01
d'Abril
de
2014
Act.
10
d'Abril
de
2014
Produir a casa, seguint la recepta tradicional i enriquint el mercat local té premi. Pot ser en forma de reconeixement per part del consumidor, però també com a segell de qualitat. D'aquests n'hi ha diversos i entre ells destaquen l'Indicació d'Origen Protegida (IGP) i la Denominació d'Origen Protegit (DOP). Dins les fronteres catalanes, estan reconeguts un total de 18 productes diferents, 10 tenen la DOP i 8 la IGP. Entre ells hi ha el pa de pagès català, el torró d'Agramunt, la poma de Girona o l'avellana de Reus. A la llista no es troba, en canvi, una de les llonganisses més famoses de Catalunya, la de Casa Sendra. La mateixa que el 2006 va obtenir el Coq d'Or com a millor producte espanyol, guardó otorgat per la publicació francesa especialitzada en productes artesans Le Guide des Gourmands. També parlem de la casa que, després de 165 anys d'història, tanca les seves portes per no acceptar el que precisament li imposa la IGP. Quins són els pros i contres, doncs, d'aquest distintiu?
El rebuig de Casa Sendra
Amb un peu gairebé a la jubilació, el seu propietari, Pau Arboix de 71 anys, s'ha vist empès a prendre la decisió de tancar després d'un litigi amb la Generalitat que ha durat 9 anys. El per què està en indicar a l'etiqueta que la seva llonganissa és de Vic, un terme que és il·legal incorporar si no s'està adherit a la Indicació Geogràfica Protegida que certifica la qualitat i originalitat de la llonganissa feta en aquest punt.
Totalment en contra d'aquest reglament, Arboix defineix el segell de qualitat com a "farsa", assegurant que ell és l'únic que elabora la llonganissa amb el mètode i els ingredients tradicionals: "sal i pebre". Remarca que no hi ha additius i esmenta el nitrit de potassi, un element que contenen altres llonganisses que sí poden incloure Vic a l'etiquetatge pel fet d'haver demanat la IGP i complir els requisits. Si el producte està fet a Vic, conté els ingredients bàsics i és 100% natural, on hi ha el problema? Això és el que es pregunta el propietari de Casa Sendra.
El significat de IGP i DOP
Tant la IGP com la DOP són segells de qualitat. El primer engloba els productes que estan lligats a un regió perquè una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es fa allà. El segon, en canvi, està íntegrament produït a la zona, i sovint usa matèria primera local. Els dos, no obstant, denoten un estàndard de qualitat i reputació elevat.
Per a adherir-s'hi cal complir els requisits geogràfics, passar uns controls de qualitat i abonar una quota concreta. Si es passa l'examen, ja es pot afegir el segell distintiu i la localització a l'etiquetatge.
Arboix, amb una negativa rotunda a acceptar que la llonganissa pugui incloure nitrat de potassi per rebaixar els nivells de sal, mai ha acceptat la IGP. Donat que la fàbrica es troba a Vic, l'etiqueta dels seus productes sempre han portat el nom de la ciutat i això va fer que els altres productors de la zona el demandessin.
Un nivell d'exigència massa elevat
El vicepresident de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), Joan Segura, no es mostra sorprès davant la història. Amb un càlcul ràpid, situa en un 80% el volum de producció local que no passa els controls, i tot pel nivell d'exigència, el qual és "tan alt que el productor es planteja si val la pena estar dins".
Segura compta al voltant de cinc el total de filtres que un producte necessita passar per obtenir la DOP o la IGP, incloent els de l'Entitat Nacional d'Acreditació (ENAC). Excessiu o no, la seva consideració és que el procés està "abandonat", i reforça aquesta idea recordant que el mateix 80% que no supera els requisits és el que no té cap reconeixement malgrat fer un producte bo i de la terra.
Valor afegit?
"Crec que els productes amb DOP o IGP tenen un 10% de valor afegit", respon Joan Segura. Tot i que és innegable que la crisi els ha fet mal, donat que tenen un preu més elevat, el vicepresident de la federació continua creient que de cara al consumidor és una bona promoció i defensa aquest tipus de reconeixement pels productors.
A tot això afegeix que és també un reconeixement per a la tasca que fan els productors. Aquestes garanties de qualitat enalteixen aspectes com ser de proximitat, de km 0, elaborat amb matèries primeres locals i/o naturals... Són elements que cada dia tenen més valor, però que alhora augmenten els llindars d'exigència en els controls.
Una regió rica, però poc valorada a casa
Catalunya destaca per ser l'única comunitat autònoma que té una federació de DOP i IGP. Un primer pas, que necessita d'un segon. El vicepresident de la FCAC posa de manifest que el sector públic hauria d'apostar més per la qualitat del producte català i donar-los suport.
Entre els elements que destaca Segura està el d'explotar la imatge de Barcelona: "Podria ser un gran aparador per a l'alimentació, però hi ha tanta varietat de productes i de tot arreu, que és difícil fer destacar el de casa sense cap ajuda". A aquest handicap hi afegeix l'esmentat context econòmic, el qual ha fet que només "un 5% del consumidor aposti per aquests productes, fent que la major part es destini a l'exportació". I posa com a exemple els olis, on els catalans es situen entre els millors d'Europa.
Olis a favor dels segells de qualitat
Entre les diverses cooperatives catalanes que produeixen oli es troba Arbequina, qui té la distinció DOP al seu oli d'Arbeca de Lleida. El director general, Jesús Rué, explica que tenen la denominació des que es va fundar fa ja 27 anys, pel que no l'entenen sense ella. "És una cosa que sentim nostre", emfatitza, "i que el client que valora aquesta qualitat, ens ho reconeix".
