Andoni Zubizarreta (Vitòria, 1961) va ser el porter titular del Barça durant vuit temporades (1986-1994) i és considerat un dels millors porters de la història barcelonista. Va ser un dels pilars del Dream Team, l’equip dirigit per Johan Cruyff que va guanyar la primera Copa d’Europa per a l’entitat (1992) i quatre lligues consecutives. A més de les experiències en el terreny de joc, va viure altres episodis destacats de la història blaugrana, com el Motí de l’Hesperia. El Barça va prescindir d’ell després de la derrota dolorosa davant de l’AC Milan a la final de la Champions League a Atenes, sense que pogués acomiadar-se de l’afició. El seu palmarès i trajectòria com a jugador es poden resumir en algunes xifres: 16 títols guanyats amb l’Athletic i el Barça, 126 partits disputats amb la selecció espanyola i la participació en quatre Mundials i tres Eurocopes entre 1984 i 1998.
Dedicant-se a la gestió esportiva, Zubizarreta va tornar al Barça com a director esportiu el 2010, amb Sandro Rosell a la presidència i Pep Guardiola a la banqueta. Durant els cinc anys en què va ocupar el càrrec, va haver de gestionar l’adéu del tècnic de Santpedor i les derivades esportives de la malaltia tràgica de Tito Vilanova. D’entre els 14 títols aconseguits en aquell període, és especialment recordat el triplet amb Luis Enrique com a entrenador i el trident Messi, Neymar i Luis Suárez a la davantera. Uns mesos abans, el 5 de gener del 2015, el president Josep Maria Bartomeu l’havia destituït després d’un partit del Barça a Anoeta per una suposada “pèrdua de confiança” en ell, malgrat que Zubizarreta havia encapçalat la reconstrucció de l’equip amb fitxatges com els de Luis Suárez i Ter Stegen. La Milanesa de Messi xerra amb Zubizarreta sobre la seva trajectòria al restaurant Fishhh!, de Lluís de Buen, en una nit freda de novembre, un dia després del començament del Mundial de Qatar.
Amb una trajectòria tan dilatada, no s’ha plantejat mai escriure les seves memòries?
M’ho han plantejat i ho he meditat algun cop, però crec que escriure unes memòries suposa revelar facetes de la teva vida que no es coneguin. En aquesta situació no em sentiria gaire còmode. A més, hi ha una part de la vida que implica guardar les teves històries sense oblidar que hi ha d’altres persones que poden tenir històries diferents de la mateixa situació. En canvi, sí que tinc la idea d’escriure un llibre que reculli 11 contes i 11 històries.
Treballo amb Rayados de Monterrey en un pla estratègic per desenvolupar abans del Mundial 2026
Sempre ha transmès serenitat i reserva
Sí, sóc així, encara que una part de la meva personalitat és accelerada. Quan començo projectes i estic involucrat en temes importants, sóc molt accelerat i em manca una mica d’estructura per organitzar-me bé. Després, durant el seu desenvolupament, sóc molt més tranquil i tinc una capacitat més gran per percebre coses. Aquest element de reserva em permet de treballar bé als equips perquè tinc aquest punt d’equilibri. De vegades el meu problema aquí és que li dono moltes voltes a les situacions perquè sempre penso que es poden millorar. Tanmateix, quan vull que alguna cosa surti, surt. L’estructura que li he pogut donar durant la reflexió permet que tot surti millor.
Què fa en aquests moments? Se li ha perdut una mica la pista…
Després d’acabar la meva etapa a l’Olympique de Marsella el 2020, vaig tornar a Bilbao, des d’on vaig fer un màster de la Universitat de Columbia sobre transformació digital online amb dues estades a Nova York. Després vaig començar a treballar amb els Rayados de Monterrey com a consultor perquè el club té un pla estratègic que necessita desenvolupar abans del Mundial del 2026, una tasca que combino amb els meus articles a El País i les conferències que ofereixo a empreses.
