El tràngol de l'adeu a les vacances
Ja sigui al juliol, ja sigui a l’agost, qui més qui menys aquest estiu ha gaudit d’alguns dies de cert i merescut relaxament. Perquè, per inversemblant que ens pugui semblar, si bé tots tenim perfectament emmarcats al nostre calendari personal els festius, els ponts i les vacances, no sempre aconseguim desconnectar de la feina i de tot allò que ens genera tensió i estrès la resta de l’any. Som una no gens menyspreable minoria els que seguim enganxats al mòbil, al correu electrònic, a les xarxes socials i, també, al rellotge. Una realitat que malauradament no ens permet oxigenar-nos com caldria. Ben segur tots som conscients de la importància de desconnectar i alliberar tensions, sens dubte, però massa sovint la teoria és una cosa i la pràctica una altra de ben diferent.
Les vacances són totalment necessàries. I no dic cap bestiesa quan afirmo que fer vacances és part de la feina. Necessitem parar per poder continuar, per ser uns bons professionals. Perquè la feina, fins i tot quan ens apassiona, fins i tot quan ens xucla les hores i els dies de la setmana d’una glopada, sense ni adonar-nos-en, també ens fatiga i ens desgasta. Per tant, hem de reparar-nos.
"Necessitem parar per poder continuar, per ser uns bons professionals"
Dit això, i tal com diu la dita, tot el que és bo s'acaba ràpidament. D’una manera o d’una altra, al setembre, en general, tots tornem a la rutina. És així i no hi ha res a fer. Vivim en una mena de gàbia de hàmster en què tot se succeeix de la mateixa manera, una vegada i una altra, any rere any, dia rere dia, i nosaltres ens hi emmotllem amb una barreja d’impassibitat i frustració.
La platja, la cerveseta, l'aperitiu, el sol, la piscina, l'esport, la família... És normal que no vulguem tornar a la rutina! I és que el retorn de les vacances és dur, massa dur. Representa un moment de transició que pot provocar sentiments discordants. Benvinguts, doncs, al que tots coneixem com a trastorn postvacacional, que es tradueix en una sensació general d’apatia, cansament, manca d'energia, dificultat per concentrar-nos, trastorns del son, nerviosisme, estrès o tristesa. De fet, hi ha estudis que afirmen que el 30% de la població que treballa pateix d’aquesta síndrome dies abans i després de la tornada a la feina.
I sí, arriba el setembre. Recuperem apressats el calendari i hi encerclem el pròxim pont, el pròxim parèntesi que ens ha d’alliberar de la rutina. La melangia del que s’ha acabat.
"Recuperem apressats el calendari i hi encerclem el pròxim pont, el pròxim parèntesi que ens ha d’alliberar de la rutina"
De costum és a començament d’any quan la immensa majoria de nosaltres ens omplim de bones intencions per als dotze mesos vinents. Unes metes que, sovint, solen anar enfocades als canvis d'hàbits de salut i la millora de l'estat físic, emocional i, fins i tot, laboral. Fer-se propòsits és desitjable i és una molt bona manera d’esperonar-se a un mateix. Sense cap mena de dubte un estímul per al conformista i una manera d’atiar l’ànim d’aquell que està desmotivat o fastiguejat de tot. Però quants d’aquests bons propòsits acaben a l’aigüera abans inclús de començar? Recordeu allò que “les paraules se les emporta el vent”? Doncs els bons propòsits també.
El setembre, doncs, encetem una nova etapa. Lluny de les lamentacions i de la nostàlgia pel que tot just acabem de viure, les vacances acabades, el setembre pot ser també un bon moment per reprendre aquesta llista del gener o, perquè no, començar-ne fins i tot una de nova, ben meditada i prenent consciència de com som i de què som capaços de mantenir. Perquè tot bon propòsit s’ha de plantejar des de la reflexió i el coneixement de les capacitats i possibilitats reals de cadascú.
La teoria de la construcció de les emocions es troba supeditada a l’entrellat neuronal de les experiències precedents que hem tingut en cadascuna de les situacions que ens toca viure i, si cada vegada que hem de reprendre les tasques professionals ho vivim des de la desil·lusió i la mandra, sempre que ens trobem davant d’aquesta mateixa circumstància el nostre cervell farà que revisquem les mateixes emocions.
Convido, doncs, a mirar el setembre com la tornada a l’escola, una nova agenda i el retrobament amb aquells companys que havíem acomiadat setmanes enrere amb més o menys alegria. Un punt i a part més que no pas un punt i seguit.
"Fer-se propòsits és desitjable i és una molt bona manera d’esperonar-se a un mateix"
En realitat, no és pas que els conflictes i les polèmiques s’hagin esvaït durant l’estiu, ben al contrari. Probablement continuarem abocats a llargues i continuades reunions que massa sovint considerem improductives, la temperatura de l’oficina encetarà noves disputes, i l’ordinador funcionarà a mitges tintes malgrat haver reportat la incidència.
Però lluny de deixar-nos endur per la inèrcia i l’apatia, aquest retorn pot ser l’excusa per aturar la rodeta del hàmster, respirar profundament i arrancar petits canvis. Sense grans aspiracions, amb una actitud realista, amb consciència que no podem revolucionar la nostra vida. Pensar en petit però, en definitiva, passar a l’acció.
A alguns els costarà més, a d’altres menys, però és possible superar la tornada a la feina amb èxit. Tot implica incorporar-nos-hi de manera positiva, concentrant-nos en els aspectes favorables del nostre treball, amb energia renovada, considerant aquest retorn com la recuperació de la normalitat, acceptant el treball com un mitjà per guanyar-nos la vida i sentint-nos productius.
No hem d’oblidar que tornar a la rutina habitual no vol dir en cap cas renunciar a fer les activitats que ens agraden. Per tant, a poc a poc i bona lletra. Roma no es va construir en un sòl dia. Ànims!