Tècniques per a temps de resistència

S'ha parlat molt de la manca de lideratges del moment actual, de la debilitat de les institucions, de l'absència d'un pla compartit i de la dificultat de tirar endavant idees ambicioses en un context on sumar majories i consensos significatius és gairebé impossible. Semblaria que no és el millor moment per dissenyar grans projectes complexos que demanin moltes voluntats i complicitats, i que podria ser més eficient organitzar-nos en petits grups, cèl·lules, amb molt focus i objectius molt clars, liderats per un nombre molt reduït de persones amb complicitats clares i fortament implicades. Aquesta diferència de mètode podria explicar per què la idea de fer uns Jocs Olímpics d'Hivern ha acabat d'una manera i, en canvi, la idea d'organitzar la Copa Amèrica ha acabat d'una altra.

Ens hem cregut que l'única manera de tirar endavant un projecte de manera justa i democràtica és reunint un gran nombre de persones que donin legitimitat a la proposta, i habilitant, per tant, mecanismes de debat i participació tot i que a l'hora de la veritat aquesta arquitectura dona problemes per construir consensos i prendre decisions. Gairebé podríem dir que la participació ha esdevingut una trampa que fa difícil passar a l'acció. Però hi ha altres maneres, més en aquesta línia de les cèl·lules, algú en diria fins i tot guerra de guerrilles, que poden ser útils i igualment vàlides dins una societat justa i democràtica. En aquest sentit, podem aprendre molt dels diferents moviments ciutadans i activistes que hi ha al nostre voltant, organitzacions com Civio, X-net o Citizen Lab, que demostren que grups petits poden tenir un alt impacte. De tots ells aprenem coses, i fins i tot podríem començar a ordenar aquests aprenentatges en una mena de decàleg. Som-hi:

 Comunicar per modificar. Sovint el primer canvi ha de ser al llenguatge

1. Venir plorat de casa. L'ambició d'una cèl·lula de treball és actuar, no pas lamentar-se del que està passant.
2.  Decidir quina forma volem tenir. Un individu, un grup obert, un grup tancat, un grup difús, una plataforma de grups o de persones... el que no s'hi val és no saber-ho o descobrir-ho sobre la marxa.
3. La centralització no és possible, ni desitjable. Sempre hi ha algú que intenta identificar totes les cèl·lules actives i intenta reunir-les i coordinar-les. No cal.
4.  Saber a qui ens adrecem. Qui és el nostre objectiu?: els iguals, els afins, els simpatitzants, els que escolten, però no són com nosaltres, els que no escolten, però són com nosaltres, els que no escolten i són diferents, els amics des que s'enfronten al que proposem, els que s'enfronten al que proposem, les institucions, els mitjans de comunicació...
5.  Comunicar per modificar. Sovint el primer canvi ha de ser al llenguatge. El llenguatge que fem servir sovint ens deixa dins el marc mental que preteníem canviar, o ens fa incomprensibles per aquells a qui ens volem adreçar. No hem de comunicar el que volem dir, sinó allò que el nostre interlocutor pot entendre.
6. Qui proposa s'encarrega. No s'hi val fer propostes si no estàs disposat a posar-t'hi, si no acabem fent reunions on surten grans idees que no van enlloc perquè resulta que ningú pot fer-la o ningú vol implicar-s'hi. Si ho proposes has d'estar disposat a menjar-t'ho. No hi ha idees si ningú acaba la feina. El focus és l'acció, no només la reflexió.
7. Fem el que podem fer. No només fem el que ens agradaria, sobre tot fem el que podem aconseguir.

I per acabar, una cita vista fa anys a Twitter (@Mic_y_Mouse) que em va acostar en el seu moment la gran Simona Levi: "Les úniques coses amb les quals podem comptar amb total seguretat són la mort i els dits.