Per acabar l’any, he anat a veure els amics del màster. Aquest ja serà el segon any que adoptem l’amable tradició de trobar-nos al país del mig d’Europa perquè ens va bé a tots. Un ve de Roma, l’altra de Nova York, dos han estat a Indonèsia, jo entre Amsterdam i Barcelona, i els dos residents, per sort algú que no es mou, segueixen vivint a Viena. Amb aquesta distribució, és evident que o ens veiem per Cap d’Any o ho tenim una mica complicat per posar en línia les nostres vides, la nostra moral climàtica i el manteniment d’una amistat a distància. Però a vegades s’han de fer sacrificis per mantenir les amistats, i el meu és anar per Cap d’Any a Àustria, al mig de les muntanyes nevades.
Fa uns dies que soc en un poblet perdut al mig de les serralades d’abans dels Alps. M’encanta aquesta zona, i també la seva gent. Són tranquils i no et fan gens de cas. No els importes. Veuen pocs turistes i, a no ser que n’hagin de fer alguna cosa, no hi posen el nas. Suposo que si fos algú de la zona seria diferent.
Ens hem allotjat a casa dels meus amics austríacs, i ens han rebut amb una calidesa immillorable que em recorda l’olor tendra de la fusta recentment tallada. Quan viatges molt, t’adones que sentir-se a casa pot prendre moltes representacions diferents. Hem anat a escalar una muntanya, hem visitat un castell a mitjanit i hem jugat a jocs tradicionals dels nostres països per acomiadar l’any vell i donar una bona entrada al nou. Una de les coses que més m’agrada del nostre peculiar grup de persones és que tots tenim una relació bonica entre nosaltres. Som un nombre just per poder ser un grup nombrós però també íntim. Adaptable a totes les situacions socials i amb un compromís de romandre així durant molts anys.
"Quan viatges molt, t’adones que sentir-se a casa pot prendre moltes representacions diferents"
El meu amic Antonie va ser professor d’esquí durant molts anys, i ara és consultor i activista climàtic. M’explica que les pistes d’esquí abans estaven plenes de neu, però que ara cada cop neva menys i més espais s’han de plantejar la producció de neu artificial, que és cara i molt intensa en l’ús de recursos com energia i aigua. És clar, això també està fent que molts ressorts més petits tanquin per no poder assumir els costos de la transició cap a altres mètodes no naturals. A ell l’entristeix, però també reconeix que hi haurà costos en la transició i potser un dels costos és no poder esquiar. Se’l veu tranquil. També explica que la popularitat dels Alps també fa que moltes persones volin aquí per venir a esquiar, la qual cosa multiplica totes les emissions que ja podien originar-se en una indústria que de sostenible no n’ha tingut mai massa des que vam deixar de fer servir esquís de fusta, i encara aleshores. Parlem de records passats, de memòries d’infància i del que segurament ja no podrem oferir a la nostra encara llunyana però potencial descendència.
La Johanna treballa al Ministeri del Clima i l’Energia austríac, i està preocupada. Primer perquè no sap si els compromisos climàtics de la política del seu país estaran a l'altura de les circumstàncies, i després perquè pateix perquè no creu que tothom comprengui necessàriament la urgència de la catàstrofe que vivim. Fa temps que no menja carn i no viatja, però no és una intransigent climàtica. És fràgil i gràcil, i me l’estimo com a una germana. A vegades, la seva fe que encara es pot fer alguna cosa m’anima a mi a no pensar que estem condemnats al fracàs des del minut zero.
Miro al meu voltant, en una vall anomenada Losenstein (el poble sobre la pedra), i totes les cases petites que acompanyen el riu i la presa. Si hi fes calor, entenc que podria semblar un paisatge industrial. Amb el gel i les precioses formes que fa sobre la superfície, és fàcilment romantitzable com un lloc de pel·lícula. Hi hem arribat i marxarem tots en tren. El cel ha canviat de blau a vermell a completament negre amb milers d’estrelles de manera quasi religiosa en tot el temps que hem passat aquí. Penso en com de bonic és fer amics quan ja ets adulta mentre acomiado tots els meus amics a l’estació, i els miro per la finestra mentre el meu tren avança en direcció contrària. Fins a la propera.