Òbric l'app per a iOs de Fira València, buscant l'apartat dedicat a Forinvest, la trobada de networking financer que s'ha celebrat aquesta setmana. Consulte el programa del primer dia, dimarts 3 de març. I veig que al Fòrum de l'Assessor, un dels espais, hi ha programat un acte: Bunyols i xocolata. Em sorprén... i no. Perquè quan jo intente explicar que a València les coses "es fan diferents, més de tu a tu, i en família", em costa trobar un exemple, però aquest esmorzar (tan faller) m'ho està posant fàcil per a explicar, a qui em vulga llegir, que també es pot parlar de diners, de risc de negoci i d'inversió, mentre mengem xocolata desfeta. Serà que estem en Falles o serà que som a València.
La fira ha concentrat al gruix de la plaça financera valenciana, concepte que empra sovint la directora general de la Fundación de Estudios Bursátiles y Financieros, Isabel Giménez Zuriaga, per explicar les singularitats del mercat financer del cap i casal. Ella signa aquesta setmana un dels articles d'Opinió de la setmana, en la qual ens hem proposat donar més veu a les dones i la seua peça, que parla de megatendències, ens explica també un Forinvest que existeix: el de la IA, el respecte al medi ambient... els ODS es colen sempre en el discurs, sobretot d'un temps ençà.
A Forinvest també ha estat l'economista José M. Gay de Liébana, gurú econòmic per a molts, professor universitari i molt bona gent, si se'm permet el comentari. Ha presentat el seu llibre amb l'auditori ple, a pesar de l'hora (16.15 hores), la programació en l'últim dia de la fira i la llunyania de Fira València amb el centre de la ciutat.
Gay de Liébana en Forinvest | Fira València
Fa unes setmanes conversàvem a la platja de les Arenes sobre moltes coses que han pogut llegir en la crònica d'aquella trobada però hi ha algunes altres, abstractes, intangibles, que m'emporte i òbviament, algun off the record meravellós que li dóna suc i alegria a aquesta professió nostra tan maltractada. Quan l'entrevistat et demana apagar la gravació o deixar caure el bolígraf, és quan més periodistes ens sentim: eixe regust de tenir entre mans una pilota que crema però que no podem compartir... i que si ens deixaren, ai! Mare si ens deixaren contar!
En l'entrevista amb Rosana Perán que han pogut llegir aquest dissabte, la premiada vicepresidenta de Pikolinos també demana algun silenci. I just en eixe impàs em permet descobrir una dona empoderada que sap explicar-se amb les paraules justes. Obviant la mediocritat. Com ens agrada a VIA Empresa.
La de Perán és una empresa tan coneguda que no cal que expliquem més. Uns Pikolinos són uns Pikolinos, sabates que els usuaris reconeixen com de qualitat i als quals arribem (com a compradors) quan tenim consciència que el fet de calçar bé és important si no vols tenir mal als peus. Jo, que ja m'he fet gran perquè irremeiablement he arribat a eixa conclusió (i a moltes altres, per descomptat) aprecie els talons però unes sabates còmodes són clau per anar a tot arreu. I en una fira com aquesta, amb els espais tan amples de què disposa Fira València, el més intel·ligent és calçar unes vambes com les que porta Rosana Perán. "Unes esportives?!", li pregunte. "Són Pikolinos!", em diu. Blanques, amb aire adolescent... estan de moda. Mirant en la botiga online de la marca de calcer alacantina, he descobert que són el model Cabanes W4X i que costen 145 euros. El preu, alt, també és marca de la casa, perquè segons m'ha explicat ni tan sols en plena crisi econòmica van decidir rebaixar-ho.
En una fira com aquesta, amb els espais tan amples de què disposa Fira València, el més intel·ligent és calçar unes vambes com les que porta Rosana Perán
Però a banda de les sabates, Rosana Perán m'ha parlat de la seua firma i dels valors que son pare els ha insuflat com a fundador des que el 1984 -l'any del meu naixement- fundés oficialment la companyia. La seua és una empresa de moda però industrial, com les que han analitzat aquests dies a la fira Advanced Factories de Barcelona. La meua companya Marta Escobar els hi ha parlat en les seues cròniques però a banda a mi m'interessa destacar el potencial valencià que han volgut projectar en aquest esdeveniment en què, precisament, s'ha premiat a Ford la mateixa setmana que ha anunciat un ERO (un altre) que ha fet pronunciar-se al clúster valencià de l'Automoció, AVIA, en termes de tranquil·litat.
Per arrodonir la setmana dijous vaig al Sabadell Hub Empresa per escoltar a la periodista Mar Galtés sobre com fer visible allò que fem, des de la comunicació. Una altra dona que sumar a la llista de veus a les quals llegir i/o escoltar. Stephanie Marko, que signa l'opinió de dilluns de VIA Empresa amb un article valent (com sempre) en què denuncia la ignorància dels empresaris homes respecte al feminisme i les necessitats de les dones de reclamar la igualtat ací o en Kuala Lumpur, ens espenta a girar-nos, a dreta i esquerra, per veure si vivim en un entorn igualitari.
Perquè sovint pensem que les desigualtats només passen a l'Àfrica, com ella bé apunta, i després t'adones que la cambrera del bar en què prens café escura mentre el cambrer del mateix bar es fa una cigarreta amb els clients; veus com la dependenta de la botiga aprofita que 'la dona de la neteja' vigila la porta per anar al súper; o reps Whatsapps a les tantes de la nit de dones que són professionals liberals i que van "de cul" perquè no arriben a tot. Literalment.
Mar Galtés, en el Sabadell Hub Empresa de València | NNG
Per això sovint a mitjans de comunicació tan conscients de la desigualtat en què estem les dones ens costa tant trobar veus femenines que expliquen la realitat. Volem expertes, però elles són dones que treballen (dins i fora), compren, revisen, avaluen, es responsabilitzen i no troben hores, perquè, a més, a vegades (no sempre) volen ser mares. És ací quan el rellotge laboral s'atura (o no, depén) però la vida cobra més sentit, i això és una aportació absolutament personal.
Ser dona és molt complicat, ho han de saber vostés, però alhora tan meravellós que no voldria ser altra cosa que una dona que viu en igualtat. Només.
Feliç 8 de Març.