Quina sobirania energètica?
Informes d’observatoris i organitzacions alerten del retard de Catalunya en el desplegament d’energies renovables i la manca d’autosuficiència que pot comportar
Els conceptes de sobirania alimentària i energètica estan de moda. A rebuf d’anys de parlar de sobirania política i d’independència, ara s’han posat cognoms a la sobirania. Potser és que si no se'n pot tenir una, amb les altres hauríem de passar. De moment. Però ni tots els que parlen de sobirania amb cognoms són independentistes ni, el més important, un eventual futur independent no necessàriament ha de voler dir que sigui sobirà en cap d’aquests dos temes.
Perquè, realment, què volen dir quan parlen de sobirania alimentària o energètica? D’una Catalunya autosuficient en aquests dos àmbits? D’una Catalunya, simplement, més autosuficient que fins ara? D’una Catalunya que no depengui en termes estratègics de l’exterior? Dels tomàquets d’Almeria i del Marroc? Del gas natural algerià ni del gas liquat rus? Dels futurs i mastodòntics parcs eòlics previstos a l’Aragó?
Sempre hem depès de l’exterior en aquests àmbits. Del blat de Sicília a l’edat mitjana, del carbó anglès per a la industrialització, dels dipòsits de residus nuclears francesos... I ara, en plena globalització hem de pretendre ser autosuficients, o quasi? Parlem avui de la suposada sobirania energètica i deixem per a una pròxima ocasió l’alimentària.
L’allargament de la vida de les centrals nuclears
Periòdicament, el darrer cop la setmana passada, apareixen informes d’observatoris i organitzacions similars que s’exclamen del retard que acumula Catalunya en el desplegament d’energies renovables i la manca d’autosuficiència que pot comportar. Vegem-ne els arguments.
En primer lloc, tenim l’avís que les centrals nuclears tancaran aviat amb el velat advertiment que ens podríem trobar sense energia elèctrica. Entre el 2030 i el 2035 està previst el tancament de les tres centrals que ens queden. Vandellós 1 ja va tancar de cop el 1989, després d’un accident que es va minimitzar, però que sembla que va ser molt més perillós del que autoritats i companyia van admetre. Així ho van explicar no fa gaire els treballadors que van neutralitzar-lo. En tot cas, ningú no recorda cap incidència aleshores en el subministrament elèctric.
Entre el 2030 i el 2035 està previst el tancament de les tres centrals nuclears que queden obertes
I és que Catalunya va ser durant anys el territori més nuclearitzat d’Europa i, com a tal, exportador d’electricitat. Espanya, ara mateix, exporta electricitat a França per la crisi de les seves nuclears, quan tradicionalment havia estat al contrari. Catalunya ara n’importa. Les centrals nuclears catalanes van generar el 2023 el 58,4 % de l’electricitat produïda al país, un 6,7 % menys que l’any anterior.
Aquestes dates de tancament previstes són més teòriques que reals. Ja s’ha allargat la vida útil de Trillo -a Guadalajara i que serveix fonamentalment a Madrid- deu anys més. Sí que és cert que el govern espanyol actual diu que totes les centrals estaran tancades el 2035, però aquestes fites tan llargues sempre són revisables. A França, la política d’allargament de la vida de les centrals és generalitzada.
La caiguda del preu d’electricitat
Hi ha qui diu que les elevades inversions per allargar la vida útil de les centrals faran desistir a les empreses que en són propietàries de demanar que continuïn funcionant. Que si aquesta primavera ja hem tingut episodis de preu zero de l’electricitat, a causa de les ventades generalitzades, que han generat produccions rècord d’energia eòlica. Podria ser, però en tot cas, l’allau de projectes de renovables -sobretot eòlics en curs- no sembla gaire coherent amb unes inversions que han de donar tan poca rendibilitat. Això sí, propietaris de les elèctriques i inversors en renovables no coincideixen, o no ho fan del tot. D’aquí comportaments aparentment incoherents i dubtes sobre si amb unes estructures tan voluminoses com les centrals nuclears, amortitzades des de fa molts anys, els actuals propietaris estaran disposats a perdre quota de mercat per cedir-la als nous inversors en renovables.
Si la fi de les nuclears és tan a prop, les línies que ara serveixen per evacuar-ne la producció elèctrica bé podrien servir per fer el mateix amb la dels molins
Altres arguments que clamen per omplir Catalunya de molins i de parcs fotovoltaics són les importants noves línies d’alta tensió que caldrà construir -algunes ja estan tramitant-se- si volem portar electricitat de l’Aragó. Línies que no agraden a molts. De totes maneres, si la fi de les nuclears és tan a prop, les línies que ara serveixen per evacuar-ne la producció elèctrica bé podrien servir per fer el mateix amb la dels molins. De fet, Ascó és ben a prop de l’Aragó i Vandellós tampoc no n’és massa lluny.
