L’Anna és molt tafanera. No té res de dolent, que ho sigui. Al contrari. La seva tafaneria l’ha duta a exercir una de les professions més boniques del món: el periodisme.
De la seva infantesa té tres imatges molt nítides. La primera és la de la senyoreta Maite, la seva mestra de tercer d’EGB, que li va etzibar un “Anna, preguntona!” amb un to d’amonestació durant una visita escolar a una granja-escola quan va preguntar al pagès a veure quant cobrava al mes. "Hi ha coses que no es poden preguntar", la va renyar la mestra. El segon record és una vella enregistradora del seu pare que anava amb cintes de cassette. Amb aquell artefacte l’Anna va entrevistar el senyor de l’estanc del costat de casa seva, el noi que repartia el diari (el qual trobava molt i molt guapo), els nens del barri que jugaven a pilota, la seva mare mentre feia el dinar, el seu gos i l’àvia, que li va parlar amb pèls i senyals de tot el que va viure durant la Guerra Civil. Guarda aquella cinta com un tresor i pensa que un dia en farà un llibre.
"Anys després va entendre que a la vida es pot preguntar tot, però no sempre n’obtens resposta"
La tercera cosa que recorda és la separació dels seus pares. Ella no parava de fer preguntes mentre la seva mare amb llàgrimes als ulls feia les maletes. Preguntes que sempre eren contestades amb evasives i de les quals mai va obtenir una resposta clara. Anys després va entendre que a la vida es pot preguntar tot, però no sempre n’obtens resposta.
D’aquella particular manera d’entendre la relació que tenia amb el seu entorn, l’Anna en va fer bandera i, com si fos un jurament hipocràtic, va aprendre’s ben de memòria el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Informar de manera acurada i precisa i evitar perjudicis per informacions sense prou fonament.
"Tan connectada que, sovint havia d’obligar-se a desconnectar. Per salut, vaja"
Té la sort de pertànyer a una generació que encara podia viure del periodisme, tot i que mai ha estat ben pagat. Ha treballat sempre en els mitjans tradicionals i, durant la seva carrera professional, l’Anna ha fet tots els papers de l’auca. Tots. Va començar a la ràdio privada del seu poble. Després va entrar en un diari, primer de becària, després ja a diverses seccions fins a disputar-li el lloc de la secció de política a una patum que ja es jubilava. Va ser corresponsal a Madrid. Va informar de l’11M i de totes les mentides que es van dir durant les hores posteriors als atemptats. Va estar a Brussel·les i va tornar en el moment en què Twitter treia el cap i va pensar que era la millor eina del món perquè era com estar hiperconnectada amb el present. Tan connectada que, sovint havia d’obligar-se a desconnectar. Per salut, vaja.
Amb Twitter també va aparèixer tot un seguit de gent que va fer-ne bandera: "Visca la contrainformació! Els mitjans tradicionals estan comprats! Els mitjans tradicionals són partidistes! La veritat és a la xarxa!"
"I si el mitjà tradicional està comprat i la xarxa també, què ens queda?"
Ara fa uns anys que està de freelance i ha vist l'absoluta precarització de la seva professió. Escriu aquí, col·labora allà, ara una tertúlia a la ràdio, ara una corresponsalia per un diari digital… i fa mans i mànigues per sobreviure en el fangar de la informació i contrainformació. Són molts i moltes els periodistes que dia rere dia lluiten a cor que vols per construir una societat millor, però darrerament estan passant coses molt doloroses. L’espectacle lamentable que cada setmana ofereix Vito Quilez a la sala de premsa del Congrés dels Diputats, i que és un insult a tots els periodistes del món; Jeff Bezos I la compra del Washington Post, dient, per una banda, que el diari ha de ser neutral i, per l’altra, entrevistant-se amb Donald Trump pel seu projecte aeroespacial. Ser neutral perquè no es digui la veritat. Una censura encoberta. Quins ous. I, per acabar-ho d’adobar, el pas de Twitter a X I la incursió d’Elon Musk a una xarxa que desinforma, que desestabilitza i que destrueix completament l’opinió veraç. I si el mitjà tradicional està comprat i la xarxa també, què ens queda?
Fa una estona que l’Anna rumia amb aquella frase de Kapuściński, que va llegir a la facultat, on deia que "el periodisme és una eina fonamental per a la construcció de la democràcia" i, si a alguna cosa és lleial l’Anna, és a aquest ofici de la recerca de la veritat. I, conscient que el que està en joc és precisament la llibertat i la democràcia, ha pres una determinació. L’Anna agafa el mòbil, accedeix a la galeria d’aplicacions i clica damunt la X de color negre: ELIMINAR.
L’Anna respira. Engega la ràdio i escolta alleugerida que, en les últimes hores, són molts els diaris que han pres la mateixa decisió. Encén l’ordinador per a transcriure una entrevista i pensa que té la millor feina del món.