Barcelona i Madrid, sisena i setena al top ten de les ciutats europees preferides per fer negocis, segons l'últim estudi de consultora Cushman & Wakefield. Un marge de distància petit i resultat de valorar elements com les oportunitats de mercat, el transport i la comunicació amb altres capitals, on difereixen poc. Però la realitat és que totes dues urbs tenen entitat pròpia, des de la presència dels executius que conformen el teixit empresarial, fins el saber estar.
Els madrilenys, més clàssics a l'hora de vestir
Tot comença amb la roba, on el vestit d'home en color fosc continua sent el rei. No obstant, els empresaris catalans fan una passa endavant: "Les peces de roba són més cenyides, combinen americana i pantaló de color diferent, i no solen portar complements", explica l'assessora d'imatge corporativa i personal shopper Andrea Vilallonga (@AndreaVilallong). En el cas de la corbata, el seu ús s'està perdent, "podríem dir que no els agrada anar lligats".
Mentre que Vilallonga defineix la vestimenta de Barcelona com vanguardista, parla dels madrilenys com a clàssics. Fins i tot, més ostentosos, ja que "segueixen el protocol, donen importància als complements com els botons de puny i mantenen les corbates amb ratlles de colors i petits dibuixos".
Si els homes són el pol d'un imant, les dones són l'altre, totalment oposades. "L'empresària madrilenya no té por de ser femenina, la catalana sí", afirma amb rotunditat la personal shopper, que afegeix que "la feminitat és un obstacle en la seva carrera com a directiva". Situa aquest fenomen en la franja d'edat dels 35 als 50 anys, en la que dur vestits, faldilles i colors sembla prohibit. En aquest sentit, les noves generacions i les directives de Madrid han sabut oblidar els complexes i s'atreveixen a ser més creatives.
Falta incorporar el vostè
Igual que amb la vestimenta, el protocol continua estant en primera línia pel que fa als modals en el cas de Madrid. L'assessora va més enllà i destaca el que s'anomena saber estar: "Ells mantenen les normes de cortesia i el bon tracte al client. Això no significa que els catalans siguin mal educats, sinó que s'estan perdent les formes més rigoroses perquè creuen que estan antiquades".
El poc ús del vostè és l'exemple més significatiu, una paraula que, per ella, els joves estan oblidant. "La gent creu que amb el tu a tu s'arriba als objectius més ràpid i no s'adonen de què la professionalitat no té res a veure amb això".
A Barcelona no agrada barrejar el professional amb el personal
A priori, els madrilenys són més oberts i efusius. Els catalans, per contra, són més reservats i necessiten una segona o tercera reunió per mostrar-se més propers. I precisament és en les trobades de feina on la diferència es fa més patent.
L'expert en protocol i membre de l'Associació Catalana de Protocol i Relacions Institucionals Julio Panizo (@JulioPanizo) afirma que a la capital espanyola és més habitual fer reunions en un dinar de feina que a l'oficina. Tot el contrari que a Barcelona, on es prefereix la sala de juntes o el despatx i on es porta un control rigorós de l'hora. "En el moment en què un dinar sobrepassa les 15:30 o les 16 hores, senten l'obligació de tornar a la feina". Això, per Panizo, és un signe de com intenten separar la vida personal de la professional.
I els sopars? "Molt comú per uns, però gairebé impensables pels altres". Per norma general, implica mantenir una relació personal fora de la companyia i aquest és un estil més reservat per Madrid. Des del punt de vista de l'expert, se senten més còmodes en ambients informals i saben utilitzar a nivell professional tot el que extreuen de les situacions més disteses.
Malgrat tot, Julio Panizo insisteix en què la conclusió final no ha de ser que els executius barcelonins són més seriosos o freds, sinó que donen un marge de temps més ampli per incloure les relacions professionals en el cercle íntim.
En tot això, hi ha un detall curiós: "Sigui quina sigui la relació, tothom intenta no parlar de futbol perquè les discrepàncies estan quasi assegurades".