Si Netflix o HBO haguessin estat inventades al segle XIX, al costat de directors i guionistes com Beau Willimon (House of Cards), David Benioff (Joc de Trons) i Charlie Brooker (Black Mirror) hi trobaríem, sens dubte, a autors com Alexandre Dumas. Al novel·lista se'l coneix per la seva proliferant obra, amb més de 1.200 títols adjudicats i best-sellers històrics com El Comte de Montecristo i els Tres Mosqueters. Dos treballs que, curiosament, van sortir el 1844 i que van enganxar a milers de lectors a tota França, no només per l'interès de les seves històries, sinó pel domini magistral que Dumas tenia sobre un format molt popular a l'època, com era la publicació de novel·les per fascicles en la premsa del moment.
Fascicles, el capítol del passat
Les sèries actuals juguen amb ganxos i girs de guió constants per mantenir enganxada a l'audiència capítol a capítol i temporada rere temporada. I, en aquesta fórmula, no hi ha millor mestre que Dumas. A El Comte de Montecristo se succeeixen la injusta entrada d'Edmond Dantès a la presó d'If, el seu creixement personal entre reixes al costat de l'abat Dantès, la seva fuga, les aventures a l'illa de Montecristo i el seu retorn victoriós i venjatiu a Marsella i París. Tot això, edulcorat amb la ineludible història d'amor amb Mercè Herrera.
Una història amb tots els ingredients que, en el seu format original, no es va publicar com la novel·la que tots coneixem. Dumas va dividir el llibre en 18 entregues, que es van publicar com a fulletó durant dos anys i per capítols als diaris Journal des Débats i Le Siècle.
Tots dos mitjans van comptar durant tota la seva trajectòria amb col·laboradors de prestigi, com Honoré de Balzac, Victor Hugo, Léon Foucault o Jules Verne, que també van aportar les seves novel·les per fascicles. Però cap d'ells va assolir l'èxit multitudinari d'Alexandre Dumas.
Si el Journal des Debats es va mantenir sobre els 13.000 exemplars de tirada diària, Le Siècle es va recolzar en les obres de Dumas per arribar als 35.000, superant amb molt de marge els 20.000 diaris que publicava cada dia La Presse, l'altre gran diari del moment.
Èxit i ruïna
La febre per les seves obres va fer que Dumas repliqués el model de premsa bolcada amb els serials novel·lescos i va crear els seus propis diaris, com Le Mousquetaire, on va publicar treballs com La Juventut de Pierrot, La Orestiada i Ròmul o les seves pròpies memòries, o Le Monte Cristo, que va dedicar a les seves cròniques de viatges, poesies i anècdotes autobiogràfiques.
Lluny del tòpic de l'escriptor genial enfonsat en la seva misèria, l'èxit majúscul del seu treball va fer de Dumas un home extremadament ric. I, com si d'una estrella de Hollywood es tractés, l'escriptor va decidir dilapidar tota la seva fortuna en judicis amb els seus col·laboradors, males decisions empresarials i, per descomptat, viatges exòtics i molta beguda.
Una biografia de bon vivant a l'espera de ser descoberta pels grans guionistes de Netflix.