Oui,...mais
Una de les característiques que distingien a l'expresident de França i copríncep d'Andorra, Valery Giscard d'Estaing, era la seva habilitat per escapolir-se de prendre partit per res, amb la seva cèlebre contesta, "Oui,… mais" (si, ... però). Aquests darrers temps, els ciutadans de peu, hem estat bombardejats per un munt d'opinions diverses d'economistes, segons fossin seguidors de l'escola de Chicago liderada per Friedman i Stigler, defensors aferrissats de la llibertat total del mercat. O dels admiradors del pensament keynesià, més propi de les Universitats de Harward, Princeton o Berkeley, molt més moderats en el quasi llibertinatge de barra oberta dels anomenats mercats, que admeten l'aplicació d'algunes mesures correctores.
Segons la tendència, podríem estar a punt de la fi del món i caldria tornar a fer-nos més pobres, perquè els mercats (és a dir, quatre) s'enriqueixin com mai, o ja no caldrien més mesures correctores i haurem d'esperar que tot torni a un cert ordre, encara que amb molta lentitud.
En aquests casos de dissonància tècnica, potser el més raonable és intentar conèixer uns quants indicadors econòmics que ens puguin il·luminar per a veure cap a on anem. Fa pocs dies l'Associació Empresarial de Publicitat va presentar l'Estudi Nielsen, que recull la informació sobre la inversió publicitària al món. Les dades indiquen, a grans trets, que, al primer trimestre d'aquest any, aquesta inversió ha baixat al món un 1,6%, fonamentalment per la davallada dels EUA, que cau un 4,8%.
Europa i Àfrica pugen un 1,7% i Espanya creix un 6,9%. Així mateix, el turisme, la primera indústria nacional, està tenint, un any més, uns resultats molt positius. Catalunya, que rep el 25,7% dels turistes, ha augmentat un 3,8% els seus números. Pel que fa a les inversions previstes a casa nostra, pendents de la moratòria de l'Ajuntament de Barcelona, el sector té previst aplicar de l'ordre de 3.000 milions d'euros només a la capital.
El conseller d'Empresa indicava en unes declaracions que les inversions estrangeres a Catalunya, el primer semestre, han estat un 400% més altes que al mateix període de l'any anterior. Si considerem el nombre d'alumnes estrangers que es formen a les universitats catalanes, s'han incrementat en un 62% els darrers cinc anys, essent d'un 35,9% la participació d'aquests en l'alumnat dels màsters.
Com a contrapartida d'aquestes esperançadores dades d'increment d'inversions industrials, de turistes, d'universitaris estrangers o dels diners que les empreses apliquen a la seva comunicació, per tal de vendre millor els seus productes i serveis, segons l'OCEDE, les rendes que percebem els ciutadans entén encara per sota dels ingressos que rebíem el 2007. Exactament, només el 94'6% d'aquelles xifres.
I tot això, què vol dir? Doncs que sembla que la tendència de creixement econòmic és positiva però que, donat que aquesta recuperació s'ha fet, fonamentalment, a costa dels ingressos dels ciutadans, encara no hem arribat a recuperar la capacitat de compra de la qual disposàvem fa vuit anys. No notem encara la millora i continuem en una economia domèstica de pura subsistència.
Però, d'altra banda, ja existeixen múltiples dades que expliquen que, si segueix la recuperació, a poc a poc, podrem tornar a estalviar. "La preocupació és imaginació mal aplicada", deia Jim Fiebig.