Que peti tot
La tecnologia és com un antibiòtic: pot ser l’eina que salva vides o, si està mal utilitzada, la que les posa en perill i cronifica els problemes. Aquestes setmanes hem conegut el cas de diverses persones acusades d’assetjament sexual: polítics, mags, i directors de cinema, i en tots tres casos, l’abús de poder s’ha mesclat amb el poder de les xarxes socials i els espais digitals per fer un sistema entròpic.
Gisèle Pelicot, icona i heroïna feminista d’aquest segle XXI, ja ens diu que la vergonya ha de canviar de bàndol, però aquí no acaba la feina. Perquè sí, la vergonya ha de canviar de bàndol, però el sistema ha de transformar-se radicalment per evitar que tot això es repeteixi i que la “cultura de la cancel·lació” no sigui només una etiqueta curiosa. Pregunteu a qualsevol dona del vostre entorn: Totes tenim una història tèrbola amb algun home que era també pare, fill o marit excepcional (sempre saludava). Aquest home potser es considera “depravat,” però continua treballant amb normalitat, amb els seus amics, lloc de feina i aficions habituals.
"Sí, la vergonya ha de canviar de bàndol, però el sistema ha de transformar-se radicalment"
El cas és que la diferència dels casos apareguts fins ara i els d’aquesta setmana és el paper clau de la tecnologia: les xarxes socials s’han convertit en un mitjà eficaç i han viralitzat històries amb noms i cognoms, però també anònimes, i les conseqüències han anat més enllà de les denúncies virals.
Potser és perquè la gent està més conscienciada, perquè ja estem fartes de tots els casos que surten, perquè hem perdut la por, o simplement perquè ara ens ho creiem i ja no posem la culpa en la víctima. El cas és que sense la tecnologia aquestes denúncies no haguessin passat de l’anècdota del dia.
En el cas de la denúncia d’Eduard Cortés, tot va començar amb un parell de stories d’Instagram d’actrius conegudes cap a un perfil “anònim” i reclamaven als seus companys homes que també assenyalessin els comportaments fastigosos que veien, i la directora Silvia Grav, que directament assenyalava el director de Merlí Eduard Cortés. En menys de 24 hores, van aparèixer més de 30 dones amb casos que van des del 2005 al 2024, algunes menors, amb captures de pantalla de converses que fan mal de panxa.
En 48 hores, aquestes 30 dones es van unir en grups de WhatsApp i van fer una crida per sumar-ne més; van fer reunions en línia des de diverses parts del planeta, van aconseguir assessorament gratuït gràcies als protocols de l’acadèmia del cinema català i espanyol, assessorament legal d’advocades especialitzades, suport psicològic de gabinets de psicologia, van recuperar converses esborrades gràcies a experts en tecnologia i ciberseguretat, i van començar a treballar en objectius compartits a través d’editors de text col·laboratius al núvol. Tot això, sense la tecnologia, hauria estat impossible.
"Les dones hem aconseguit superar la vergonya i la por, i ara són elles les que controlen el relat"
Ja no només que la vergonya ha canviat de bàndol, sinó que les dones hem aconseguit superar la vergonya i la por, i ara són elles les que controlen el relat. Ho hem exterioritzat i col·lectivitzat tot a través dels altaveus i eines que tenim al nostre abast. Sigui de manera anònima, amb noms i cognoms, a través d’influencers, amb denúncia policial o sense, però assenyalant als que han abusat del seu poder. Potser la transformació digital que va portar la pandèmia a certs col·lectius hi ha ajudat, qui sap.
Si n’hem de treure alguna cosa d’aquesta catarsi, serien cinc punts:
1. Implementar codis de conducta claríssims i obligatoris: l’abús de poder en els entorns laborals no és una novetat, i, sincerament, no només passa a la faràndula o la política. Si de veritat volem posar límits, necessitem codis de conducta que vagin més enllà dels "valors de l’empresa" enganxats al taulell d’avisos. Cal que aquests codis es llegeixin i se signin com si fossin contractes de vida, que no només es defineixin les regles del joc, sinó les conseqüències d’incomplir-les. I si això molesta a algú? Molt millor; això vol dir que l’objectiu es va assolint.
2. Canals de denúncia segurs i anònims: imaginem-nos una situació típica. Una treballadora jove rep comentaris inapropiats d’un company superior. A qui li ho diu? Un sistema de denúncia adequat no pot ser un grup de WhatsApp o una piulada a X. Les empreses i institucions han d’implementar canals de denúncia segurs i anònims, externs al poder de l’empresa, i blindats tecnològicament, per poder fer les queixes d’una manera que redueixi l’exposició de la persona afectada. Si una empresa encara depèn d'una "enquesta de satisfacció" per sumar un bonus, anem malament.
3. Conseqüències legals i laborals per als infractors: menys cultura de la cancel·lació, més cultura de la responsabilitat: fins ara, la cultura de la cancel·lació ha demostrat ser més aviat un espectacle de focs artificials: brilla molt, fa soroll, però no dura gens. Necessitem que aquests abusos no es quedin en una "nota de premsa" o una "declaració corporativa". Els infractors han de veure conseqüències reals, que els segueixin més enllà de la notícia del dia. Això vol dir acomiadaments, sancions legals i efectes sobre el futur professional, tal com qualsevol altre comportament impropi. Està molt bé denunciar a les xarxes, però si no passa res a la vida real, quin missatge estem enviant?
4. Representació diversa en els llocs de lideratge: una empresa diversa en els llocs de lideratge té menys probabilitats de tolerar abusos. Si les dones i altres grups vulnerables tinguessin un seient a la taula de decisions, tindríem menys "polítiques de tolerància zero" que no toleren res. Augmentar la representació implica, també, una revisió del sistema de promoció intern, que sovint és tan transparent com una pedra. La tecnologia aquí pot ajudar a garantir que els processos de promoció i selecció siguin realment inclusius. Més diversitat és menys impunitat.
5. Visibilitzar i sancionar públicament els abusos de poder: vergonya pública com a eina de canvi: la visibilització pública d’aquests casos no és només un espectacle morbós, sinó una eina de consciència col·lectiva. Si sabem qui abusa del seu poder, i si aquests comportaments són sancionats i exposats públicament, estem enviant un missatge clar: aquí ja no es tolerarà el silenci ni el sotmetiment. Exposar les actituds tòxiques i abusives no només impedeix que se’n repeteixin, sinó que mostra que el poder s’ha de guanyar, no s’ha d’abusar. La transparència és fonamental per dissuadir futurs abusos i canviar la cultura de l'encobriment.
Com veieu, els cinc objectius tenen poc de tecnologia, i molt d’empatia i canvi social, però les eines del futur han de ser pensades per poder aplicar aquestes accions. I així tornem al punt d’inici: la tecnologia pot ser l’antibiòtic que cura o la metzina que agreuja el problema. Amb cada nou cas, és més evident que la tecnologia no és només una eina, sinó un catalitzador de canvi, capaç de desmuntar estructures de poder opressives. Ja no és només que la vergonya hagi canviat de bàndol; és que la societat ja no està disposada a deixar que aquests abusos quedin impunes. Que tot peti, doncs, i es reconstrueixi: amb codis de conducta clars, canals de denúncia reals, lideratges diversos, responsabilitats laborals i, sobretot, amb la transparència i el coratge col·lectiu com a bandera.