Va estudiar un màster amb 60 anys…
Entre 2004 i 2010 vaig treballar aspectes de desenvolupament d’habilitats de gestió. En aquell moment vaig aprendre moltes coses, però també em vaig adonar que hi havia coneixements que no tenia consolidats. Amb l’aturada de la pandèmia, va sorgir l’ocasió de fer el màster. Ha estat una experiència molt interessant. M’ha servit per entendre la mentalitat de l’empresari, com s’organitza un pla estratègic i els elements de transformació digital, i moltes altres coses.
La impressió és que no figura a les files del cruyffisme. Això li ha comportat algun problema?
A la meva etapa de jugador del Barça, jo era el capità de l’equip. En aquest sentit, no diria que fos el contrapoder de Johan, perquè Johan era molt Johan, però sí que era qui vivia aquella situació d’anar a dir-li coses en nom del vestidor. Aquella trajectòria va acabar amb la meva sortida després de la final d’Atenes i a mi, formant part del Dream Team, sempre se m’ha situat com a un electró lliure dins d’aquell sistema. Ningú no em cataloga com a cruyffista, però tampoc com a nunyista ni rosellista, malgrat haver treballat amb Sandro Rosell. Simplement, sóc jo, i això és una cosa que m’agrada.
El debat del cruyffisme m’interessa poc: crec més en les coses de “fer” que en les de “dir”
Si en el món es pengen moltes etiquetes, en el futbol encara és pitjor…
Pots perdre oportunitats per ser així? Sí, és clar, sé que això pot succeir. És una realitat. En aquest sentit, jo crec més en les coses de “fer” que en les de “dir”. El debat del cruyffisme m’interessa poc. Quan vaig arribar al Barça el 2010, el meu interès era examinar què era l’estil Barça i el seu ADN. Volia analitzar com es podia estructurar i com es podia desenvolupar amb una àrea de metodologia perquè el coneixement es pogués transmetre als equips inferiors i es pogués fer créixer en allò que va acabar essent el hub del club. Això era el que m’interessava.
Va arribar al club amb Sandro Rosell de president i Guardiola d’entrenador. Quins records té d’aquells anys?
Van ser uns anys molt bons. Vaig arribar al Barça el 2010 amb un equip que l’any anterior havia guanyat tots els títols i amb una selecció espanyola campiona del món amb diversos jugadors del Barça. Como podia millorar allò? Em vaig centrar en treballar per donar estructura a aquell equip perquè continués funcionant. Així van ser els dos anys amb Pep, un període molt intens perquè la feina amb ell és així. Aleshores va arribar l’etapa final, quan decideix deixar el club, un període complex i difícil.
Sabia que la roda de premsa de l’adéu de Guardiola inclouria l’anunci de Tito Vilanova com a nou entrenador?
Sí, teníem aquesta idea.
La meva sortida del Barça com a director esportiu va ser per un motiu “polític” i no pas esportiu
Entén que part del barcelonisme es declari orfe de Pep, atès que mai hauria d’haver deixat el club?
Entenc que tothom vulgui que torni un temps tan meravellós amb un joc com aquell. És normal que això passi quan recordes algú com Pep, que va ser capaç de crear un conjunt com aquell. El nom de Pep està subratllat en la història del Barça.
El declivi va començar amb Tata Martino?
No, perquè després amb Luis Enrique vam guanyar la Lliga, la Copa del Rei i la Champions en una mateixa temporada.
No existia una certa idea d’inèrcia?
Què vol dir declivi? Aquestes teories tan barcelonistes de declivi… declivi de què? El rival del Barça el 2005 i el 2006 era el Manchester United, que era el gran club del moment. Anys després, el Barça va guanyar dues finals de Champions contra el United. A partir d’allà, si comparem el que ha fet el Manchester United i com va ser la trajectòria del Barça, veiem que el Barça va continuar guanyant lligues i una Champions el 2015. Per això, quan es parla de “declivi”, sembla que se li vulgui donar a algú el testimoni del dolent de la pel·lícula. Si aquest, a més, és de fora i argentí, millor, perquè si és algú dels nostres, la responsabilitat serà nostra i no del polo de color festuc en un any que va ser terriblement dur.
