La postministra Cospedal

(Exempció de responsabilitat: llegiu l’article fins al final.)

La ministra de defensa M. Dolores de Cospedal finalment ha dimitit. El motiu ha estat el ridícul de la ministra en caure de quatre grapes a una broma telefònica amb un suposat ministre de defensa letó. Finalment la ministra no ha pogut aguantar la pressió internacional i l’escarni de veure com amb una simple trucada telefònica dos humoristes-activistes-performers russos, Alexéi Stoliarov (Lexus) i Vladímir Kuznetsov (Vovan’), saltant-se tots els protocols i sistemes d’autenticació, arribaven a parlar de temes sensibles amb tota una ministra de defensa d’Espanya. 

A la trucada, de 20 minuts de durada, en Vovan es feia passar pel ministre de defensa letó i intercanviava amb la ministra informació rellevant sobre la situació política actual de Catalunya. Entre les perles de la conversa hi ha el fet que el fals ministre confirma que el president Puigdemont és des de fa anys un agent rus que opera sota el nom clau de Cipollino, que el 50% dels turistes russos que visiten Catalunya són agents secrets i que l’exèrcit letó està preparat per intervenir a Barcelona en qüestió d’hores. La ministra mostra en tot moment un gran interès per tota la informació que el seu homòleg té sobre Catalunya i insisteix que els primers ministres d’Espanya i Letònia es trobin en la propera cimera de Goteborg per intercanviar informació. La conversa acaba amb l’advertiment a la ministra que vagi molt amb compte amb la seva secretària, que en parlar amb ella per telèfon li han notat un lleu accent rus. Si no l’heu escoltat encara, deixeu tot el que esteu fent i feu-ho (spoiler: plorareu de riure al principi i de por al final).

El tema de la situació de Catalunya s’ha convertit en un tema de cultura popular; apareix de manera regular a programes d’humor, monòlegs i tertúlies d’actualitat arreu. El fet que a Rússia hi hagi un públic a qui pugui fer gràcia una broma on surti la ministra Cospedal i el presiden Puigdemont sobre geo-política catalana n’és una mostra. El fet té l'explicació en la campanya que mitjans espanyols, encapçalats per El País, han fet contra mitjans russos i més concretament contra Russia Today, acusant-los de voler influir en el conflicte hispano-català. Tot comença amb un article a El País on es barregen xarxes socials, bots, hackers, Assange, Snowden, Rússia, Veneçuela i Catalunya. Tots els enemics de la premsa escrita i els d’Espanya amb el mateix objectiu, massa bo perquè la veritat o la postveritat t’ho espatllin. L’article basa la seva tesi en un estudi de la universitat George Washington realitzat pel professor visitant Javier Lesaca. A banda que l’autor sigui habitual col·laborador de El País, a l’article hi trobem perles com:

• “Para el estudio se ha utilizado un software avanzado de medición y análisis de big data que utiliza tecnología española”, sense dir quin.
• Segons Lesaca: “Hay indicios para pensar que el patrón de disrupción digital que se ha detectado en debates digitales sobre las elecciones de Estados Unidos o el Brexit se ha producido también en Cataluña y que los actores de esta disrupción son los mismos”, però no aporta cap prova.
• El Gobierno tiene información contrastada de que en la crisis catalana ha habido mensajes disruptivos procedentes de “territorio ruso” y se añadió que había “de otros lugares”.

L’article és un festival, un exemple de postveritat de manual: agafo les dades que m’interessen per donar veracitat a la meva tesi, en aquest cas que Rússia i Veneçuela estan conxorxades per trencar Espanya i Europa. 

La bola es fa més gran quan en una entrevista a la COPE Carlos Herrera, en base a aquestes informacions, pregunta a Rajoy sobre hackers i bots russos (“La campanya està quasi robotitzada”) a la qual el president espanyol, sense saber què li pregunten, respon que ja estan treballant amb els seus socis europeus sobre el tema, oferint-nos un moment de ràdio surrealista. A això li segueix la setmana passada una pregunta d’Albert Rivera en seu parlamentària sobre què s’està fent davant la imminent amenaça que els hackers russos puguin alterar els resultats de les eleccions al parlament del 21D. 

L’escàndol ha fet un gir transmedia quan la mateixa Cospedal en fer-se públic l’àudio de la broma deia en un tuit que ella ja sabia que tot va ser molt estrany, que no se’n refiava, que els va deixar parlar i que ara ja sap que són russos. El Partit Popular des del seu compte de Twitter reaccionava a aquest tuit dient que “a Rússia segueixen intoxicant i manipulant contra el desenvolupament democràtic a Catalunya” el que, segons el tuit, vindria a demostrar la tesi de l’article de El País. La bola de la postveritat augmenta de manera exponencial.

