He desfet tot el que havia escrit. Cada segon, cada minut, escriuria diferent. No cal que diga com estem, tots ho sabem. Tancats, confinats, crivellats a missatges de WhatsApp que no posen sentit comú sinó que afegeixen més por. Perquè la por ja és. Però no, no opinaré. Simplement, els diré que un dels més destacats economistes d’aquest país, Santiago Niño-Becerra, m’ha apuntat que “enguany Espanya tindrà creixement negatiu”. Preguntem més?
El meu amic treballa en una coneguda cadena de pizzeries i fa unes hores que la recaptació de la seua botiga no apuja. Diu que els clients estan posant criteri i no fan comandes, però... si no fan comandes, de què viurà la cadena de pizzeries? A una amiga l’han enviada a casa perquè és recepcionista d’una botiga de mobles i decoració, “però qui compra aquest dissabte un escriptori?”, ens pregunta. El cinema del barri en què tenim desenes de coneguts ha tancat amb un expedient d’ocupació temporal i tots els treballadors, sense diferència, estan ara a casa. Jo he posat Netflix fa una estona per desconnectar de la dèria d’aquesta ciutat, país, Estat, del món... i de nou, he tornat ací, a escriure alguna cosa més. Tots estem produint. I si no ho fem, alguna cosa passarà. La gràfica aguantarà quinze dies en alerta? Confinada? Diu el reputat economista que “l'economia es confina per a adaptar-la a una nova dimensió i per a implementar el nou model”. Però quin?
Ja fa dies que rebia memes, missatges en cadena, que escoltava comentaris en sopars d’amics i dinars de família... No ens sorprenia res, ni tan sols les mascaretes i l’alcohol desinfectant en els prestatges situats al costat de la caixa en botigues i basars que véiem quan anàvem a pagar. Estem immunitzats? Ho he pensat. Però el missatge (equivocat) en un xat col·lectiu d’amics sobre el preu del barril de Brent em va fer botar de la cadira. “Ahir parlàvem per WhatsApp de la disfressa de les festes i avui estem informant-nos de com està la borsa?”, em preguntava. Doncs alguna cosa, efectivament, estava passant. Sí que anem malament.
Alguna cosa o moltes, o totes, o TOT! Perquè fa una setmana que hem reduït el contacte a la més mínima expressió i aprofitàvem les bondats de les noves tecnologies per a treballar sense baixar el ritme. Però ara estem tancats i en alerta. Tot i això, algunes fonts m’explicaven aquesta setmana que els directius de les grans empreses d’aquest país ja tenien prohibit assistir a reunions i amb la seua decisió, els que anaven darrere també s’anaven a veure afectats.
Això era només el dimarts, i sembla fa dues dècades. És quan vaig entrevistar a Juan Gallup, responsable de Banca d’Empreses de Caixa Popular, per telèfon perquè les recomanacions ja eren d’evitar el contacte. Aquella vesprada la crisi es va accelerar. Sobretot a València, després d’ajornar les Falles, el món es va aturar. No és una ximpleria, les Falles mouen diners –més dels que molts es pensen!- però és que a més, tocar-les ha estat com dir-nos: “Això va de bo, senyors”. Ni la Xina, a la qual apel·lava el president de les Cambres de comerç valencianes, José Manuel Morata, fa unes setmanes, ens havia fet despertar. Aquesta suspensió, ací a casa meua, ha estat com si ens tiraren una traca al costat: hem botat, de colp, per despertar.
El matí de dimarts havia entrevistat, ja per telèfon, al nou president de Startup València, Juan Luis Hortelano, que m’explicava que ell i la seua empresa estaven preparats, si calia, per al teletreball. M’havia explicat moltes coses, de l’espenta emprenedora valenciana, dels projectes per dur endavant València com a hub tecnològic. Poden llegir l’entrevista si tenen ganes de pensar en altra cosa que no siga el p... coronavirus.
O poden llegir-la per insuflar-se d’optimisme. Perquè des que vaig escriure la primera paraula en les pàgines digitals d’aquest diari, vaig entendre que la premissa de VIA Empresa era ser optimista en un mar de pessimistes abromats per les davallades de la prima de risc. I ara que la recessió pot visitar-nos de nou, tan ràpidament com es crema la pólvora d’eixos petards que a València ara no poden tronar, va bé buscar l’oportunitat, la part bona de les coses.
No és de ser necis, és de ser valents. “Com diu un dels meus tiets: It is what it is (“és el que és”) i hem de viure amb la nova realitat”.
M’ho envia una amiga confinada des de la Conca d’Òdena. Ella sí que és valenta.