Els (antics) amos de la taronja

Sabem que la citricultura valenciana s’enfronta a problemes estructurals, com ara l’envelliment dels llauradors, l’abandonament de les terres, la pressió de la gran indústria, un cooperativisme que no termina de funcionar o la poca diversificació de les varietats. A tot això hem d’afegir uns acords europeus que al camp es respiren com una llosa. Ens referim al tan parlat acord amb Sud-àfrica, al que podria sumar-se pròximament un altre amb els països de Mercosur (Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai). Com afecta la rendibilitat de la taronja valenciana aquests tractats internacionals?

Abans d’entrar en el debat actual, sobre un futur pacte amb Mercosur, caldria analitzar si realment ha afectat tant els preus l’entrada de cítrics africans. La Unió Europea va signar un acord amb Sud-àfrica que consistia en un document de 2.500 pàgines on es contemplava ampliar un mes i mig el període d’importació de cítrics africans sense aranzels. Abans entraven fins al 15 d’octubre, ara ho fan fins al 30 de novembre, unes setmanes en les quals es superposen amb les taronges valencianes. A més, l’aranzel que tenen les taronges sud-africanes del 16% s’anirà reduint anualment de forma progressiva fins a l’any 2025, quan ja no pagaran res per arribar a Europa.

Realment ha perjudicat tant l’acord amb Sud-àfrica?

Va entrar en vigor en 2016 i aleshores les principals organitzacions agràries del País Valencià van alertar què comportaria una forta pressió dels preus a la baixa en origen i que amenaçava els arbres valencians per la possible entrada de noves plagues. Segur que tots recordarem les fotos dels camps amb quilos i quilos de taronges per terra, sense recollir, en la campanya 2018-2019. Organitzacions agràries com AVA-ASAJA van titllar l’exercici de ser “un dels més desastrosos de la història de la citricultura”. El cap de turc era ben clar: Sudàfrica, pel recent acord subscrit amb la UE, tot i que també es van lamentar les importacions d’Egipte, del Marroc i de Turquia.

Com han variat els preus de la taronja en els últims anys? Si mirem el que marca la llotja de cítrics que publica la Conselleria d’Agricultura, podem veure l’evolució dels últims huit anys. Agafarem la setmana 45, corresponent als primers dies de novembre, quan se superposarien de ple en el mercat espanyol els cítrics sud-africans i els valencians. Ens fixarem en taronges, clementines i altres mandarines. Així, les dades de 2012 marcaven preus que anaven dels 0,15€ als 0,26€; el mateix període de 2013 estaven entre els 0,15€ i els 0,28€; en 2014, de 0,17€ a 0,38€; en 2015, de 0,14€ a 0,40€; en 2016, de 0,12€ a 0,30€; en 2017, de 0,17€ a 0,78€; en 2018, de 0,11€ a 0,26€; en 2019, de 0,14€ a 0,76€. Cal remarcar que els preus més alts els copen sempre les varietats primerenques de clementines.

Parem atenció en els preus de novembre de 2018. Ací trobem preus per terra -així acabà molta fruita- en la taronja Navelina a València, on la forquilla estigué entre els 0,11 euros i els 0,18 euros. Cal tenir en compte que els costos de producció s’estimen en uns 0,20-0,22 euros/kg. Ara bé, amb l’acord amb Sudàfrica en vigor, la temporada 2019-2020 va assolir uns preus més que acceptables i la 2020-2021 arrenca amb molt bones previsions. La causa? La Covid-19 ha estat una empenta al consum de cítrics a Europa i en aquestes setmanes, quan es produeix la sempre criticada superposició, a penes queda taronja sud-africana per la forta demanda. Via lliure per als cítrics valencians.

La Covid-19 ha estat una empenta al consum de cítrics a Europa i en aquestes setmanes a penes queda taronja sud-africana per la forta demanda

Aleshores, tornem a la pregunta: són els acords amb tercers països el gran mal de la citricultura valenciana? Fonts coneixedores del sector assenyalen que no és, ni de bon tros, l’única causa, encara que s’afegeixen com a pedres en el camí (o com a claus en el taüt, com es vulga veure). Aquestes expliquen que “els preus en el món de la taronja són molt fluctuants i que depenen molt de la quantitat de fruita que n’hi ha”. El taronger, com altres fruiters, va alternant un any amb molta collita amb un altre amb poca (collita curta, en l’argot del camp). Fa dos anys, aquell tan desastrós, van coincidir dos factors importants: va haver-hi un “collitó” que va coincidir amb una campanya igualment molt productiva a Sudàfrica. El resultat, el principi més bàsic que sustenta l’economia de mercat: amb un important creixement de l’oferta i demanda habitual, caiguda dels preus.

