Cal reindustrialitzar el País Valencià?

El 4 de febrer de 1983 el govern de Felipe González decretava el tancament dels Alts Forns de Sagunt. Va marcar l’inici d’un any i mig de dures protestes: vagues generals, tancaments, talls a l’AP-7, manifestacions... però el procés conegut com a reconversió industrial era imparable. Aquesta emblemàtica indústria valenciana va clausurar definitivament en octubre de 1984. Ara, la crisi de la Covid-19 ha posat de manifest, més clarament que mai, que la panacea del turisme fa aigües tal com l’hem concebut fins ara en un context d’emergència climàtica i de tensions globals. Fem retrospectiva i recordem l’esplendor industrial del País Valencià i ens preguntem: Seria possible tornar-hi? I més important: Com hauria de ser?

És aquest un temps per repensar l’economia -encara que siga de manera forçada-, per saber què vol el País Valencià. El portal Argos de la Generalitat Valenciana reflexa que el percentatge d’ocupació a la indústria ha assolit els valors més alts en 2020 des de 2007: aleshores hi donava feina al 8,79% dels treballadors, mentre que a l’abril d’enguany ocupava al 16,56%. Per contra, l’atur al sector industrial ha arribat a la xifra més baixa des de 2006, amb un 12,59% a data de 31 de juliol de 2020 (la crisi de la Covid-19 no ha aturat eixa davallada).

A més, si consultem les dades públiques de l’Institut Nacional d’Estadística sobre l’Índex de Producció Industrial, veurem que de l’any 2002 al 2020 ha anat abaixant a poc a poc al País Valencià, passant de vora 140 al voltant del 100 (sense comptar que a l’abril, en ple confinament, va caure a un 65). Sens dubte, el sector que més pes ha perdut al territori valencià és el dels béns de consum durador, que ha passat d’un índex de 350 a un per sota del 100, a més dels béns de consum, els béns de consum no duradors i els béns intermedis. En canvi, han millorat les dades de la indústria energètica i es mantenen els béns d’equip. Malgrat això, el País Valencià continua amb un índex per sobre de la mitjana estatal, amb 102,2 respecte a 96,3, segons dades de juny de 2020.

Del camp a Ford

Primer, fem un mapa de la industrialització valenciana. El dibuixarà el catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat d’Alacant (UA), José Antonio Miranda, qui ens recorda que el País Valencià va tenir “un important creixement de la indústria” entre finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. L’agricultura encara era el sector principal de l’economia valenciana, i va ser precisament ella la que va afavorir el desenvolupament d’indústries com la química (pels fertilitzants i explosius per a la perforació de pous per al reg) o la indústria de la fusta (que es va modernitzar pels embalatges que requeria l’exportació de la fruita, cosa que el va empentar a produccions amb més valor afegit com la dels mobles). La indústria metal-mecànica també va tenir la seua esplendor, sobretot al voltant de València, per abastir la demanda de mitjans de transport per a les collites i de maquinària per al reg, les feines del camp i la transformació dels productes agrícoles; tot i que també es va expandir aquest sector a Alcoi, relacionat amb la producció paperera i tèxtil.

La industrialització va tenir una evolució rellevant en àrees d’agricultura més pobra, com explica Miranda. Es refereix a comarques de la província d’Alacant, on a partir d’activitats tradicionals començaren a elaborar-se béns de consum bàsics, de tecnologia senzilla, com la mencionada d’Alcoi, el calçat al Vinalopó, el joguet a la Foia de Castalla i la producció d’estores i catifes a Crevillent. A la província de Castelló, la indústria del calçat es va expandir a la Vall d’Uixó i, aprofitant la disponibilitat de matèria primera, la indústria ceràmica va tenir una notable expansió a la comarca de La Plana (junt amb el municipi valencià de Manises).

“La major part d'aquestes activitats es caracteritzaven pel predomini de les empreses de xicoteta grandària i una forta concentració en espais fortament especialitzats sectorialment. No obstant això, abans de la Guerra civil també es van instal·lar a la regió algunes empreses de gran grandària, amb una localització més independent, com la Unió Naval de Llevant, la Companyia Valenciana de Ciments Portland i la Companyia Siderúrgica del Mediterrani”, desenvolupa el catedràtic Miranda. Després, amb la dictadura de Franco i l’aïllament internacional de l’Estat espanyol, la demanda es va afeblir; no fou fins als anys 60 quan les indústries valencianes van experimentar “una impressionant expansió” impulsades pel creixement de l’economia espanyola i per l’exportació de productes metàl·lics, mobles, joguines, tèxtils, ceràmica, calçat, tèxtil i aliments elaborats. El País Valencià deixà de basar la seua economia en l’agricultura “per convertir-se en una economia industrial i de serveis”.