Baix Llobregat i Barcelonès ocupats per infraestructures renovables
Les previsions oficials d’ocupació del territori perquè Catalunya sigui autosuficient en la producció d’energies renovables són d’un dos per cent. Dit així sembla poc, però supera la suma del Barcelonès i del Baix Llobregat (pas mal). Catalunya és un país muntanyós. Menys de la meitat del territori -el 44,5 %- té pendents inferiors al 20 %. Tothom vol col·locar les infraestructures renovables ben a prop de les zones més densament poblades, i planes, per estalviar-se costos de distribució. La població de Catalunya té una densitat només superada a la Península per Madrid i el País Basc.
Amb 239 habitants per quilòmetre quadrat, el nivell d’ocupació del territori a Catalunya és molt més elevat que a Galícia (92), Navarra (63) o Aragó (28), les grans productores d’energia eòlica. L’Aragó, fora de la conurbació de Saragossa, és un veritable desert i forma part del continu més despoblat de la Península. És lògic que allà no tinguin gaires problemes per implantar-hi grans concentracions de molins i de parcs fotovoltaics. I, a més, la vall de l’Ebre és un corredor natural molt ventós. A Catalunya, les zones ventoses més aprofitables es limiten a l’extrem sud de l’Ebre i a l’Empordà.
A Catalunya, les zones ventoses més aprofitables es limiten a l’extrem sud de l’Ebre i a l’Empordà
Per tant, és natural que l’Aragó s’especialitzi en energies renovables per exportar-les al gran mercat contigu que és Catalunya. I que aquí sigui molt més complex implantar-les. Si bé és cert que l’animadversió dels governs aragonesos cap a Catalunya durant els darrers anys és lamentable, fins i tot després de més de dos anys de guerra, a Ucraïna continua circulant el gas rus que va cap a Alemanya. El negoci és el negoci.
Manca de demanda d’electricitat
Dèiem abans que aquesta primavera, i segurament a la tardor ho tornarem a veure, hem vist anunciades situacions en què el preu de l’electricitat és ínfim o literalment zero. I un dels motius principals és que la substitució d’energies fòssils per electricitat avança molt més lentament que no pas la mateixa producció elèctrica. Només cal recordar l’endarreriment de l’adopció del vehicle elèctric, que a Espanya només suposa el 5,4 % de les matriculacions - liderada, això sí, per Navarra i Catalunya- i se situa a la cua -juntament amb Itàlia- tant en matriculacions com en infraestructures de recàrrega. Com comentàvem aquí mateix fa uns dies, els aranzels que la Unió Europea ha decidit imposar als vehicles elèctrics xinesos per, teòricament, protegir-se davant les subvencions públiques que els seus fabricants rebrien, encara endarreriran més l’electrificació del parc mòbil, que continuarà durant anys sent més car que les alternatives de combustió.
Veurem si el nou Parlament i la nova Comissió Europea mantenen els ambiciosos plans de descarbonització previstos. En tot cas, si aquesta havia de ser una palanca d’especialització tecnològica i de competitivitat internacional, sembla que la Xina -i Elon Musk- ens estan passant la mà per la cara.
Que l’energia verda no es converteix en el nou turisme
Tots estem interessats a dependre menys de socis inestables que poden utilitzar l’energia com a arma política. De desfer-nos al més aviat possible de les centrals nuclears, que esdevindran després de tancades grans cementiris radioactius durant centúries. De deixar d’emetre gasos a l’atmosfera que malmeten el clima i la nostra salut. De no dependre dels oligopolis energètics que ens fan passar a tots per l’adreçador dels seus interessos.
Però hem de fer-ho millor que en altres ocasions, minimitzant les externalitats negatives: malmesa del paisatge com a bé comú escàs i factor de competitivitat, lluita desequilibrada per l’ús del sòl, aparició de nous actors especulatius i reaparició dels oligopolis... No podem ser l’alumne més avantatjat de la classe en tot i operar amb unes presses poc justificades. O justificades pels grups de pressió ecologistes, els nous inversors que esperen fer diners a dojo i uns mitjans de comunicació poc reflexius i que s’apunten acríticament a la darrera moda del moment.
No podem ser l’alumne més avantatjat de la classe en tot i operar amb unes presses poc justificades
Que no ens passi com amb l’especialització turística, que de ser la gallina dels ous d’or ara duu pel camí d'ofegar-nos a tots.