Un descens des del cim de l’Everest?
Insisteixo: el Tata Martino va ser-hi un any i després va arribar Luis Enrique. En aquella temporada es va guanyar el triplet. Si allò és un declivi, que vinguin tots els declivis del món…
Es va sentir el boc expiatori del problema entre Messi i Luis Enrique?
Ho vaig dir en el seu moment i ho mantinc ara: la meva sortida de Barça va ser per un motiu “polític” i no pas esportiu. No tenia res a veure amb cap decisió que jo hagués pres. A més, Messi va dir que la seva relació amb Luis Enrique era meravellosa i que es duien molt bé. Sembla que per aquí no hi és el problema. El problema devia ser a algun despatx que jo no conec.
Vaig ser porter perquè volia ser com Iribar
En quin despatx?
No ho sé i prefereixo no pensar-ho. Va ser un tema que em va doldre. Ho he contat en altres ocasions i hi ha gent que creu que és broma, però va succeir un 5 de gener, la nit de Reis, una data que per a mi és molt especial. En canvi, aquell dia va ser terrible. Si llegeixes les cròniques dels mesos anteriors, veus les batzegades que va patir el meu nom. Semblava que era responsabilitat meva si un jugador enviava la pilota al pal o si la gespa no estava en bones condicions. El risc d’anar d’independent implica aquests escenaris. No tenia cap trinxera que em defensés. Jo estava enmig del tiroteig. A un costat, els cruyffistes, i a l’altre, els no cruyffistes, mentre que jo estava entre uns i altres rebent trets de totes dues bandes. No és una posició fàcil.
Va fitxar Ter Stegen, Luis Suárez i Rakitic, però el recorden pel “rendiment immediat” de Vermaelen.
Això equival a resumir la meva carrera pel gol de Nigèria. Hi haurà qui vulgui resumir així una carrera, però si tu repasses la trajectòria d’algú, no es pot condensar únicament en una jugada. Un amic meu de Bilbao molt cristià sempre diu que el que espera quan arribi el Dia del Judici Final és que el jutgin per la mitjana, no pel millor dia ni pel pitjor. Alguna cosa així hauria de passar a l’hora de valorar aquells anys de la suposada decadència en què vam guanyar una desena de títols. En aquest sentit, mai diré que jo fos el millor director esportiu perquè vaig arribar amb un equip extraordinari, però almenys no el vaig malmetre.
Quin record té de la final de Copa del 1984 entre Athletic i Barça?
Aprofito la pregunta per dir una cosa important: el meu equip és l’Athletic. Aquest és el meu club, la meva infantesa, els meus records… El Barça és una època meravellosa de la meva vida de la qual ni tan sols renego del 5 de gener que he comentat abans. Dit això, recordo que el primer que vaig veure va ser una puntada de Maradona a Miguel Sola, que va quedar inconscient i a qui vaig portar al vestidor en llitera. Quan vaig sortir del vestidor, vaig presenciar la tangana. Cada cop que veig les imatges, em fa mal perquè aquella victòria, que suposava per a l’Athletic guanyar el doblet aquell any, va quedar entelada per la tangana.
Fitxa pel Barça i a la porteria hi ha Urruti.