Als anys 60 el País Valencià deixa de basar la seua economia en l’agricultura “per convertir-se en una economia industrial i de serveis”

L’any 1974 arribaren dues grans empreses a València: eixe any s’establiren filials de les multinacionals nord-americanes Ford (a Almussafes) i IBM (a la Pobla de Vallbona). La factoria automobilística és, des de finals dels anys 80 i fins a l’actualitat, “el principal producte de l’exportació regional”, i ha generat un important clúster satèl·lit.

I no ens podem oblidar dels Alts Forns del Mediterrani, una filial dels Alts Forns de Bizkaia. És el símbol de la gran pèrdua de la reconversió industrial dels anys 80 al País Valencià. Originàriament va ser una iniciativa de principis del segle XX de l’empresari basc Ramón de la Sota per explotar el jaciment de ferro d’Ojos Negros, a Terol; va fer un ferrocarril propi que arribà fins a l’actual Port de Sagunt, per exportar sense dependre de ningú, i va generar un nucli poblacional al seu voltant amb immigrants de la resta de l’Estat. En el moment del seu tancament, tenia 3.332 treballadors. Hui al Port de Sagunt hi trobem empreses com Arcelor Mittal, Thyssenkrupp Galmed, un dels principals nodes logístics de la distribució de Mercadona o la fabricant de llaunes de refrescos Crown Holdings.

La doctora en Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat d’Alacant, Mª Jesús Santa María, resumeix que tota aquesta evolució ha desembocat en una estructura industrial valenciana dual: una al litoral nord del País Valencià, amb sectors de tecnologia mitjana-alta com la ceràmica, maquinària i equip, la indústria de l’automòbil, la indústria alimentària i la indústria química; i al sud de València i a la província d’Alacant, amb sectors manufacturers tradicionals, encara que ací també hi trobem una indústria “amb un pes significatiu” relacionada amb l’alimentació, el plàstic i els productes metàl·lics.

La pèrdua del pols industrial valencià

La desindustrialització del País Valencià s’explica, en bona part, per la mateixa raó que va viure un procés similar la resta de l’Estat espanyol: per la incorporació a la Comunitat Econòmica Europea, quan tocava adaptar l’estructura productiva continental i on, segons alguns autors, especialitzar-se en el sector terciari i els serveis era la condició no escrita per entrar-hi (és a dir, oblidar-se’n de la indústria, amb més valor afegit, i deixar-la per als països del centre d’Europa).

El catedràtic José Antonio Miranda va més enllà i assenyala que "el procés de desindustrialització ha afectat en major o menor mesura totes les economies occidentals” a causa de “l’externalització de serveis” de les empreses industrials pel procés de globalització, que va provocar el “desplaçament de la producció manufacturera a països amb menors costos laborals”. La tendència, assegura, “afectà fortament la indústria valenciana” perquè estava “integrada majoritàriament per sectors de demanda feble i tecnologia fàcilment accessible, intensius en treball poc qualificat, que es trobaren amb una creixent competència dels nous països industrialitzats, amb costos laborals molt més baixos”. Aquests, precisament, estaven per sota de la mitjana als EUA i a bona part d’Europa, la qual cosa era “un avantatge comparatiu” fins que s’elevaren els salaris. Miranda posa l’exemple del calçat del cuir, on els països de l’Extrem Orient exportaven el 5% mundial a la dècada dels 70, xifra que va pujar fins al 40% l’any 2000.

La pèrdua d’impuls del creixement industrial al País Valencià va ser similar a la del conjunt de l’Estat espanyol fins al segle XXI, per la qual cosa la participació valenciana al valor afegit brut industrial es va mantenir relativament constant. Però des de 2003, va perdre pes a més velocitat que la resta d’autonomies, una tendència que “es va accentuar” amb la crisi financera de 2008. Miranda sosté com a causa “el ràpid creixement” del turisme i de la construcció, que van “minvar les inversions en les indústries valencianes i accentuaren el retrocés del sector secundari”.

Coincideix Santa María: “El procés de terciarització i el fort desenvolupament turístic va desplaçar l’activitat econòmica de l’interior cap a zones litorals, generant una dinàmica negativa a les àrees industrials”. Tot i que veu més important la “forta competència dels països emergents, en particular la Xina”, a on es van deslocalitzar moltes produccions pels menors costos de la mà d’obra, com dèiem. Recorda que la crisi econòmica del 2008 va “aprofundir la dinàmica negativa” i “va experimentar un important retrocés en termes de valor afegit, empreses i ocupació”: “Durant els primers anys de la crisi va desaparèixer pràcticament un 30% de les empreses i de l’ocupació de la indústria del País Valencià”.

