Potemkin, Stanislavski, Zelenski

Putin va envair Ucraïna amb l'excusa inicial de protegir la població russòfona del Donbass. L'analogia amb Hitler i l'annexió dels Sudets per protegir la població germanòfona de Txecoslovàquia és massa evident. Hitler també negava que es tractés d'una invasió perquè els territoris dels Sudets "pertanyien en realitat a Alemanya". Una mena de reductio ad Hitlerum —coneguda també com a llei de Godwin— però a la inversa: la probabilitat de comparació amb Hitler ja és u abans de començar el debat. Les amenaces posteriors de Putin a Finlàndia, Suècia i les repúbliques bàltiques reforcen encara més la reductio.

Les analogies, emperò, acaben quan mirem el calendari. El setembre de 1938 el Primer Ministre britànic Neville Chamberlain —massa maltractat per la història pel meu gust— va dir allò de "Com d'horrible, fantasiós, increïble seria que haguéssim d'excavar trinxeres i posar-nos màscares de gas aquí a causa d'una baralla en un país llunyà entre gent de la qual no sabem res". Ho va fer en un discurs emès per ràdio per la BBC. Chamberlain, avui hauria enregistrat el seu discurs en vídeos curts que hauria penjat a les xarxes socials i d'allà a tots els mitjans del món. Els mòbils, les connexions sense fils i les xarxes socials fan que no hi hagi ningú al món que pugui considerar Ucraïna un país massa llunyà i la seva gent desconeguda. O això ens pensem.

Un atac a gran escala a un dels estats membres de l'OTAN obriria les portes a la defensa no només cibernètica sinó també amb armes convencionals contra la força atacant

Que "la primera víctima en cas de guerra és la veritat" ho demostra que ni aquesta mateixa frase és certa. Quan una guerra esclata la veritat ja fa molt de temps que és morta, tant, que no en sabem ni l'inici. L'OTAN considera el ciberespai com un territori militar a tots els efectes. Un atac a gran escala a un dels seus estats membres obriria les portes a la defensa no només cibernètica si no també amb armes convencionals contra la força atacant. I això és precisament el que porta fent Rússia amb Ucraïna des d'abans de l'annexió de Crimea el 2014.

Les autoritats russes no tenen cap problema en reconèixer-ho en públic. El 2015, en una cerimònia de lliurament de premis per als corresponsals de guerra, el ministre de defensa Sergei Shoigu va qualificar els periodistes com "una mena d'arma" i va explicar que "ha arribat el dia en què tots hem reconegut que les paraules, les càmeres, les fotografies, internet... i la informació en general, s'han convertit en un altre tipus d'arma, una altra branca de les forces armades".

Això no és nou, l'aparell de propaganda rus, després soviètic i ara altra volta rus, han excel·lit en la pràctica de la dezinformatsiya i en la creació de realitats paral·leles. El primer cas documentat és del 1787, quan el ministre Grygor Potemkin va aconseguir tapar tots els punts conflictius al llarg del recorregut pel riu Dnieper que l'emperadriu Caterina II havia de fer en la seva visita a Crimea (d'aquí la història apòcrifa de la construcció de pobles fantasma). En tot cas una mena de Show de Truman (o de Goodbye Lenin) massa car pels estàndards actuals que només requereixen d'un mòbil, una connexió a internet i una mica de traça. Ho saben els uns, els altres i nosaltres, tot i que massa sovint ens n'oblidem.

No descartaria, ara que es prohibeix qualsevol referència a la cultura russa, que a les escoles d'art dramàtic se substitueixi el mètode Stanislavski pel mètode Zelenski

Els va passar als soldats russos amb perfil a Tinder; les usuàries ucraineses de la popular xarxa de contactes van veure com a la matinada del 24 de febrer se'ls omplia el mòbil de peticions de soldats russos. Encara enganyats amb la mentida que estaven alliberant el poble, es pensaven que estaven en una mena de V-Day de colònies i que les noies se'ls tirarien als braços. Els mateixos dies, el professor Jeffrey Lewis, del Middlebury Institute of International Studies a Monterey, California, estava monitorant amb altres col·legues i estudiants els embussos de trànsit a les fronteres d'Ucraïna mitjançant Google Maps. A les 3:15 de la matinada del dimecres 23 van detectar embussos inusuals per l'hora a la carretera que porta de Belgogrod, Rússia, a la frontera amb Ucraïna. "Algú s'està movent", tuitava.

Qui també se'n va oblidar va ser Putin. El seu blitzkrieg ideal: presència dels tancs als carrers, crida a l'exèrcit ucraïnès a derrocar el govern i vídeos de dezinformatsiya a les xarxes socials dient que Zelenski havia abandonat el poble. Tres dies i diumenge stroganoff a la dacha. No va ser. Un vídeo d'una actuació memorable del president Zelenski fet amb el mòbil als carrers de Kiev desfeia el pla de Putin com un terròs de sucre.

Observeu com el mètode Zelenski ja l'han aplicat també els delegats ucraïnesos que han acudit a les negociacions de pau: mentre que els russos hi han anat amb vestit i corbata, els ucraïnesos conscients que la guerra és també mediàtica ho han fet amb uniforme del Coronel Tapioca. Potser no sabem qui és qui, però sí qui són els uns i qui són els altres, i si us pregunto pel fet més destacat de la foto segur que em respondreu que n'hi ha un que porta gorra.

No descartaria, ara que es prohibeix qualsevol referència a la cultura russa, que a les escoles d'art dramàtic se substitueixi el mètode Stanislavski pel mètode Zelenski. Benvinguts al segle XXI, un menys a Rússia.