L'art modern és car? Un llenç tacat o amb formes simples pot arribar a costar milions. Aquestes obres aparentment bàsiques i senzilles només són accessibles per a les butxaques més poderoses. L'any passat el quadre Meules de Claude Monet pintat l'any 1890 va ser venut el 14 de maig a la casa de subhastes Sotheby's de Nova York per 110,747 milions de dòlars. El mateix any, l'escultura Rabbit (1986) es va vendre per 91 milions de dòlars fent de Jeff Koons l'artista viu més car. Què fa que s'inverteixin tants diners en art modern i contemporani?
Per entendre el perquè primer hem d'explicar de què estem parlant: l'art modern comprèn un ampli espectre d'artistes que han deixat obres des del 1870 al 1970, precedent l'art contemporani. Impressionisme, minimalisme, performance... l'art ja no és només una tècnica o una habilitat. Representar la realitat és una feina per a la fotografia, l'art ha esdevingut molt més conceptual.
Manel García és historiador de l'art i fa feina al Macba: "L'art no està a l'accés de tothom, sobretot perquè el gran públic no consumeix mai art ni intervé en el mercat artístic, sinó que sols ho fa una part molt concreta o un petit fragment del públic", que s'hi interessa i l'entén. Però encara que la majoria de la població no entengui Mark Rothko o Marcel Duchamp, això no ha impedit que els preus que es paguin per les obres no parin de trencar rècords.
"El fet que hi ha record prices molts cops és fruit de dos rics barallant-se per un objecte en concret, i com el preu és escandalós, sembla que tot l'art hagi de tenir aquest preu, quan no es pot generalitzar"
"Parlem dels record prices com a un fet que es repeteix constantment. És una dada que s'ha de llegir bé, no és una dada real per donar una idea objectiva del mercat de l'art. El fet que hi ha record prices molts cops és fruit de dos rics barallant-se per un objecte en concret, i com el preu és escandalós, ja que són ells els que el fan pujar, sembla que tot l'art hagi de tenir aquest preu, quan no es pot generalitzar", apunta l'expert.
Al final és una qüestió de repartiment de riquesa i d'especulació: com els que entren al joc són superrics, el preu serà per a superrics. "També és un efecte del món on vivim: els record prices es donen ara a xifres astronòmiques, ja que les desigualtats són cada cop més fortes, als 90 els preus no eren tan elevats perquè el mercat no jugava amb tants diners com ara, el repartiment de riquesa llavors era "moderat", si es compara amb l'actualitat", diu Garcia. La idea que sempre hi ha un nou preu rècord i cada cop més alt és pel fet de "la bombolla de les subhastes d'art, com sempre es paga més alt, la següent peça sempre serà més cara". De fet, subhastes "de pel·lícula, n'hi ha una o dues a l'any".
Ara bé, la frase sempre apareixerà en la ment dels nostres lectors si associem preu i valor: per què tan car si probablement això ho podria fer jo? Des de la perspectiva de l'artista, allò que sembla simple pot ser la culminació de l'obra de tota una vida. Anys de feina i evolució d'un estil per arribar a un punt i fer quelcom diferent que ningú abans havia fet o pensat. Podem prendre per exemple el Quadrat negre sobre fons blanc de l'avantguardista Kazmir Malevich. Una obra resultat de 20 anys de simplificació i desenvolupament. En el moment en què va ser presentat va ser una revolució. Fins al punt que el règim d'Stalin va confiscar tota l'obra de l'artista i el va empresonar durant dos mesos.
"Al darrere d'una obra única hi ha anys de treball, formació i dedicació. L'art en perspectiva no és car", afirma l'historiador de l'art. "Una obra, en tant que poden ser quatre pinzellades o quatre taques, són el fruit i el resultat de l'experiència vital i artística d'un individu junt amb llegat històric i el recorregut evolutiu de la història de l'art, condensat en aquella obra, n'és el resultat. És complex però és el fet d'entendre que com la història de l'art és evolutiva, aquesta ha anat evolucionant i païnt idees, cànons, formes i composicions que en l'actualitat han donat com a resultat l'art que tenim avui en dia", afegeix. Finançar la vida d'un artista és tan car com finançar la de qualsevol ésser humà, al final.
