Costa una miqueta fer algunes coses que abans semblaven normals. Entrevistes? Si, amb veuetes de fons que pregunten "Qui és, mamà?". Lectures, al mòbil mentre pinten un dibuix. Missatges de feina? Com es pot, quan es pot. Els àudios ajuden per ser concrets. I sobretot, no tenir horaris. No podem. Tinc dos nens molt menuts, per tant, les hores les marquen ells i això també m'ajuda, a diferència del que molts puguen pensar. En les hores que resten entre la seua imposada rutina, jo treballe. Tot el que puc i més.
En estos dies, també pense en els que no poden treballar a casa. Alguns del meu entorn, d'eixa gent a la qual ja enyore besar i abraçar tant, estan obligats a anar-hi cada dia al supermercat, a la botiga, a cuidar dels animals de l'Oceanogràfic de València, al Port perquè són estibadors... Ells van i jo pensen en la feina que fan, que és molt important per a tots. També en aquells que m'escriuen dient que es queden sense feina, amb una aturada del seu treball. Circumstancial. Esperem que sí.
En aquest Estat d'alarma, només es pot eixir de casa per algunes excepcionalitats i una d'elles és cuidar als menors, però jo els tinc a casa. L'altre grup vulnerable és el de la gent gran. I qui els està cuidant? A molts, la seua família. A alguns altres, els seus cuidadors. Per al meu iaio res ha canviat. No ix al carrer des de fa temps, no troba a faltar la vitamina E i la televisió el té enganxat. Segurament està mirant en bucle les entrevistes en directe del programa Espejo Público i a la vesprada, també mirarà el Sálvame. Perquè el segueixen fent, no? Ara molts s'hauran aficionat a les històries de la Pantoja i la resta de celebrities pàtries, però no estem ací per criticar ningú. Bàsicament perquè en situacions d'estrés va molt bé viatjar a altres realitats. Jo sóc més d'agafar un llibre, però cadascun té els mitjans que vol i pot. Ni més ni menys.
Ma mare diu que això en lloc d'un confinament és un captiveri. M'ha fet riure, però no li falta part de raó. Ella ara també treballa des de casa, en horari de matí, amb la gosseta a prop seu esperant la seua passejada. Que serà llarga, perquè ells ho poden fer. Nosaltres seguim ací, a casa. Tota una 'novetat'. Teclejant i cuidant, produint i jugant. Cridant, ballant, aplaudint, fent teatre. I mirant les pantalles. Fa no molt llegia que "cada cop que s'obre una pantalla, s'apaga un infant". I ara, més que mai, em sembla una bogeria el missatge. Els meus fills parlen per FaceTime amb els seus iaios i oncles i l'Escoleta de la meua filla ha generat tot una cadena als xats de vídeos casolans fent activitats i àudios matiners dels xiquets que només fan que endolcir i enriquir aquest tancament nostre. Ells són feliços saludant els amics. Podríem aprendre d'ells. Ni que fora per una vegada en la nostra vida.