La DOP i la IGP estan també reconegudes per la UE, un detall que no ha estat sempre així: "Ser un producte garantit a tot arreu és gràcies a la certificació que dóna ara l'ENAC, i serveix per donar-se a conèixer i no deixar que aquesta denominació d'origen perdi influència com passava abans". Ara per ara, només els olis italians superen la qualitat dels catalans, però el reconeixement internacional els ha permès guanyar una quota de mercat que esperen seguir augmentant,
El rebuig de Casa Sendra
Amb un peu gairebé a la jubilació, el seu propietari, Pau Arboix de 71 anys, s'ha vist empès a prendre la decisió de tancar després d'un litigi amb la Generalitat que ha durat 9 anys. El per què està en indicar a l'etiqueta que la seva llonganissa és de Vic, un terme que és il·legal incorporar si no s'està adherit a la Indicació Geogràfica Protegida que certifica la qualitat i originalitat de la llonganissa feta en aquest punt.
Totalment en contra d'aquest reglament, Arboix defineix el segell de qualitat com a "farsa", assegurant que ell és l'únic que elabora la llonganissa amb el mètode i els ingredients tradicionals: "sal i pebre". Remarca que no hi ha additius i esmenta el nitrit de potassi, un element que contenen altres llonganisses que sí poden incloure Vic a l'etiquetatge pel fet d'haver demanat la IGP i complir els requisits. Si el producte està fet a Vic, conté els ingredients bàsics i és 100% natural, on hi ha el problema? Això és el que es pregunta el propietari de Casa Sendra.
El significat de IGP i DOP
Tant la IGP com la DOP són segells de qualitat. El primer engloba els productes que estan lligats a un regió perquè una de les seves fases de producció, transformació o elaboració es fa allà. El segon, en canvi, està íntegrament produït a la zona, i sovint usa matèria primera local. Els dos, no obstant, denoten un estàndard de qualitat i reputació elevat.
Per a adherir-s'hi cal complir els requisits geogràfics, passar uns controls de qualitat i abonar una quota concreta. Si es passa l'examen, ja es pot afegir el segell distintiu i la localització a l'etiquetatge.
Arboix, amb una negativa rotunda a acceptar que la llonganissa pugui incloure nitrat de potassi per rebaixar els nivells de sal, mai ha acceptat la IGP. Donat que la fàbrica es troba a Vic, l'etiqueta dels seus productes sempre han portat el nom de la ciutat i això va fer que els altres productors de la zona el demandessin.
Un nivell d'exigència massa elevat
El vicepresident de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), Joan Segura, no es mostra sorprès davant la història. Amb un càlcul ràpid, situa en un 80% el volum de producció local que no passa els controls, i tot pel nivell d'exigència, el qual és "tan alt que el productor es planteja si val la pena estar dins".
Segura compta al voltant de cinc el total de filtres que un producte necessita passar per obtenir la DOP o la IGP, incloent els de l'Entitat Nacional d'Acreditació (ENAC). Excessiu o no, la seva consideració és que el procés està "abandonat", i reforça aquesta idea recordant que el mateix 80% que no supera els requisits és el que no té cap reconeixement malgrat fer un producte bo i de la terra.
Valor afegit?
"Crec que els productes amb DOP o IGP tenen un 10% de valor afegit", respon Joan Segura. Tot i que és innegable que la crisi els ha fet mal, donat que tenen un preu més elevat, el vicepresident de la federació continua creient que de cara al consumidor és una bona promoció i defensa aquest tipus de reconeixement pels productors.
A tot això afegeix que és també un reconeixement per a la tasca que fan els productors. Aquestes garanties de qualitat enalteixen aspectes com ser de proximitat, de km 0, elaborat amb matèries primeres locals i/o naturals... Són elements que cada dia tenen més valor, però que alhora augmenten els llindars d'exigència en els controls.
Una regió rica, però poc valorada a casa
Catalunya destaca per ser l'única comunitat autònoma que té una federació de DOP i IGP. Un primer pas, que necessita d'un segon. El vicepresident de la FCAC posa de manifest que el sector públic hauria d'apostar més per la qualitat del producte català i donar-los suport.
Entre els elements que destaca Segura està el d'explotar la imatge de Barcelona: "Podria ser un gran aparador per a l'alimentació, però hi ha tanta varietat de productes i de tot arreu, que és difícil fer destacar el de casa sense cap ajuda". A aquest handicap hi afegeix l'esmentat context econòmic, el qual ha fet que només "un 5% del consumidor aposti per aquests productes, fent que la major part es destini a l'exportació". I posa com a exemple els olis, on els catalans es situen entre els millors d'Europa.
Olis a favor dels segells de qualitat
Entre les diverses cooperatives catalanes que produeixen oli es troba Arbequina, qui té la distinció DOP al seu oli d'Arbeca de Lleida. El director general, Jesús Rué, explica que tenen la denominació des que es va fundar fa ja 27 anys, pel que no l'entenen sense ella. "És una cosa que sentim nostre", emfatitza, "i que el client que valora aquesta qualitat, ens ho reconeix".
La DOP i la IGP estan també reconegudes per la UE, un detall que no ha estat sempre així: "Ser un producte garantit a tot arreu és gràcies a la certificació que dóna ara l'ENAC, i serveix per donar-se a conèixer i no deixar que aquesta denominació d'origen perdi influència com passava abans". Ara per ara, només els olis italians superen la qualitat dels catalans, però el reconeixement internacional els ha permès guanyar una quota de mercat que esperen seguir augmentant,