Santa María: “El procés de terciarització i el fort desenvolupament turístic va desplaçar l’activitat econòmica de l’interior cap a zones litorals"

El degà del Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de la Comunitat Valenciana (COIICV), Salvador Puigdengolas, no dubta en assenyalar culpables davant la desindustrialització: “Ve de la pèrdua d’interès que han tingut les diferents administracions respecte a la indústria al nostre territori. Pareixia que era una cosa negra, que contaminava, que calia llevar-se de damunt... quan en realitat és tot el contrari: a la indústria, amb els diferents sistemes de gestió, el que tractes és de reduir tots els desaprofitaments i ser una indústria no contaminant, ajudar en l’economia circular, reutilitzar al màxim els recursos”.

El catedràtic Miranda explica que les indústries que millor han resistit la competència internacional han estat les de l’energia, el material de transport, la química, el cautxú i els plàstics, i les indústries de l’alimentació. “En general, pareix que han estat els sectors amb un nivell tecnològic més alt i menys caracteritzats per la xicoteta empresa els capaços d’afrontar millor el repte de la globalització, gràcies a la seua major productivitat i capacitat d’innovació”, observa. En tot cas, matisa que els sectors tradicionals “no han desaparegut totalment” i que moltes empreses “han resistit” gràcies a millores “des del punt de vista organitzatiu, tecnològic i comercial”. L’any passat la indústria va arribar a representar quasi el 17% del PIB valencià, però enguany ha baixat al 13%.

Interessant la reflexió que va fer l’exdirector estratègic de La Marina de València, Ramon Marrades, al diari Valencia Plaza. Parlava sobre una primera desindustrialització al País Valencià, la pesada i manufacturera que ja hem mencionat, i una segona, la de la indústria de la construcció i dels grans esdeveniments. Aquesta, assenyalava, també s’ha deslocalitzat a països emergents i ha deixat enrere moltíssims edificis, equipaments i polígons industrials a mitges o sense ús.

L’any passat la indústria va arribar a representar quasi el 17% del PIB valencià, però enguany ha baixat al 13%

En declaracions a VIA Empresa, l’economista Marrades sosté que tot això ha deixat uns “espais industrials que estan infrautilitzats”. Amant de l’urbanisme, apunta que “l’economia de l’hàbitat és una via d’especialització amb moltíssima oportunitat” per donar eixida a eixos buits als pobles i ciutats valencianes: “No hem de parlar de construir més, sinó d’aprofitar millor els actius que tenim, d’aprofitar els forats que ens han deixat les fallides urbanístiques per fer ciutats millors”.

És adient una reindustrialització al País Valencià?

Les fonts consultades ho veuen necessari. El catedràtic José Antonio Miranda diu que “pareix obvi que convindria tenir una economia més diversificada, sobretot menys depenent dels serveis de baix valor afegit i de la construcció, que són tan sensibles a la conjuntura econòmica i que, amb els seus baixos nivells salarials, contribueixen a mantenir baixa la renda per càpita regional”. Posa l’exemple del País Basc i Navarra, que “amb forts sectors industrials” estan entre les comunitats autònomes “amb major renda per càpita”: “Ens indica que fomentar el creixement de la indústria pot ser una estratègia adequada per al futur”.

En els mateixos territoris s’emmiralla Puigdengolas, qui subratlla que la indústria al País Basc suposa entre el 20 i el 25% del seu PIB, la qual cosa “implica feines estables, de més qualitat i salaris més alts, amb la qual cosa tenen un nivell de vida molt més alt” que al País Valencià, que s’ha “centrat en el sector turístic”. “Sense injuriar-lo”, matisa, i afegeix que “tots els sectors són complementaris” perquè no es pot “canalitzar tot l’esforç de l’Administració o d’una societat en un únic sector”, però defensa que, en eixe conjunt, “els pesos han de ser equilibrats, i el que s’ha perdut és l’equilibri de la indústria”.

Puigdengolas: “Els pesos han de ser equilibrats, i el que s’ha perdut és l’equilibri de la indústria”

Cap a on hauria d’orientar-se una reindustrialització al País Valencià? Miranda sosté que interessa desenvolupar els sectors on es pot ser més competitiu, com són els d’un “contingut tecnològic alt, poc intensius en mà d’obra, elevat valor afegit i demanda forta”. “Això no vol dir que l’experiència acumulada en les indústries tradicionals no tinga valor. També en aquestes es pot comptar amb empreses competitives buscant els nínxols de mercat adequats, incrementant la productivitat i diferenciant el producte amb innovació tecnològica, disseny, moda i xarxes comercials eficients”, sosté.

La tecnologia obre portes, la burocràcia...

La doctora Santa María assenyala que n’hi ha sectors tradicionals amb “possibilitats reals de creixement”. Cita el sector del calçat, amb produccions personalitzades i d’alt valor afegit; o el tèxtil amb “tendències innovadores”, amb “tèxtils tècnics i intel·ligents o funcionals” per a sectors específics i amb solucions en matèria de sostenibilitat. “Les estratègies competitives apunten a l’entrada en nous subsectors de l’aplicació i la utilització de nous materials i noves tecnologies”, afegeix.

