Els fans del televisiu doctor House relacionen el personatge amb tot tipus d'objectes i elements. El seu bastó, les sabatilles esportives, la vicodina i el seu busca. Una de les escenes més recurrents de la popular sèrie situava el metge enfrontat a una conversa moralitzant amb el seu amic Wilson. En el punt més àlgid de la bronca, House aturava la xerrameca del seu company amb una cara de sorpresa i un somriure gens dissimulat per advertir que havia rebut un missatge al seu busca. Ja fos un avís per l'estat d'un pacient terminal o la simple arribada de la seva última joguina al despatx, la conversa quedava interrompuda. En la vida real, aquell sistema de missatgeria era el més estès als hospitals –amb un ús més responsable que el del doctor House-, però també a la societat. El busca, o beeper, pager, buscapersones, mensàfon,...és l'homo-antecessor de l'actual Whatsapp.
L'inventor del busca té noms i cognoms: Alfred J. Gross. Aquest enginyer en telecomunicacions canadenc és considerat un dels precursors de la tecnologia mòbil gràcies al desenvolupament de diversos dispositius sense cables, començant per una versió del walkie-talkie fins a la creació de zero del que va batejar com a Telephone Pager.
Creat el 1949, Gross es va inspirar en els sistemes de ràdio d'emissió i recepció del seu walkie-talkie per crear-ne un només de recepció capaç de rebre missatges curts en forma de text. L'invent permetia tenir un dispositiu mòbil en el qual rebre tot tipus de comunicacions. Dit d'una altra manera, estar sempre localitzable en cas d'emergències. I això va despertar ràpidament l'atenció del sector sanitari.
Només un any després de crear la patent, l'Hospital Jueu de Nova York va demanar la seva implantació, pensada sobretot per als metges que estaven de guàrdia. A canvi d'una tarifa de 12 dòlars al mes, l'hospital va rebre diferents dispositius amb capacitat per rebre missatges enviats des d'un radi de 40 quilòmetres de distància.
El 1956, el servei creuava l'Atlàntic per entrar en funcionament als serveis d'urgències de l'Hospital de Saint Thomas de Londres. Fins al 1958, la producció de l'aparell depenia de la voluntat de les empreses que volien fer ús de la patent a petita escala, per a entorns professionals. No va ser fins aquell any que la Comissió Federal de Comunicacions dels Estats Units va aprovar l'ús públic de l'aparell. Conscients del seu potencial, la multinacional Motorola va trigar pocs mesos a començar a investigar sobre el seu ús i el 1974 va presentar el Pagerboy I, el primer busca d'èxit massiu.
El primer busca que va arribar als consumidors és el Pagerboy I, de la firma Motorola, allà pel 1974
Si fins llavors l'aparell havia estat un element essencial en l'àmbit mèdic, ara era un complement tecnològic també per a advocats, directius i, en definitiva, qualsevol persona amb cert estatus social. Després de tot, tenir un busca suposava ser una persona imprescindible que havia d'estar sempre localitzable.
Els busques van viure la seva època daurada a inicis dels anys 90, just en el moment embrionari de la telefonia mòbil. Per als que en disposaven d'un, resultava un complement necessari per aquell aparell que només permetia rebre trucades de veu i, per la majoria que encara depenien d'un telèfon fixe, era una manera de rebre missatges fossis on fossis.
El 1994 hi havia 61 milions de busques en ús. Un moment daurat que va acabar poc després, quan els telèfons mòbils van permetre l'enviament d'SMS. En l'actualitat, hi ha sis milions de beepers actius al món. Qui utilitza aquests aparells en l'era del Whatsapp? La resposta torna a ser als hospitals. Ja sigui per tradició, pel seu baix cost o per la conveniència d'utilitzar d'un aparell minúscul independent del mòbil, la realitat és que diversos estudis assenyalen que, en els grans centres hospitalaris nord-americans, el 25% dels treballadors continuen utilitzant el seu busca. El doctor House encara avui tindria un aliat per alliberar-se de les lliçons del seu col·lega.
El busca s'apaga al Japó
No obstant això, el busca deixarà de prestar servei al Japó al setembre de l'any que ve, després de més cinc dècades de servei. Tòquio Telemessage, l'únic proveïdor que quedava al Japó per a aquest giny, ha anunciat que deixarà de donar servei el setembre de 2019. Al voltant de1.500 persones segueixen subscrites a Tòquio Telemessage. En la seva majoria són treballadors d'hospitals que els usen perquè no emeten ones electromagnètiques, i persones grans que no van voler abandonar aquesta tecnologia en favor dels mòbils.
El president de Tòquio Telemessage, Hidetoshi Seino, va anunciar que el 2019 es llançarà un nou servei de ràdio que usarà les freqüències utilitzades pels beepers. Un canal que proveirà als governs locals de la informació necessària per ajudar a gestionar les operacions de socors en casos de desastre.
El servei de busca va començar a Tòquio el 1968 estenent-se per tot el país i aconseguint una gran popularitat entre els joves de Japó, els quals van crear una gran quantitat de combinacions numèriques per intercanviar-se missatges. Per exemple, usaven el 0840, que en japonès es pot pronunciar com ohayo (bon dia). D'aquesta manera, el nombre de subscriptors en 1996 va superar els 10 milions, moment en què va aconseguir el seu cim. No obstant això, a partir de 1990 els telèfons mòbils i els SMS van reemplaçar aquests productes. Fa 20 anys, a més, que aquests dispositius van deixar de fabricar-se.