignada Nin -personatge d’alt nivell a la municipalitat de Moscou-.

“Sí, hi vindré. Però abans vine tu. Fer un arròs català a l'Àsia, em sembla un atemptat contra el bon gust” que li dic. “A més”, remato, “et sentiràs allunyat d’aquests merders de casa teva. Allà, d’on jo vinc, aquestes coses no passen!”.