Monopolis extractius
La competència, això és, el procés de rivalitat per aconseguir els objectius, és una qualitat institucional necessària per al progrés i la llibertat d’una societat oberta i pròspera. Els seus principals enemics són els monopolis legals que detenten una posició de privilegi, no pas per mèrits propis, sinó pel suport del govern.
El tracte de favor atorgat al monopoli és mútuament beneficiós per a ambdues parts. Per part del grup social o empresa monopolista, la manca de competència significa l’obtenció de beneficis extraordinaris. Per part del govern, significa la compra de lleialtats (i vots) o la possibilitat d’accedir a una part de les rendes extraordinàries que acapararà el monopolista (participació en els consells d’administració). Naturalment, la part perdedora és el conjunt de la societat, ignorant i no conscient de la situació, desorganitzada i sense veu, que acaba suportant els majors costos.
De monopolis legals n’han existit a totes les èpoques i nacions, encara que amb diferències notables. Espanya, gràcies a l’habilitat i astúcia dels Reis Catòlics en la política matrimonial dels seus fills, va aconseguir un imperi notable. Amb la suma dels territoris americans, després de l’arribada de Cristòfor Colom al nou món, un imperi mundial on mai no es ponia el sol. Les bases econòmiques, però, sempre varen ser molt febles. A diferència de l'Imperi britànic, els espanyols mai varen ser partidaris de la llibertat comercial. En lloc d’establir un espai de lliure comerç i intercanvi, varen optar per una despietada extracció de rendes en règim de monopoli. La Casa de la Contratación de Indias, situada a Sevilla, va ser creada per centralitzar i controlar tot el comerç i la navegació amb els territoris d’ultramar. Exclosos en quedaven els catalans i aragonesos, valencians i mallorquins. El veto a comerciar amb les colònies duraria fins al 1788 (1765 a les Antilles), quasi tres-cents anys després del descobriment d’Amèrica, quan finalment Carles III decideix autoritzar-lo.
La institució que es va utilitzar per adjudicar els indis als diferents conqueridors per al treball de mines i camps va ser la encomienda. Les condicions de treball eren duríssimes i, sovint, significava l’esclavitud o abjecta servitud. A les mines de mercuri de Huancavelica, al Perú, altament tòxiques, s’hi obligava a treballar nens en condicions tan infrahumanes que els pares els ferien intencionadament fins a deixar-los invàlids. Preferien tenir un fill invàlid, però viu, que un fill mort. Els missioners i juristes denunciarien els abusos i els excessos comesos.
Aquestes pràctiques monopolistes i desproporcionadament extractives no eren, per altra banda, cap novetat. La Corona obrava arbitràriament, repartint favors a uns i greuges a altres. Un cas representatiu va ser el conflicte entre agricultors i ramaders, agrupats els darrers en el poderós lobby de la Mesta. Els pastors guiaven els ramats de les pastures estiuenques als corrals tancats de l’hivern. La Corona n’obtenia impostos mitjançant el cobrament de peatges en llocs estratègics. També la venda de la llana, centralitzada monopolísticament a Burgos, proporcionava importants ingressos fiscals. Això va fer que els monarques, sempre àvids d’impostos, concedissin a la Mesta privilegis, com el dret de pas o el pasturatge en terrenys comunitaris. Els agricultors, perjudicats per la política dels governants, oferien productivitats baixíssimes. Amb la nefasta intervenció afegida de preus regulats màxims, l’agricultura va deixar de ser rendible i el camp es va despoblar.
Castella va aconseguir la preeminència política amb poc temps, però també el declivi va ser ràpid. En el període que comprèn des de la mort de Felip II, el 1598, a la de Carles II, el 1700, es converteix en un país de segona categoria. Part de la plata extreta del nou continent s’hauria d’utilitzar per pagar les importacions de blat, necessàries per alimentar una població que blasma el treball i s’adelita amb l’ociositat. A moltes províncies hispàniques es desconeix, avui dia, no tan sols la revolució industrial, sinó també l’agrícola.
I aquest fil històric el podem continuar fins al moment actual, amb l’èxode de moltes empreses que marxen de Catalunya i estableixen la seu social a Madrid, Alacant o Palma. Aquesta situació no s’ha d’interpretar com un afebliment de l’economia catalana. Les fàbriques i els treballadors continuen aquí. Abertis es trasllada, però els peatges els continuarem pagant a Catalunya. O algú es pensa que es pagaran a Castella o Andalusia?
"La hisenda autonòmica només deixarà d’ingressar una part poc important de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats"
La deslocalització industrial a territoris extremenys, per exemple, vàlida per rellançar la subsidiada economia d’aquest territori, ni s’ha produït ni es preveu. Tampoc s’ha d’interpretar com una pèrdua de recursos fiscals per part de la Generalitat. Les empreses paguen l’impost sobre els beneficis, que recapta íntegrament l’administració central, amb independència de la seva localització. Si es pagava a la hisenda central, es continuarà fent-ho. La hisenda autonòmica només deixarà d’ingressar una part poc important de l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, per operacions societàries que no es faran en territori català.
Aleshores, com s’han d’interpretar aquests moviments? Doncs en clau de regulació privilegiada. Si els nivells de facturació d’una empresa depenen del redactat del BOE, és normal que, davant la situació política actual, traslladi la seu social a la capital de l’imperi. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, precisament per les institucions extractives que concentren el poder en mans d’una elit reduïda que s’apodera, en benefici propi, de les rendes de bona part de la ciutadania. Imperi que es va perdre, ja fa molts anys, per la incapacitat de construir institucions inclusives que permetessin la participació de totes les persones i empreses en les activitats econòmiques i polítiques, tot promovent el talent, la creativitat i l’esperit emprenedor de la societat. Convé recordar-ho.