Amb la mateixa lògica, des d’AVA-ASAJA recorden que la temporada passada tocava “collita curta” i aquesta va abaixar un 30% al camp valencià. A més, conten que Sudàfrica va tenir problemes en els ports per exportar. Al còctel afegim la pandèmia del coronavirus i en tot això trobem l’explicació de la recuperació dels preus. “Sudàfrica ha tingut molt bon any d’exportacions en 2020. En una temporada normal, hui encara tindríem ací molt de cítric d’allà i de Sud-Amèrica. Gràcies al coronavirus, eixos nivells han baixat i damunt, els nostres cítrics estan en collita curta, encara que tocaria que tingueren més de la mitjana, i això ha ajustat molt l’oferta-demanda i els preus estan bé. Qui té collita, pot tenir una campanya rendible. Encara que tots no tenen molta collita”, asseguren des de l’organització agrària que presideix Cristóbal Aguado.

L’any catastròfic de la taronja van demanar que s’aplicara la clàusula de salvaguarda als cítrics, però cal demostrar una afectació sobre els preus d’almenys tres anys seguits; cosa complicada en un sector amb tanta fluctuació.

“L’element distorsionador” de la liberalització

Ara bé, experts consultats assenyalen que l’acord amb Sudàfrica -i el que podria signar-se amb Mercosur- sí que introdueix un “element distorsionador” que fonamenta les crítiques dels productors: per una banda, l’eliminació dels aranzels suposa un avantatge competitiu per als cítrics forans, que mirant cap al futur, ja estan augmentant substancialment la superfície plantada. Si en 2007 rondava les 5.000 hectàrees, en 2012 va començar a incrementar-se fins a arribar a més de 20.000 en 2020. Si sumem això a la retirada dels aranzels i al cultiu de varietats tardanes que duren més temps en el mercat, el sector tem que en un futur “hi haja una superposició cada cop més massiva”.

La prova de l’afecció directa és un informe de la Universitat Politècnica de València (UPV) que es va donar a conèixer en maig de 2019. Basat en estadístiques oficials, va demostrar que les taronges egípcies al mercat comunitari van pujar un 10,7%, un 16,9% i un 12% respectivament en març, abril i maig de 2018, un període en el qual els cítrics europeus (quasi tots espanyols) van descendir un 10,1% en març, un 17,5% en abril i un 12% en maig. Xifres que pràcticament diuen que el que van deixar de vendre els citricultors europeus és el que van col·locar els egipcis. Respecte als cítrics sud-africans, les exportacions a Europa es van incrementar un 14,6% en juliol, un 24,8% en agost i un 9,5% en setembre de 2018, respecte a la mitjana dels anys 2012-2015. Les primeres mandarines europees -de nou, la gran majoria espanyoles- van perdre una quota de mercat del 3,7% en setembre i del 8,1% en octubre.

Malgrat això, el responsable de la Direcció General d’Agricultura de la Comissió Europea, Joao Onofre, va ser contundent en una compareixença al Parlament europeu, on va afirmar que “no existeix cap dada estadística que diga que n’hi ha hagut un augment de les importacions de Sudàfrica en el període que resulta nociu per a la producció europea”.

El segon gran efecte directe d’aquests tractats sobre el camp valencià és la importació de plagues. De fet, una de les pitjors que afecta el taronger és el que es va conèixer inicialment com a “cotonet de les Valls” -perquè es va identificar primer en Benifairó de les Valls en 2009- i que ara es coneix com el “cotonet de Sudàfrica” perquè una partida d’allà que previsiblement va entrar pel port de Sagunt va contaminar una parcel·la valenciana. “La conselleria aleshores no va estar tot el diligent que hauria d’haver estat i no va eliminar eixe punt acotat de la plaga. Deixà que s’estenguera i ara és un problema de proporcions històriques”, denuncien des d’AVA-ASAJA.
Abans els llauradors tractaven aquesta plaga amb ‘metil clorpirifos’, una matèria activa que la Unió Europea va decidir suprimir per motius de salut “sense oferir una alternativa efectiva”, lamenten, i es queixen del “cinisme” quan sí que es deixen entrar cítrics de tercers països tractats amb productes fitosanitaris que ací estan prohibits. Per això defenen que hi ha “competència deslleial”: uns poden accedir a un control de plagues assequible i efectiu, i els altres no.

