Ara fa un any, Jordi Priuguanyava el Premi Jove Empresari que atorga l'Associació de Joves Empresaris de Catalunya (Aijec) pel seu lideratge davant del grup MMM, empresa familiar de tubs per al sector de l'automoció, i per la seva faceta de business angel. "Ser empresari no és fàcil, nosaltres vam viure una crisi amb un concurs de creditors l'any 2008, aquell any gairebé desapareixem... Haver sobreviscut és el millor premi", recorda Priu. Actualment MMM té més de 600 treballadors i l'any passat va facturar 35 miions d'euros, un 40% més que el 2014.
Segons el director general de MMM (Manufactura Moderna de Metales) i cofundador de la firma d'inversió 101Startups, la clau per combinar aquests dos perfils professionals és un bon equip: "T'has d'envoltar de gent de confiança i saber delegar".
Empresari d'una pime catalana del sector automoció i inversor de startups digitals. És compatible?
Sí. Des de ben petit he viscut en un ambient emprenedor, els meus dos avis ja eren empresaris. Vaig estudiar comerç internacional i després d'una breu etapa per altres empreses, em vaig incorporar a la companyia familiar. Si no hagués vist que hi podia aportar valor, no m'hi hauria incorporat; l'empresa estava en un procés inicial d'internacionalització i això quadrava amb la meva formació. Vaig començar fa 14 anys al departament de compres, després a comercial i finalment vaig crear el departament d'internacionalització amb dos grans objectius: començar a comprar a Àsia i estudiar una possible implantació a Europa de l'Est. Finalment ens vam decantar per obrir a Romania.
Vas estar tres anys a Romania. Com es viu sent un 'expat'?
Molt intensament. Liderar la implantació a Romania amb cinc expatriats va ser un repte i una oportunitat professional brutal. Un màster en negociació: havíem de comprar un terreny, construir una nau i posar en marxa una fàbrica. Vaig aprendre el romanès per entendre els contractes. En aquella època els romanesos ens veien com un euro amb potes! Jo sempre havia dit que volia estudiar un MBA, però com que vaig prendre la decisió d'anar a Romania ja no hi vaig ser a temps. Posar en marxa una fàbrica a l'estranger ha estat el meu MBA.
Quins són els factors d'èxit d'una empresa familiar per arribar a la tercera generació?
La continuïtat és el fi més preuat de tota empresa familiar. L'empresa la va fundar el meu avi que ja fa anys que està jubilat. El meu pare n'és el president i jo ara figuro com a conseller delegat. Sóc la tercera generació, amb tot el que comporta de responsabilitat i orgull. Els valors és el més important; no només són les hores que treballes a l'empresa sinó les hores que passes en família. La confiança del pare també és molt important, primer fent que jo em guanyés la credibilitat i demostrar si era vàlid els primers anys i després confiant amb mi i donar-me un repte. Tenir llibertat és imprescindible perquè cadascú ha de reinterpretar l'empresa, l'estratègia i els valors. Quan no tens llibertat i la generació anterior acapara totes les decisions i ho fiscalitza tot, no s'evoluciona i és molt difícil sobreviure.
En una empresa familiar, l'èxit de la companyia no només dependrà del negoci...
Cert, també del model imperant en la família i del sector. Els principis de la nostra empresa tenen a veure amb el sector de l'automoció, un sector molt exigent, amb tots els sentits: constantment hem d'estar abaixant preu, ser molt competitius,... No ens podem permetre fer tres peces dolentes d'un milió ni podem anar tard i aturar la línia de producció d'un fabricant que necessita els nostres productes. És un sector que t'exigeix ser excel·lent en tots els nivells, si no, no sobrevius. En aquest sentit, tenir un equip excel·lent i invertir a llarg termini és imprescindible. Nosaltres comprem màquines que valen centenars de milers d'euros, tenir una cultura a curt termini no tindria sentit.
Com passes d'una empresa familiar a la firma d'inversió 101 Startups?
Forma part del meu esperit crític. Tinc una actitud molt activa i inquieta, sóc dels que creu que els diners al banc no hi fan res. Durant els tres anys que vaig estar expatriat a Romania vaig poder estalviar i tenia clar que havia d'invertir aquests diners. Vaig començar a anar a fòrums d'inversió. Les startups digitals amb etapa inicial em van semblar molt interessants, no tenia una gran fortuna i vaig decidir centrar-me en la fase llavor de projectes digitals. Vaig començar sol però em volia formar i aprendre més. Per això vaig cursar el Master Internet Business, un MBA enfocat al món digital. Amb alguns companys vam fundar 101Startups l'any 2012, per invertir tots conjuntament. Ara tenim més ulls, més criteri i més coneixement.
Quina va ser la teva primera inversió?
La primera inversió que vaig fer va ser fa set anys, a Teambox; avui en dia es diuen Redbooth, s'han canviat el nom. Vaig ser un inconscient, vaig invertir en un projecte que si ara mateix el tornés a tenir davant meu, amb les condicions amb els que els vaig conèixer, no hi invertiria. L'emprenedor era un noi jove de 22 anys d'Albacete que havia vingut a Barcelona per muntar el negoci, no facturava ni tenia el producte del tot desenvolupat però era una persona que havia viscut a l'estranger, molt culte i capaç. Em va agradar molt la persona. Vaig ser una mica inconscient però al final vaig tenir sort. Aquell projecte ha tingut sis rondes de finançament posterior i ara estan als Estats Units i facturen milions.
Quins són els requisits que han de complir les startups a les que invertiu?
El més important és l'equip, que estigui al 100% dedicat al projecte. Nosaltres invertim en etapa molt inicial, per tant l'equip encara té més pes. Si el projecte té un component tecnològic i financer és important que hi hagi aquests dos perfils a l'equip. També que hagin invertit els seus propis estalvis i els 'Family Friends and Fools', ja que això implica compromís. Després ja hi ha el projecte, el model de negoci... hem invertit en startups que no facturaven res però que tenien molt clar el mercat i el client objectiu que estaria disposat a pagar pel servei o el producte. També busquem projectes que siguin escalables, amb vocació de ser globals, que tingui un component innovador potent i un prototip. Són criteris d'inversió que he anat depurant respecte fa set anys. Ara he tancat més el filtre.
Els inversors, igual que els emprenedors, han d'encaixar la cultura del fracàs?
I tant. Hi ha inversors que a la primera que se'ls hi tomba l'aposta, ja tiren la tovallola. Quan inverteixes en la etapa inicial, com és el nostre cas, ja saps que hi ha un risc inherent. Has de tenir paciència i tenir clar que has de diversificar. Nosaltres teníem molt clar que invertíem en projectes d'alt risc, projectes que per pura estadística en moriria un alt percentatge. Però també creiem que aquest un o dos que encertarem, compensaran els que han caigut pel camí. Jo tinc una cultura del fracàs molt clara, si corres riscos, el fracàs és una opció.
Quan dius tenir paciència, quant temps és?
Amb startups digitals en etapa inicial estem parlant d'uns 5 o 7 anys. Nosaltres encara no hem tingut cap gran èxit!