Vaig arribar al Barça després que l’equip perdés la final de la Copa d’Europa a Sevilla. Només Urruti es va salvar d’aquell partit perquè va aturar dos penals a la tanda final, però Venables va decidir que jo seria el nou titular. A més, Urruti tenia la capacitat de transmetre una alegria, un atreviment i una desimboltura que jo no tenia, més enllà de si un és millor o pitjor porter. Jo era un porter racional i més estricte. Recordo xerrades amb Joaquim Maria Puyal, on em deia que em tirés, encara que la pilota no anés cap a porteria perquè la gent estigués contenta. Jo li responia que això no ho podia fer. Imagina’t que la pilota no va fora, pica al pal i no puc reaccionar si un rival pot rematar un altre cop… Hi ha coses que no es poden impostar. No dic que Urruti ho fes, però ell era efervescent i jo era discret i tranquil.
El porter ha d’estar connectat al joc, no només ha d’aturar pilotes
L'acollida al Camp Nou no va ser la millor al començament…
A la meva primera temporada al Barça crec que vaig estar vuit partits sense encaixar un gol al Camp Nou, però el públic em xiulava. Alguna cosa va començar a canviar en una jugada; va ser un xut suau del Cadis des de lluny. Vaig recollir la pilota mentre els Boixos Nois cridaven “Uuuiii!!!”. Aleshores, els Boixos em van començar a insultar, però com a reacció el públic en general va començar a aplaudir-me. Aquella nit, una imatge borrosa del programa de televisió Estudio Estadio va mostrar de forma lateral que jo havia fet un gest [aixeca el dit del mig] que només van veure els Boixos i aquella càmera… va ser llavors quan va haver-hi un canvi en la relació del públic del Camp Nou amb mi.
Com a porter és la personificació d’allò que demanava Di Stéfano: “No et demano que aturis les vagin cap a dins, però almenys no et fiquis les que van a fora”.
En el partit de Nigèria, vaig ficar a dins una que anava a fora… [riu]. Sí, aquest era un dels meus principis. Jo vaig ser porter perquè volia ser com Iribar. Acostumo a dir que no sé si sóc de l’Athletic perquè hi jugava Iribar o si volia ser com Iribar perquè jugava a l’Athletic. Aquest desig de ser com Iribar em va sorgir sense poder-lo veure perquè vivia a 70 quilòmetres de Bilbao i la majoria de partits no es retransmetien per televisió. Vaig seguir a Iribar per les narracions radiofòniques i per les cròniques esportives de la Gaceta del Norte, signades per José María Múgica, que escrivia i descrivia molt bé. Iribar diu sovint que nosaltres som porters d’imaginació i no pas de veure, perquè vam veure poc els bons d’aquelles èpoques. Jo sóc porter des de llavors i, quan vaig coincidir amb Iribar com a entrenador de porters a l’Athletic, vam encaixar de seguida perquè veiem el futbol d’una manera molt semblant: la clau és que el porter sempre ha d’estar ben situat entre la pilota i la porteria, a la bisectriu que redueixi al màxim l’espai al davanter. No es tracta de ser el més vistós ni de ser el més elegant.
La relació entre el nen basc i la figura dels porters és atàvica, simbòlica.
Jo diria que és totèmica. Per exemple, la història de l’Athletic es pot explicar a partir de porters com Blasco, Carmelo i Iribar, que abasten uns seixanta anys del club. Quan es jugava amb el dorsal 1 i no hi havia nom a la samarreta com ara, existia un element hereditari quan aquella samarreta passava d’un porter a un altre. La figura del porter, que treballa per deixar la porteria a zero i que és el que dóna la base a l’equip, està molt arrelada a la nostra cultura, a la nostra indústria i, en general, a la nostra societat. Esdevenir el qui posa les bases d’una cosa està reconegut a la nostra cultura. En canvi, en societats més vistoses, com pot ser la mediterrània, aquests elements acostumen a passar més desapercebuts. Recordo que, quan érem canalla i jugàvem un partit, no escollíem als bons com a jugadors de camp i el dolent era el porter. No, el porter era molt important i miràvem de tenir al millor sempre. A l’Athletic, aquesta filosofia ha tingut continuïtat i en aquests moments té a Unai Simón i Agirrezabala. A la història de la Real Sociedad ha passat quelcom semblant amb noms com Esnaola, Urruti, Artola i Arkonada.