Rabbit de Jef Koons
En moltes ocasions el preu de les obres dels artistes un cop morts incrementa: popularitat i escassedat sempre fan apujar el tiquet. "Picasso i Warhol sempre es troben entre els més cotitzats", diu. Cal distingir capes dins del mercat: els grans artistes, grans noms de l'art, molt reputats, "com Koon, Damien Hirst, Gerhard Richter" i molts d'altres que no guanyaran mai "ni un duro".
"El 99% d'art que es produeix avui en dia, d'aquí a deu anys no valdrà res, per això es diu que el mercat de l'art és una il·lusió, un prisma que sols contempla quatre noms mundials i la resta són aficionats. Els grans preus estan condensats en no més de 20 noms internacionals (artistes vius o morts) i la resta tenen preus que no superen aquestes xifres astronòmiques", explica l'expert.
Reputació i preu
Per simplificar-ho al màxim, els processos de reputació i valoració d'un artista són ascendents. Per dir-ho d'una manera fàcil, cal entendre-ho com a estats a superar: exposar en l'àmbit local, exposar en galeries a escala nacional i finalment nivell internacional. I també a través de fases com ara que les obres les adquireixin o s'exposin en galeries reputades, que les obres estiguin en grans salons o fires i finalment que estiguin dins els circuits institucionals (museus, biennals, etc). Aquest és el punt culminant d'un artista per començar a guanyar grans sumes en subhastes, com està reconegut institucionalment.
El mercat de l'art es compren en dos sectors: el primari i el secundari. El primer serien les galeries, on els preus poden arribar a ser veritablement alts en comptats artistes. Els preus són altíssims (en alguns casos) al sector secundari, les subhastes. Indicar un preu és complicat. Hi ha mètodes, però, que vénen determinats per la reputació de l'artista: "Si el Moma t'ha dedicat una exposició, a la subhasta partiràs de més amunt".
I per als artistes morts, si una obra no ha estat revenuda o és rara i excepcional, també té nombres d'incrementar el seu valor. Això no obstant, les obres que han estat revenudes solen incrementar el seu preu: The Architect's Home In the Ravine de l'artista Peter Doig ha estat subhastada cinc cops en els darrers vint anys i ja val 25 milions de dòlars.
Això no obstant, el preu final només serà el que els clients estiguin disposats a pagar.
"Val a dir que per a la gent amb moltíssims diners, i que per tant hauria de pagar molts impostos, els és fàcil invertir grans sumes en art"
Amb l'increment de les desigualtats i un creixent nombre de superrics, l'art sembla una bona opció d'inversió, cosa que farà que els preus segueixin pujant. "Val a dir que per a la gent amb moltíssims diners, i que per tant hauria de pagar molts impostos, els és fàcil invertir grans sumes en art (i més si es té en compte que molts països tenen legislació de mecenatge)".
Segons Garcia, "s'enten, ja que si et gastes 50 milions en un Picasso, aquests diners mai els perdràs i els tindràs en segur en un objecte que saps de ben cert que sempre tindrà sortida, mai es devaluarà un Picasso (almenys ara per ara) i que podrà tornar a sortir al mercat, i a més encara en trauràs benefici, ja que els preus estan sempre a l'alça". Segons l'historiador, "tenir milions bloquejats en quadres és una operació molt usual, de fet hi ha grans bancs internacionals que guarden els seus diners dipositats en obres i aquestes tancades en caixes fortes", afirma.
El mercat de l'art modern i contemporani s'està concentrant cada cop més. El nombre d'operacions que superen el milió de dòlars ha anat a la baixa. Per no parlar de les que superen els 100 milions de dòlars. Però els preus no han fet més que créixer: Si des de 1989 el preu rècord va ser de 20 milions d'euros per una obra de De Kooning, superada per Koons el 2007 amb 23,6 milions d'euros, d'aleshores ençà i amb el boom de superrics esdevinguts per la crisi econòmica, els record price s'han superat gairebé cada any.
"El que sosté a l'artista és la mirada d'amor en els ulls de l'espectador. No els diners, no les relacions correctes, no les exposicions, no afalagadors comentaris", que deia Henry Miller. Tot és discutible.