Pobresa i futur
La Creu Roja Internacional, amb seu a Ginebra, ha publicat fa uns dies l'informe sobre l'impacte humanitari de la crisi econòmica a Europa. Prop de 120 milions de ciutadans de la Unió Europea són en risc de pobresa. Comptabilitza a Espanya cinc milions de pobres, que són els que tenen ingressos inferiors al 60% de la mitjana estatal. Els participants a l'Estat dels seus programes d'inclusió social han passat de 900.000 a 2,4 milions de persones en els darrers quatre anys i l'assistència alimentària beneficia a 1,3 milions de ciutadans.
La darrera enquesta de població activa (EPA) ens diu que, a hores d'ara, encara més d'1,5 milions de llars tenen tots els seus membres aturats, sense feina. I per si encara tot això no fóra poc, l'Institut d'Investigació del banc Credit Suisse al seu Informe sobre la riquesa mundial 2015 ens indica que la suma de la riquesa de l'1% de la població mundial (formada pels que tenen un patrimoni superior a 667.000 euros) és similar a la suma dels béns del 99% de persones de la resta del món.
Un altre premi Nobel d'Economia, Joseph E. Stigliz, al llibre de recent aparició La gran bretxa, opina que les desigualtats són evitables i, per tant, no són el resultat de lleis exactes de l'economia, sinó una qüestió de polítiques i estratègies. Segurament, confiant en les paraules de Stigliz, els 193 països que formen l'ONU varen aprovar el mes passat els Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) formats per 17 objectius i 169 metes que s'hauran de complir i assolir els pròxims 15 anys i estar resolts el 2030.
Són continuació dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) que es compliren amb èxit entre 2000 i 2015. Els bons resultats obtinguts per aquests objectius en tots els països fa que puguem creure que amb voluntat política l'estratègia rigorosa i la canalització adequada dels recursos necessaris, el 2030 el món serà millor. Així sia.