El meu record és que a Wembley Johan va dir “Sortiu i gaudiu-ne, perquè el resultat ja està escrit a les estrelles”
Parlant de porters, era fascinant veure com Iribar llançava els contracops de l’Athletic traient en llarg amb la mà.
I a més ho feia amb aquelles pilotes que pesaven molt! Aquest gest el vaig aprendre a fer. El dia que vam guanyar a l’Athletic zero a sis, poc després que Johan fos ingressat per problemes de cor, vaig fer un llançament com aquell. Vaig recuperar la pilota en un córner i el vaig passar a Goikoetxea, que va assistir Stoichkov perquè marqués. Jugades com aquella em recorden una cosa que sempre defensem amb Iribar: el porter ha d’estar connectat al joc, no només ha d’aturar pilotes i ser l’especialista de la porteria. Això significa que ha de dominar, per exemple, jugades com el desplaçament amb el peu i com passar la pilota al lateral amb avantatge perquè pugui jugar sense controlar-la. Són aspectes del joc que ja treballàvem els anys vuitanta, però és cert que, amb el canvi de regles dels anys noranta que va afectar els porters, encara van guanyar més importància. Els italians diuen que aquella modificació del reglament va suposar la mort d’una generació de porters com Zenga i Tacconi perquè no es van saber adaptar. El fet que jo m’adaptés a les regles quan va arribar Johan va sorprendre molts. Quan Johan em col·locava als rondos, em pensava que em feia bullying per treure’m de l’equip, però com que sóc guipuscoà i una mica tossut, al final vaig acabar jugant al rondo bo, amb Laudrup, Stoichkov, Guardiola, Koeman, Bakero, Txiki i el mateix Johan. És cert que molts cops vaig estar al centre del rondo, però també és cert que li vaig fer un túnel a Johan.
Què va veure en Ter Stegen per ser el relleu de Víctor Valdés?
A finals de setembre Albert Valentín, coordinador dels observadors, Narcís Julià, secretari tècnic, i jo ens reuníem amb l’entrenador corresponent. Analitzàvem els jugadors i els que havien pujat del filial per determinar les posicions que havíem d’examinar. Passat el mercat d’hivern, fèiem una reunió per marcar els objectius. En el cas de Víctor Valdés, li quedava només un any de contracte i havia demanat al meu equip que comencés a analitzar porters, tot i que encara era possible que Víctor renovés i no fos necessari contractar-ne cap. Ricard Segarra, que coordinava la unitat de porters, es va encarregar de fer una primera llista de candidats. Jordi Melero, que s’encarregava de seguir jugadors a Alemanya, em va dir: “he vist un noi amb una personalitat al Borussia Mönchengladbach… (…) estan a punt de baixar. Jo no hi entenc, de porters, però l’hauries de veure”. El seu nom va quedar, llavors, anotat. Quan Víctor va dir que no renovava, vam definir quin perfil necessitàvem i vam estar buscant fins que va tornar a aparèixer Ter Stegen. Una incorporació d’aquest estil és difícil d’analitzar perquè no hi ha cap equip que jugui com el Barça. A Alemanya, Ter Stegen també sortia amb la pilota jugada i la tocava bé, però una altra cosa és jugar amb un equip tan avançat per molt que tinguis tanta personalitat com ell. En el cas dels jugadors de camp és diferent. Per exemple, Mascherano va arribar com a pivot, però no va trobar el lloc i va començar a jugar de central, posició on es va consolidar. Ell va tenir un temps per adaptar-s’hi perquè podia entrar a jugar de manera gradual. Amb un porter això no és possible. Si el poses a jugar, el poses a jugar. Aquesta circumstància li dona complexitat a la decisió de dur un porter. En aquell moment va arribar Luis Enrique, que és agosarat i tenia de segon entrenador Unzué, que coneix el món dels porters. Finalment, vam fitxar Ter Stegen i també Claudio Bravo, que era més veterà. De Ter Stegen ens va convèncer la seva personalitat, el seu u contra u, que sortia molt a dalt a les pilotes aèries, que ocupava molt bé la porteria i, per descomptat, que sabia treure molt bé la pilota amb els peus en curt i en llarg.
