La vida ens ensenya que quan es repeteix una cosa amb una freqüència excessiva és que és falsa o enganyosa. Sobretot quan s’esbomben, permanentment, missatges anunciant allò que es farà. Ja fa anys que vaig copsar que la distància que hi ha entre el que els catalans diem que farem i el que després fem és enorme. A voltes aquesta distància esdevé fatigant i, aleshores, apareix la frustració. Un exemple clàssic el constitueix la permanent cançoneta del turisme de qualitat. Ignoro si mai gaudirem d’un turisme de qualitat -sobretot si no tenim, abans, empresaris turístics de qualitat-. La qualitat s’espera dels serveis rebuts i també d’allò que es contempla a l'hora de viatjar. Nosaltres no tenim ni pobles macos -al contrari, són horripilants- ni un gust prou refinat per satisfer les demandes d’aquest presumpte turisme del qual parlem. Si volen saber el que, potser, s’aproxima al turisme de qualitat visitin Baden-Baden. S’adonaran que, en ser de qualitat, deixa de ser turisme. I aquesta és la gràcia.
Baden-Baden és una ciutat termal situada a l’estat de Baden-Württemberg, al sud d’Alemanya. Com que hi surten aigües calentes, als romans els va semblar que instal·lar-hi un assentament no seria una mala idea. La gent hi va anar per guarir-se d’aquells mals que, deien, que l’aigua calenta cura. Però va ser a finals del segle XVIII que va començar a anar-hi la gent chic, que en aquella època eren la reialesa i l’aristocràcia. Aquest fet, el de la reialesa anant a remullar-se en aigües termals, ha estat una característica molt europea. Com que Espanya sempre ha funcionat amb els mobles llogats, la monarquia espanyola només es remullava els peus amb aigua freda i anava a Sant Sebastià. Bé, el cas és que Baden-Baden va esdevenir una ciutat amb uns hotels i uns palaus termals d’una gran categoria.
Ja fa anys que vaig copsar que la distància que hi ha entre el que els catalans diem que farem i el que després fem és enorme
La ciutat té uns 55.000 habitants i és tranquil·lament agradable. S’hi pot arribar per molts llocs, ja que està molt ben comunicada per tren i avió. Si estàs en un país on el ferrocarril és predominant, la connexió ferroviària és bona i de gran tradició. Altrament, s’hi arriba en avió a l’aeroport que la ciutat comparteix amb Karlsruhe, un aeroport que no és res més que una antiga base militar que l’abundància de vols ha convertit en aeròdrom internacional. A Karlsruhe hi té la seu el Tribunal Constitucional alemany, però també una sèrie de polígons industrials i científics d’una qualitat que a nosaltres ens sorprèn. L’eix conformat per Karlsruhe i Baden-Baden entra dins la tradicional capacitat de col·laboració germana (serveis, indústria i govern), que és allò que els converteix en imbatibles. I és que no només es viu dels serveis, a Baden-Baden.
Baden-Baden una ciutat turística? Quan l’he visitada, que han estat diverses vegades, mai n’he tingut la sensació. I aquest és el secret. La gent que hi va es transforma en un hoste de qualitat. Un viatger que està allotjat en una ciutat termal europea. Res és estrident. Els parcs i els passejos són espaiosos i d’una parsimònia que sorprèn. Si bé la ciutat era coneguda com la capital d’estiu d’Europa, la prostitució urbanística i comercial és inexistent. És el que nosaltres concebem com turisme de qualitat? No necessàriament. Hi ha hotels cars, caríssims, i d’altres ben assequibles. Barats? Cap. Una ciutat amb capacitat d’atracció de visitants forans amb hotels barats acaba sent com Lloret. Aleshores tot es posa en línia: restaurants barats, alcohol barat, etc... Els hipòdroms deixen pas als parcs aquàtics, i els auditoris per filharmòniques són ocupats per múltiples tablaos flamencs. Amb tot això vull significar que Baden-Baden ens recorda permanentment que els actes tenen conseqüències i que quan un és burro el més probable és que es vegi obligat a menjar palla.
Una ciutat amb capacitat d’atracció de visitants forans amb hotels barats acaba sent com Lloret
La ciutat té dos moments estel·lars al cap de l’any. Les vacances estivals per a la gent que estima la tranquil·litat i pren banys. Una altra és el maig, quan a la regió es cullen -els temporers de l’Est hi són abundosos- una quantitat d’espàrrecs que, literalment, fa voltar el cap. A tot arreu, restaurants de luxe, cerveseries típiques o restaurants de diari. A tots llocs s’anuncia la bona nova: han arribat els espàrrecs. Blancs i gruixuts. I es mengen al gust del client: vinagreta, mantega o salsa holandesa. Qualsevol preparació, però a centenars. I tot parlant de salses no està malament recordar a l’advocat i escriptor francès Bernard Le Bouyer de Fontenelle, amant dels espàrrecs a la flamenca –amb mantega i ou dur ratllat-. El seu amic, l’abat Jean Terrasson, els preferia a la vinagreta. Un vespre, sopant tots dos a casa del primer, van decidir que, vista la disparitat de criteris, el cuiner prepararia els espàrrecs de totes dues maneres, meitat i meitat. Dissortadament, abans que els portessin el plat a taula, l’abat va patir un atac de feridura. En Fontenelle, sense perdre la calma, va tenir temps de dir al seu criat: Els espàrrecs, que siguin tots a la flamenca!
I parlant de França convé recordar que Baden-Baden es troba a la conca del Rin, d’una amplada exuberant i que durant molts segles va ser motiu de disputa derivada de l’obsessió francesa per les fronteres naturals. En travessar aquesta històrica frontera -el Rin- i ja en territori francès, els pobles ens mostren tossudament que l’idioma preferit és l’alemany i la bicefàlia lingüística és evident. La gent passa del francès a l’alemany com nosaltres ho fem del català a l’espanyol. La visita a Baden-Baden ens porta als temps quan la gent viatjava. Ens torna a l’època on el curiós, sense tenir-ho tot programat i amb una certa solitud, s’embarcava en una mena d’aventura. De riscos controlats, és veritat. Però incerta. Com bé deia el recordat editor Vallcorba, viatjar i fer turisme són coses no només diferents, sinó contraposades. El viatger té un motiu que l’impulsa a desplaçar-se amb curiositat. I Baden-Baden és un indret adequat per sojornar-hi.