Directiu de Telefònica, professor de música, exdirector pedagògic del Taller de Músics. Totes aquestes ocupacions no han fet més que reafirmar i arribar al que Jordi Gaspar volia ser de veritat: músic. Un músic amb dos vessants. El de la interpretació tradicional de clàssics del jazz o com acompanyant amb el baix o el contrabaix de grans artistes, com Serrat, Maria del Mar Bonet o Miguel Poveda, i el de músic improvisador que està constantment cercant el seu camí. De la seva llarga trajectòria empresarial, s’ha emportat el bagatge de saber escoltar, la passió per fer les coses, l’assoliment de consensos o el treball en equip. Ara es troba en un moment més ‘individualista’. El fruit d’aquest procés és So tender, en el qual Gaspar interpreta estàndards de jazz i boleros com si fossin composicions pròpies.
Com s’ha forjat aquest viatge del món empresarial al musical?
Per entendre la meva transició des del món empresarial al musical, s’ha de tenir en compte que jo sempre he volgut ser músic, però també tenir una feina estable. Amb aquesta intenció, amb la meva dona ens vam presentar a unes oposicions per treballar a Telefónica i les vam aprovar. La meva idea era marxar aviat, que ella es quedés i jo pogués fer música. Però em vaig engrescar professionalment perquè vaig viure l’efervescència de l’evolució empresarial cap al món digital i tecnològic. Em vaig convertir en un expert en bases de dades i el disseny de plataformes tecnològiques. Fins i tot, Telefònica em va enviar al Brasil com a consultor tecnològic.
Gaspar: "Davant d'una cruïlla, la vida sempre m’ha ensenyat que si t’equivoques te n'adonaràs, però mai pots estar dubtant contínuament"
És possible comptabilitzar aquests entorns tant, aparentment, diferents?
Durant molts anys, he pensat que podia compaginar les dues coses, però el cert és que he vist que no era possible. Necessitava més temps per desenvolupar els meus projectes musicals. La intensa estada al Brasil durant vuit mesos, en què la forta implicació professional em va impedir tocar, va ser el detonant progressiu cap al món musical. Davant d'una cruïlla, la vida sempre m’ha ensenyat que si t’equivoques te n'adonaràs, però mai pots estar dubtant contínuament. En aquest sentit, el Brasil va ser com un petit experiment.
Què el va impulsar a abandonar aquesta activitat estable i d’èxit professional?
Tot i que és cert que a Telefònica vaig arribar a ser cap de departament de xarxes i va ser un temps molt intens, en què vaig gestionar equips de 70 persones, situacions amb les quals em trobava a gust pel component de coordinació i d’empatia que comporten, sentia que estava esperant un senyal per marxar. Aquest va ser l’ERO que es va presentar l’any 2003, però no ho vaig fer del tot fins al 2006.
Gaspar: "Els tècnics, els músics i enginyers tenim en comú una passió gairebé artística per la nostra feina"
Què es va portar a la motxilla després de tants anys en una multinacional com Telefònica?
Sobretot l’experiència de tracte amb la gent, aprendre a gestionar i resoldre inquietuds i problemes. Tres anys després de sortir de Telefònica, em va trucar el Lluís Cabrera, el director del Taller de Músics. Entenc que en mi va trobar el perfil d’un tècnic informàtic, que, més enllà de les aparences, també té un vessant creatiu molt intens, d’inventar, dissenyar, planificar, que era perfectament extrapolable a un lloc de feina com a director pedagògic. Els tècnics, els músics i enginyers tenim en comú una passió gairebé artística per la nostra feina. Paral·lelament, crec que tinc altres aptituds, ja que tot i que negociar no és el meu punt fort, crec que comunicar, expressar idees amb eficàcia i aconseguir consensos formen part de les meves virtuts professionals. De fet, crec que les converses s’acaben convertint en compromisos.
Com va aplicar aquests coneixements en la seva nova posició?
Quan vaig arribar al Taller de Músics, se’m va encarregar la direcció pedagògica d’un projecte amb 70 professors, experts en la seva matèria, però calia un perfil que ajudés a remar en la mateixa direcció. Aquí vaig poder aportar la meva experiència empresarial. Vaig tractar de detectar el talent de cadascú i fer-los treballar en equip. Vaig comprovar que hi ha una tendència excessivament individualista al món de la música orientada a competir i no tant a col·laborar.
Quin paper va exercir el Taller de Músics en la seva carrera?
Després de sis anys al Taller de Músics, ja estava carregat d’estrès. Penso que ha actuat de pont entre la meva carrera empresarial i la musical. Després de passar la covid-19, al començament de la pandèmia, i arrossegar un dolor al pit, em vaig plantejar que ja era el moment de llençar-me. Tot i això, ja havia fet gires com a músic, acompanyant a la Maria del Mar Bonet (cinc anys) o el Joan Manel Serrat. Amb una estada a Nova York, acompanyant el Miguel Poveda, em vaig enamorar d’un baix acústic de quatre cordes. Era el moment en el qual es visualitzava una vocació que tenia de jove i que es resumia en la frase: algú havia de tocar el baix.
So Tender és el seu cinquè disc. Què suposa personalment i professionalment?
Suposa sustentar-me en un nou vector de creixement, com és la improvisació. A més, té una orientació molt emocional. Com a camí, aquí intento seguir l’exemple dels grans músics, especialment del jazz, que toquen cada nota com si s’acabés el món. D’ells, en valoro aquesta veu interpretativa amb un nivell exagerat de vehemència. Fent l’analogia amb el món empresarial, es tracta d’interpretar un paper, un rol, però amb molt de compromís. En definitiva, és la tendresa d’arribar a l’estil propi.
Hi ha una certa similitud entre la seva vida professional i la musical, en el sentit de fer un viatge des d’una activitat més encotillada cap a un altre més lliure
És cert que el meu dia a dia musical es dividia entre les interpretacions estàndards i les improvisacions. Igual que quan estava a Telefònica, inicialment em vaig plantejar només continuar amb una trajectòria més tradicional, però finalment l’elecció va ser un altre.
Quins valors ofereix la música que no li ha donat la trajectòria empresarial?
La música et permet ser més individualista. Amb la vida empresarial, vaig fer un aprenentatge de treballar en equip, delegar, repartir... Recordo quan vaig acomiadar-me de Telefònica, que en el correu electrònic que vaig enviar als companys, al·ludia al fet que sempre es parlava que a l’equip, remàvem tots en el mateix vaixell. El meu missatge era que jo marxava al meu petit vaixell, des d’on puc anar a on vulgui. Aquest és el meu aprenentatge.