L’acord amb Mercosur, estancat

L’acord entre la UE i Mercosur fa més de vint anys que està negociant-se. En juny de 2019 es va llançar, per fi, la fumata blanca, i ara només faltaria la revisió jurídica i la traducció a totes les llengües oficials de la UE i la presentació per a la seua aprovació al Parlament Europeu (previsiblement en 2021). És a dir, la seua ratificació. Contempla que l’actual aranzel del 12,5% per al suc directe o 100% espremut (conegut com a NFC per les seues sigles angleses) desapareixerà en set anys i el del 15% per al concentrat (FCOJ), es reduirà progressivament en deu anys fins a mantenir-se en una xicoteta part. Ara bé, l’acord perilla perquè en els últims mesos s’han deixat sentir reticències d’estats amb un pes important, com ara França, Alemanya, Àustria i Holanda.

Els tres primers desconfien de la part mediambiental, ja que temen que acabe suposant un impuls a la desforestació de l’Amazones pels continus incendis per col·locar indústria extractiva, monocultius i ús massiu de pesticides. Holanda, per la seua part, es va despenjar per la preocupació de la competència deslleial, ja que dubten que els països del Mercosur apliquen les mateixes condicions de treball i estàndards ambientals que els seus productors. En la mateixa línia, Irlanda ha expressat la seua voluntat de votar en contra si consideren que tindria un impacte negatiu sobre la seua economia. “Espanya és un dels estats més proclius a l’acord, un dels que més oportunitats veu, encara que podria afectar la competitivitat dels nostres agricultors. El nostre govern no ens escolta, ací es veu la falta de sensibilitat entre uns i altres”, sospiren des d’AVA-ASAJA.

Des de la Unió de Llauradors i Ramaders s’han sumat a la crítica mediambiental. En aquest cas, alerten dels efectes nocius que tindrà sobre l’economia local la liberalització de la indústria del suc brasiler, ja que estimen que entre 1,2 i 1,5 milions de tones de cítrics valencians (entre el 10 i el 20% de la collita anual) es destinen a les begudes preparades perquè no reuneixen les condicions de pell o calibre per al mercat en fresc i serveix per descongestionar-ho. Però a més, posen el dit sobre els perjudicis mediambientals: tècnics de l’organització agrària han calculat que un got de suc amb cítrics importats per mar emet 17 grams de CO₂.

Un problema que requereix solucions profundes

Per tant, i segons les fonts consultades, ni Sudàfrica ni Mercosur són els culpables de la crisi citrícola al País Valencià. Ara bé, sí que podrien assestar l’estoc final. “Són factors inquietants i que no afavoreixen, però són un element més de preocupació”, afirmen. Per tant, intentar salvar un dels productes agrícoles sentimentalment més arrelats a la cultura valenciana tampoc passaria, només, per renegociar eixos macro-acords.
Com expliquen coneixedors del sector, caldria solucionar l’equilibri comercial, actualment “molt precari”; més coordinació i una agricultura planificada (“són xicotets i cada u fa la guerra pel seu compte, sense fer una anàlisi del mercat... els que més pateixen aquesta conjuntura són els que menys volen canviar la mentalitat”); i potser, emmirallar-se en Andalusia, on sostenen que tenen “una citricultura emergent que ha crescut molt en els últims anys, on els camps són explotacions més amples i més mecanitzades”.

Un primer pas, la llei d’estructures agràries de la Generalitat Valenciana, que pretén, entre altres coses, “fer unitats de cultiu més grans i tenint en compte quin és el mapa varietal”. Ho veuen com una manera d’evitar fenòmens com “la marisolà”: recorden que fa uns anys es va començar a plantar la mandarina Marisol, que “no era massa bona, però sí molt primerenca”, la qual cosa l’afavoria per eixir al mercat amb un bon preu, “fins a sis vegades més que la convencional”. Per allò de fer el que li va bé al veí, molts començaren a plantar fins que esclatà la bombolla. “Abans els valencians eren els amos del mercat perquè només n’hi havia taronja ací. Ara hi ha a Sudàfrica, al Marroc, a Turquia... el mercat s’ha fet molt més complex”, reflexionen aquestes fonts.