Els termes tampoc no són profetes a la seva terra
Fa un temps, en un article anterior, ja vaig comentar que en els noms de malalties l’Organització Mundial de la Salut recomanava evitar la referència a llocs geogràfics per no perjudicar ni estigmatitzar els habitants d’aquests territoris. Així, COVID-19, ara ja covid-19, va aconseguir erradicar el nom inicial de grip xinesa. També vam veure com històricament aquests noms de lloc variaven segons el territori perquè, com és lògic, ningú volia assumir la paternitat de la malaltia: és el cas de la sífilis, que per als francesos era la malaltia napolitana i, per als italians, la malaltia francesa. Per als portuguesos era la sarna de Castella i, per als castellans, el mal dels portuguesos. Els russos la van anomenar la malaltia polonesa i els polonesos, la malaltia alemanya.
Aquest fenomen passa també en conceptes d’altres àmbits designats amb gentilicis, que varien d’una llengua a l’altra. És especialment habitual en gastronomia, en què les procedències dels menjars no són tan evidents com els seus noms indiquen. La truita a la francesa, que és el nom popular tant en català com anàlogament en castellà per designar la truita clàssica, sense components addicionals, no té aquest nom en cap altra llengua, ni molt menys en francès, i no sembla que tingui el seu origen culinari en l’estat veí del nord. Segons diverses fonts l’origen del nom ve de l’ocupació napoleònica de la península Ibèrica l’any 1808. Els soldats francesos, com sol passar en aquests casos, van saquejar tot el que van poder i van deixar els autòctons sense els fruits de les collites, incloses les patates, que eren l’ingredient bàsic de la manera tradicional de fer la truita: per això en diem truita de patates i internacionalment rep el nom de truita espanyola. Així doncs, els aborígens van començar a fer la seva truita de patates... sense patates, i van tenir necessitat de denominar-la d’una manera diferent. Inicialment devien referir-s’hi com la truita de l’època dels francesos i més endavant va derivar en el nom actual de truita a la francesa. I en trobaríem altres casos similars, com el de l’arròs a la cubana, que a l’illa caribenya ni l’anomenen així ni l’han cuinat mai de la manera típica d’aquí. Sembla que el nom i la recepta amb què els coneixem avui dia els van difondre espanyols que van tornar de Cuba quan es va independitzar el 1898.
"L’Organització Mundial de la Salut recomanava evitar la referència a llocs geogràfics per no perjudicar ni estigmatitzar els habitants d’aquests territoris"
Tampoc la famosa amanida russa rep aquest nom en rus, tot i que efectivament aquest plat el va crear un xef belga d’un prestigiós restaurant de Moscou a mitjan segle XIX. Uns anys més tard els exiliats a Europa de la Revolució Russa de 1917 la van popularitzar. Un origen similar té el filet rus, que actualment ha estat desbancat per un parent conceptualment molt proper, l’hamburguesa, que rep el nom de la ciutat d’Hamburg. Sembla que els emigrants als Estats Units de principis del segle XIX procedents d’aquesta gran ciutat portuària alemanya van introduir-lo al país de destinació. Després, el plat i el nom van anar arrelant-hi i McDonald’s els va donar l’empenta definitiva.
Més enllà de la gastronomia, però, podem trobar molts altres casos en què el gentilici amb què es coneix internacionalment un terme no s’utilitza en la llengua d’origen. Un exemple ben paradoxal és el de les muntanyes russes, que els russos anomenen... muntanyes americanes! Sembla que el nom es deu originalment a les activitats de lleure que es feien a l’hivern a Rússia, on muntaven grans tobogans de fusta, que es baixaven amb trineu. La primera atracció, però, es va patentar el 1885 als Estats Units i des d’aquest país s’han anat popularitzant amb el format actual, que és el que motiva el nom rus. En anglès, en tot cas, no són ni russes ni americanes: són les roller coasters.
Tampoc la cuina americana (una petita cuina oberta, dins del menjador o la sala d'estar) és coneguda com a tal pels estatunidencs, que en diuen kitchenette (literalment, ‘cuineta’). El que per a nosaltres va ser una novetat arquitectònica importada, per a ells va ser una evolució natural dins del seu estil de vida.
"En bona lògica, el gentilici d’ús internacional és innecessari en la llengua d’origen"
També l’adjectiu xinès és molt productiu en la creació de termes catalans. És el cas de les ombres xineses, que, de fet, no van néixer a la Xina sinó a l'illa de Java, aproximadament uns cinc mil anys abans de la nostra era. La referència a la Xina segurament és deguda al fet que van arribar a Europa occidental al segle XVII a través de comerciants i viatgers, des d'Orient. De tota manera, no totes les llengües van adoptar aquest gentilici: en anglès, per exemple, és més habitual el nom shadow puppertry (literalment, ‘titelles d’ombres’).
No és clar tampoc l’origen del terme colador xinès, tot i que probablement vingui de la seva forma, que evoca el tradicional barret xinès dels cultivadors de te que l'utilitzen també per preparar el seu te. En el cas de la tinta xinesa, el seu origen sembla explicar-ne el nom amb transparència, però aquí també ens sorprèn que en anglès es parli de ‘tinta índia’ (Indian ink): el motiu és que el terme es va popularitzar entre els anglòfons a partir del seu comerç posterior amb l’Índia.
Com veieu, doncs, en general els termes no són profetes a la seva terra tampoc. En bona lògica, el gentilici d’ús internacional és innecessari en la llengua d’origen. De tota manera sempre hi ha excepcions: sense anar més lluny, a les cartes dels nostres restaurants la crema catalana llueix ben orgullosa la seva procedència. Potser és perquè és molt bona?