“L’has de veure, és boníssima!”. Parlant en una pausa cafè amb en Luc em recomana Anora, una pel·lícula que encara cap de nosaltres sap que en uns mesos guanyarà un Oscar. No sé de què va, però el meu amic sembla sorprès i entusiasmat. Fa mesos que tinc un d’aquests tiquets de descomptes per anar al cinema més barat, així que decideixo què li donaré una oportunitat. “Manuel, ¿qué haces el jueves?”. I ja tenim a l’amic murcià amant dels bioscoops d’Amsterdam entabanat per anar a veure-la plegats.
Arribem al cinema i la sala està plena. En Luc m’ha dit que és una mica estranya, però que és molt bona, que està molt ben gravada i que els personatges són fantàsticament esbojarrats. Li vaig preguntar si feia riure i em va dir que molt. Li transmeto el mateix missatge al meu amic Manuel mentre li pregunto com li ha anat la setmana i ens posem breument al dia de les nostres vides. Comença la pel·lícula. Ric. Ploro. Em pixo de riure. Se’m trenca el cor. M’enfado. Em torno a enfadar molt. Em frustro i dic que aquest noi és imbècil. Ploro i penso que aquesta noia realment només volia sortir de la seva vida. Penso en els diners. Penso que la família té massa diners. Penso que tots tenim un preu. Ric com una boja un altre cop. Al final, respiro i em miro amb tendresa a la parella al cotxe. Torno a plorar.
La semblança de la pel·lícula amb Pretty Woman és innegable en la trama, però la posada en escena és absolutament diferent. És una història paral·lela, però no té res a veure. La Pretty Woman de Julia Roberts i Richard Gere és la romantització d’una situació d’abús i d’injustícia. Anora és un retrat cru de la vida tal com va amb un punt de delulu que aporta un toc còmic a la tragicomèdia. Si la primera és l’excés de sucre de pensar que amb una mica de màgia totes les històries acaben bé, la segona és la constatació que a vegades la trama és més important que el final.
'Anora' és un retrat cru de la vida tal com va amb un punt de 'delulu' que aporta un toc còmic a la tragicomèdia
Un altre punt interessant és la creació del personatge protagonista, un dels Oscars que ha guanyat el llargmetratge: Vivian Ward (Julia Roberts a Pretty Woman) és una pobra criatura, més caracteritzada com a víctima que com a dona forta i independent, que no sabem com ha acabat treballant com a prostituta i que s’enamora d’un atractiu client que, a més de ric, la tracta com una princesa. En canvi, a Anora se la caracteritza més com una dona que ha sobreviscut gràcies a ser enginyosa amb els seus recursos i que ha trobat un totxo que viu a costa dels diners dels seus pares i que, malgrat no ser ni de bon tros cap mena de príncep blau, li pot aportar el ritme de vida que ella desitja (encara que sigui per una estona). Si a Pretty Woman és l’esperança d’una vida millor el que mou la trama de la història, a Anora és la consciència que la vida té moments de felicitat, però el resultat sol no ser sempre la victòria que esperàvem.
Així, podríem dir que Pretty Woman es basa en una idea de la vida basada en la meritocràcia i l’idealisme, pròpia de mentalitats com el somni americà o les premisses d’autors com Immanuel Kant i Jean-Jacques Rousseau que confien que malgrat els reptes i problemes de la vida, existeix un ordre moral just (Kant) i els éssers humans som bons per naturalesa (Rousseau). Segurament el fet que s’estrenés l’any 1990, un moment d’esplendor a l’economia i política de les societats occidentals, va afectar al fet que la narrativa de la pel·lícula fos aquesta tendència prometedora, una narrativa de confiança amb el progrés personal i en la redempció a través de l’amor romàntic i en la mobilitat social com a destí accessible per a tothom. En línia amb les prediccions de Francis Fukuyama del final de la història, es presenta com un relat d’optimisme. En canvi, Anora presenta una filosofia lligada als temps que corren trenta anys després: la vida com una batalla entre la condemna absurda i les ganes de ser feliç i la fragilitat de la felicitat com un final no assegurat. Anora beu de la concepció de la llibertat de Simone de Beauvoir, és a dir, com una lluita constant sense certeses absolutes. Una pel·lícula completament existencialista, en la línia d’autors com Albert Camus o Hannah Arendt, que centra la seva trama en temes com ara el reconeixement de la finitud, de l’aleatorietat i de la fragilitat del destí humà.
'Anora' beu de la concepció de la llibertat de Simone de Beauvoir, és a dir, com una lluita constant sense certeses absolutes
Les dues pel·lícules s’han comparat molt des de fa dies, però l'única centralitat que tenen és que és la història de dues treballadores sexuals, fet que no és massa comú a la història del cinema de grans audiències. “¡Joder con los rusos!”, em deixa anar en Manuel quan s’obren els llums de la sala. Riem plegats i comentem la jugada. Amb en Manuel sempre es comenta la jugada, perquè si bé la seva aparença de modernet et fa pensar que és una persona jovial, en realitat és un avi entranyable que riu per sota el nas. Al cap d’uns mesos, el matí després dels Oscars, rebo un missatge del Manuel al despertar-me: “Menudas pelis elegimos, solo ganadoras de Oscars”. Ric molt i veig que Mikey Madison ha guanyat l’Oscar a millor actriu. Somric. Em sembla una bona victòria.