Es va parlar de Courtois
Sí, era un altre nom que hagués encaixat a la porteria perfectament. La qüestió era que necessitàvem algú que jugués més avançat i en aquell moment Curtois no ho feia. Avui Courtois fa moltíssimes més coses que quan nosaltres el vam analitzar. Aquesta evolució de Courtois és molt difícil de fer perquè passar a jugar més endavant d’on estàs situat a la porteria i de fer-ho amb els peus obliga a tenir una visió global del camp més complexa. Aquest canvi és complicat de fer i Courtois ho ha aconseguit.
Quins records té de Wembley 92?
Recordo el dia abans del partit a Julio Salinas i a Pep Guardiola discutint sobre el nombre d’esglaons que hi havia entre la gespa i la llotja on s’hauria de recollir la Copa d’Europa i com els vaig dir que guanyéssim la final el dia següent per poder comptar-los mentre pujàvem. Un altre record és que, en acabar l’entrenament del dia previ a la final, Koeman va demanar a Stoichkov i a Bakero que es quedessin per assajar del xut de falta que després ens va donar el trofeu. També recordo el moment i la sensació de sortir a la gespa de Wembley abans de començar el partit. Una altra sensació que guardo és mirar el cronòmetre del marcador per saber quant temps faltava per al final quan Koeman va marcar el gol, en comptes d’anar a celebrar-ho amb l’equip. Tinc presents les abraçades en el mig del camp en acabar el partit. Vaig seure un moment sobre una pilota i vaig veure els jugadors de la Sampdoria estirats a terra mentre pensava la poca distancia que hi ha entre la victòria i la derrota. Un altre dels records és la imatge de Seve Ballesteros molt feliç al nostre vestidor amb més gent.
Veig bé al Barça, però hi ha una exigència i unes ànsies de passar del campament base a l’Everest immediatament
Johan us va dir “sortiu i gaudiu-ne” al vestidor?
Entre els que vam ser a la xerrada hi ha discussions sobre això. Jo tinc el record que en un moment determinat Johan va dir: “Sortiu i gaudiu-ne perquè el resultat ja està escrit a les estrelles”. Hi ha d’altres jugadors que juren no haver sentit res d’això. En canvi, d’altres asseguren que va dir “sortiu i gaudiu-ne”.
I d’Atenes 94?