Si escolteu la conversa (no ho heu fet encara?) comprovareu com el fals ministre —expert en aquest tipus de performances amb personatges d’alt perfil— li dóna exactament allò que vol sentir: informació versemblant, en forma de titulars, que apuntala el seu relat de la connexió catalano-russa, i fàcilment compartible amb la seva xarxa immediata (president i ministres) per guanyar reputació. La ministra és engolida a poc a poc per la mateixa postveritat que ella, el seu Govern i llurs mitjans afins han creat. El mateix mecanisme que fa que difonguem a les nostres xarxes socials aquells missatges que reforcen les nostres conviccions sense parar-nos a pensar si són certs o no.

Arribats aquí fem una pausa. Respirem. Carl Sagan, al seu llibre El món i els seus dimonis. La ciència com una llum en l’obscuritat en un capítol anomenat “El subtil art de la detecció d’enganyifes”, explica els mecanismes d’engany més comuns de religions, ciències i pseudociències i com detectar-los. Resulta que són del tot aplicables al panorama comunicatiu actual. Per Sagan caure en aquests enganys no ens fa ni estúpids ni males persones, sinó que és un recordatori de què ens hem d’equipar de les eines adequades per protegir-nos contra aquestes tècniques de manipulació. Per aital propòsit, ens proveeix d’un kit de supervivència que anomena Baloney detector (Detector d’enganyifes), barreja de mètode científic i d’escepticisme elegant en nou punts concrets:

1. Sempre que sigui possible, cal que hi hagi una confirmació independent dels "fets".
2. Fomenta el debat en profunditat sobre l'evidència per part de defensors qualificats de tots els punts de vista.
3. Els arguments de l'autoritat tenen poc pes: "les autoritats" han comès errors en el passat. I ho tornaran a fer en el futur. Potser una manera millor d’entendre-ho és que no hi ha autoritats; com a màxim, hi ha experts.
4. Considera més d'una hipòtesi. Si hi ha alguna cosa per explicar, pensa en totes les maneres diferents en què es podria explicar. A continuació, pensa en les proves mitjançant les quals podria refutar sistemàticament cadascuna de les alternatives. 
5. Intenta no inclinar-te massa per una hipòtesi determinada només perquè és teva. És només una estació en la recerca del coneixement. Pregunta't per què t'agrada la idea. Compara-ho de manera justa amb les alternatives. Mira si pots trobar motius per rebutjar-la. Si no ho fas, altres ho faran.
6. Quantifica. Si el que estàs explicant és mesurable et serà molt més fàcil discriminar entre hipòtesis oposades. El que és vague i qualitatiu està obert a moltes explicacions.
7. Si hi ha una cadena d'argument, tots els enllaços de la cadena han de funcionar (inclosa la premissa), no només la majoria d'ells.
8. Navalla d'Occam. Quan ens enfrontem a dues respostes que expliquen un fet de la mateixa manera escollim el que comporta el menor nombre d’hipotesis.
9. Pregunta sempre si la hipòtesi pot ser falsificada. Les hipòtesis que són indemostrables, que no són falsificables, no valen gran cosa. Heu de poder verificar les afirmacions. Els escèptics inveterats han de tenir la possibilitat de seguir el teu raonament, de duplicar els teus experiments i de veure si obtenen el mateix resultat.

Tenint aquests nou punts al cap torneu a llegir l’article, especialment el primer paràgraf. Si traduïu l’article al castellà, li passeu a la postministra.

Actualització 1: mentre escric aquestes ratlles m’arriba un missatge per Telegram amb un enllaç una notícia d’El Confidencial Digital on s’assegura que “Defensa conclou que la broma a Cospedal va ser una operació dels serveis secrets russos”, més concretament d’un “subdepartament de provocacions”, tot amb la voluntat de desprestigiar la ministra. No dono crèdit.

Actualització 2: mentre acabo d’escriure aquestes ratlles sento la conversa que el periodista Marc Serra del Versió RAC1 ha tingut amb el Alexéi Stoliarov on explica que van parlar fins a cinc cops amb l’oficina de Cospedal el dia de la trucada, que amb ella hi van parlar dos cops i que va ser molt fàcil tot plegat comparat amb el difícil que ho va tenir per arribar amb Elton John.