Per la seua banda, el degà del COIICV demana “un pla d’industrialització que siga factible”: “El que no podem fer són castells en l’aire amb programes basats en el coneixement teòric i no en el pràctic. Caldria parlar amb els diferents sectors estratègics d’Alacant, València i Castelló i generar uns hubs, uns concentradors, que permetrien que les diferents indústries foren sinergètiques, que s’ajudaren les unes a les altres perquè els recursos els prenguérem d’ací i no haguérem d’anar a fora a buscar-los. Un dels grans problemes que tenim és que no coneixem al veí del costat, que ens ofereix el mateix producte que el que ve de fora”.

Afirma que n’hi ha contactes amb l’Administració, però sospira que aquesta “és un gran dinosaure a qui li costa molt moure’s”. Per això, exigeix una “més àgil” i “capaç d’adequar-se a les necessitats i riscos” de l’economia global. Puigdengolas posa l’exemple del paper de la indústria valenciana amb la Covid-19: “Tenim un sector tèxtil impressionant, capaç de reconvertir-se per generar recursos o materials per al sector sanitari. I hem comprat molt del material fora. La readaptació des del punt de vista productiu és ràpida. El problema ve amb la burocràcia: per poder comercialitzar un producte sanitari, has de passar una sèrie de requisits i complir unes normes. Tot és molt lent. Per poder certificar un Equip de Protecció Individual (EPI), has d’anar a un Real Decret i a un procés de certificació o de normalització que exigeixen uns assajos tipo. Quants instituts tecnològics els poden fer? Només un. Així que es veu col·lapsat i no permet agilitat en la disponibilitat de productes per cobrir les necessitats d’un determinat sector, en aquest cas del sanitari”.

Per tant, des del COIICV demanen “polítiques d’incentivació de la indústria”, principalment en la “basada en el coneixement”. Puigdengolas recorda que al País Valencià hi ha “grans universitats públiques i privades” a les quals s’imparteix la titulació d’enginyeria industrial, la qual cosa afavoreix, a parer seu, “una indústria basada en el coneixement i en la indústria 4.0, és a dir, la indústria de les dades”. Sosté que ara mateix el gran problema que té el territori valencià “són les despeses energètiques”, així que advoca per enfocar eixa reindustrialització cap a “les economies sostenibles i verdes”.

Precisament sobre la crisi sanitària, la doctora Santa María observa que es pot veure la repercussió sobre “nombrosos sectors manufacturers” pel “nombre de treballadors afectats per ERTO”: “A més, aquesta crisi ha posat de manifest la vulnerabilitat que suposa dependre d’inputs i subministraments procedents de països llunyans, desarticulant les cadenes de valor global. Nombroses empreses s’han vist en la necessitat de paralitzar les seues produccions en interrompre’s l’aprovisionament regular d’inputs. Això suposa un incentiu afegit a l’aposta per la reindustrialització”. Considera que des de fa uns anys “existeix un renovat interès per la indústria”, que destaca per la seua “capacitat de generació d’ocupació de qualitat, per accedir als mercats exteriors o pel seu paper per equilibrar la població i l’ocupació al territori”.

“Sens dubte, el que ha despertat l’interès en l’enfortiment de la indústria és l’estreta connexió entre indústria i innovació. El sector industrial contribueix de manera rellevant al progrés tecnològic, tant mitjançant la generació d’innovacions de producte i de procés, com pel seu consum d’innovacions tecnològiques generades per altres sectors. De fet, la indústria és el principal consumidor d’innovacions del sector serveis. Per tant, necessitem una base industrial sòlida per incorporar aquestes estratègies i enfortir la presència de serveis avançats a la nostra societat, la qual cosa és considerada com a indicador de progrés d’un país”, defensa la professora de la UA.

Santa María creu que una bona brúixola és el Pla Estratègic de la Indústria Valenciana 2018-2023, que assenyala com a grans sectors a reforçar l’automoció, l’alimentació, el químic, el metall, el plàstic, el ceràmic, el tèxtil i el calçat. “Tots aquests sectors industrials valencians poden millorar la seua competitivitat, però per a això s’enfronten al repte d’incorporar més inputs de coneixement, com qualitat, disseny, servei postvenda, logística o ús de TIC. La digitalització i la indústria 4.0 han de formar part de les estratègies de les manufactures valencianes. A més, és necessari incorporar talent i coneixement a les empreses, així com promoure l’augment de la seua grandària mitjançant la cooperació, el networking, la innovació oberta i la política d’empreses tractores”, aporta la doctora.