Atenes? Què és Atenes? [fa broma] A la meva família existeix la broma que Atenes no existeix. Dit això, recordo d’aquella final l’eufòria de l’equip després d’haver guanyat uns dies abans la Lliga a la darrera jornada. Vam anar a Atenes amb la sensació que érem gairebé invencibles i amb la percepció que guanyaríem. Nosaltres vam anar amb el nostre futbol mentre que l’AC Milan es va concentrar durant deu dies per preparar el partit. Va començar la final i als vint minuts ja vaig pensar que seria molt difícil. Van marcar el primer i el segon, i a partir del tercer ja no es va poder fer res. També tinc present el silenci enorme al vestidor en acabar el partit i que jo, com a capità, el vaig trencar per dir que ja no hi havia res a fer, que tocava treballar per guanyar el Milan la propera temporada. Al dia següent, vaig baixar a esmorzar i a fer temps amb la meva família perquè tornàvem a Barcelona després de dinar. Mentre acompanyava el meu fill al bany, vaig passar per la recepció de l’hotel i em vaig trobar amb Núñez i Gaspart. Em van preguntar si sabia on eren Johan i Charly. Els vaig dir que no, però els van trobar i els quatre es van reunir a una sala. Pocs instants després, li vaig dir a la meva dona: “En aquella sala s’està decidint el nostre futur”, i ella va respondre que no podia ser perquè tenia dos anys de contracte més i que m’havien dit que seguiria. Una estona després, a la cua del bufet per dinar, em vaig trobar amb Joan Gaspart, amb qui em duia bé. Li vaig preguntar si tenia alguna cosa que explicar-me i em va respondre que no. Una mica més tard, li ho vaig tornar a preguntar i va respondre que no un altre cop. Ja pujant a l’autobús que ens duria a l’aeroport, li ho vaig preguntar per tercer cop i aleshores es va girar per dir-me “potser sí que tinc que alguna cosa per explicar-te”. Asseguts a l’autobús, em va comunicar que Johan no volia que continués. Quan vaig arribar a l’aeroport, la meva família va veure la meva cara descomposta. Ho vaig comentar a la meva dona i a la meva germana gran. No sabia si comentar-ho als meus aitas, però a l’avió li vaig dir al meu pare, que era director de serralleria a Unión Cerrajera, i que em va respondre: “És una putada, però a Cerrajera acaben de despatxar a 250 treballadors. Nosaltres estarem malament, però no tan malament”. Per tot això que us he comentat, Atenes no és un lloc on hi haguem anat de vacances.
Alguna anècdota més?
Sobre Atenes també puc explicar-vos que, quan era director esportiu del Barça, el delegat Carles Naval va aparèixer un dia al meu despatx pocs dies abans de jugar a Grècia. Em va preguntar si podia ajudar-lo amb un problema i li vaig dir que per descomptat, que a veure què podia fer. Naval estava preocupat perquè l’equip s’allotjaria a l’hotel d’Atenes on ens havíem concentrat abans de la final contra l’AC Milan, el mateix on em van dir que no continuaria al club com a jugador. Com veieu, allò que va passar el 1994 va impactar a més d’un…
El seu fill Markel és manager del futbol femení del Barça. Està orgullós d’ell?
Sí, estic molt orgullós d’ell i dels meus altres dos fills. En el cas de Markel, hi ha l’element afegit que està vinculat al món del futbol.
Havia imaginat mai a Markel com a director tècnic d’un equip femení?
No, la veritat és que no, mai me l’havia imaginat de director tècnic. Quan jo estava de director tècnic de l’Athletic va venir a veure’m el director del futbol base i em va dir: “Tinc un problema. Estem elaborant les plantilles de la temporada vinent i volem portar a un porter, que és el teu fill”. Li vaig preguntar si entre tants porters que hi havia a Euskadi aquest era el millor i m’ho va justificar amb tots els informes tècnics que tenia. Markel va jugar un any al juvenil de l’Athletic, però un dia em va comentar: “Aita, ja he provat això i jo vull fer altres coses”. Aleshores va venir a Barcelona a estudiar Ciències de l’Educació Física i un màster de gestió esportiva. Crec que el va marcar veure els episodis bons i dolents de la meva carrera futbolística, com la meva sortida del Barça i del València.
La darrera: com veus el Barça?
Des de la distància, el veig bé, però hi ha una exigència i unes ànsies de passar del campament base a l’Everest immediatament. I aquest objectiu no hi ha manera humana d’aconseguir-lo tan ràpid. Quan estàs reconstruint un projecte, el més normal és que sempre apareguin imprevistos i a més, es demana a l’equip que domini el joc, que tingui més possessió i que generi més ocasions que el rival. El futbol ha evolucionat i no tornarà al 2010. No sé cap a on, però el joc evolucionarà. En aquest escenaris, el Barça pot viure moltes contradiccions amb aquells aspectes que et donen certeses, però com passa a les empreses, no acostuma a funcionar allò que anava bé fa deu anys. Els rivals i les competicions ofereixen nous reptes.