Seattle es troba en una de les cantonades dels Estats Units. Contràriament al que es pot pensar, no és la capital de l’estat de Washington. La capital és Olympia (uns 55.000 habitants). L’estat es va incorporar a la Unió el 1889 -fa quatre dies, en termes històrics- per això és un estat jove, el número quaranta-dos. Seattle, això sí, és la ciutat més gran, amb uns 750.000 habitants. Com gairebé totes les ciutats americanes, té un motiu que la qualifica: “la Ciutat de les Flors”. Encara que jo n’hi hagués posat un altre, de motiu: “Cada dia un Raig”. El fet és inevitable. Cada dia hi plou. I hi fa sol. El fred no és massa cru, encara que sembli mentida. Perquè la ciutat es troba a només uns 200 quilòmetres del Canadà. Però allí, a Vancouver, tampoc hi fa massa fred. El corrent marítim que viatja del nord al sud fa que la temperatura i el clima en general estigui qualificat com a “mediterrani”, encara que ningú espera poder menjar-se una arengada sota un pi. Per això molts altres qualifiquen la zona com a oceànica, que és, al meu entendre, el més escaient. Com que hi plou cada dia la ciutat és neta.
Inexplicablement, a Seattle hi han nascut diverses empreses d’un èxit considerable. D’una projecció internacional que, a voltes, sembla increïble. Per què allí? Mai ho sabrem de debò. El talent crida al talent? Les classes mitjanes hi estaven ben posicionades? Centres educatius? Difícil d’esbrinar. Que jo sàpiga, i abans de l’aparició del senyor Bill Gates, a la ciutat no hi vivia cap Mèdici, cap enorme fortuna que atragués tanta concentració de talent. Allí han nascut Microsoft, Amazon, Starbucks, etc. Després hi ha milers de mitjanes i petites empreses que a casa nostra ens semblarien enormes.
En un moment determinat, també la Boeing va decidir instal·lar-hi la seva planta principal d’assemblatge. Allí vaig conèixer -devia ser cap a l’any 2000- el director de compres d’Iberia per a material Boeing, que residia a Seatle. La Boeing té un edifici amb oficines per a tots els clients. Totes les companyies aèries importants tenen allí un equip de gent bastant nodrit. No es fa estrany. Comprar avions no és com anar a mercat a comprar cebes. Un 747-400 (el famós Jumbo) costa entre 300 i 400 milions d’euros. Aviat és dit. Els avions s’han, a més de manufacturar, de mantenir: hi ha revisions recurrents, altres d’excepcionals, etc. Aquell senyor em deia: “¡Vivir aquí es fantástico! Cuando tus jefes estan en la oficina, tu duermes. Cuando ellos duermen, tu estàs trabajando. ¿Qué más se puede pedir?”. Era un home ben relacionat a la ciutat, tenia fama de cultivat. No pensava tornar a Espanya. El seu lloc de treball el portava a tenir contacte amb gent influent. També amb polítics.
Els molls que voregen la ciutat pel seu costat oest són molt agradables. Especialment, els que estan a prop del Mercat del Peix. No cal dir que el producte és fresquíssim. Tant els peixos com el marisc. Hi ha dues estrelles de la gastronomia marisquera local. I són dos tipus de cranc: l’equivalent al nostre bou de mar però de dimensions enormes i la cranca -allò que els gallecs anomenen “centollo”. Els preparen de diverses maneres. Bullits, principalment, són un plat exquisit. Tot sopant-hi amb gent diversa, la muller d’un senador em va dir que mai havia vist ningú menjar-se un cranc tan a gust com ho feia jo. Segurament tenia raó, penso. Però em va deixar parat, és clar. Tots en menjaven, de crancs, però com que ella seia davant meu suposo que no va poder-hi fer més.
Els empresaris rics catalans haurien d'aprendre que la seva fortuna no ha d’anar imperiosament orientada a comprar-li un pis al fill
Quan he anat a Seattle -un parell o tres de cops- ha estat per assistir a reunions amb Microsoft. El centre que l’empresa hi té allí és una mena de ciutat. Ara hi ha bastants catalans que hi han trobat feina. El primer cop que hi vaig anar els estrangers rarejaven. Nosaltres ens gastàvem una milionada en productes Microsoft i les reunions constituïen una mena de barreja de voluntat de fer negoci i de discutir alguns aspectes de futur. La tendència a fer-nos la gara-gara era molt viva. En aquella època el senyor Gates n’era encara l’executiu principal. Ara fa temps que ha deixat les seves tasques a l’empresa. Les ha passades als directius professionals, que són els únics que, al capdavall poden garantir el futur de qualsevol empresa nascuda d’un individu. L’empresa familiar catalana, n’hauria d’aprendre. Com també haurien d’aprendre els empresaris rics catalans que la seva fortuna no ha d’anar imperiosament orientada a comprar-li un pis al fill. Un cop cobertes les necessitats lògiques, els diners també poden tornar a la societat, d’on van sortir, en forma d’accions socials útils. La gent, per molt rica que sigui, no sopa dues vegades i la fundació del matrimoni Gates ens ho recorda.
De l’Starbuks no hi ha massa a dir. El directiu d’Ibèria, el senyor del qual els parlava abans, ho va definir bé: “Han inventado el cafè, nada más”. És cert. Abans d’Starbucks el cafè que es venia a les botigues americanes era bastant dolentot. Els d’Starbucks es van limitar a fer-lo normal. Ara bé, i dit això, també cal reconèixer que ens han portat a Catalunya unes cafeteries de bon gust, lluny de la taverna marrana i impresentable que domina el nostre territori. Algunes de les nostres cadenes s’hi han deixat influir. Tanmateix, la majoria de la nostra població té una tendència molt acusada a fer l’energumen i sembla que prefereixi beure’s un exprés mal servit en un establiment infecte.
Llegeixo que el 747 deixa de fabricar-se. Ja era hora! El van començar a manufacturar l’any 1969. Fa 54 anys. S’imaginen que als anys seixanta haguérem volat amb avions de la mateixa estètica que la dels anys 1910? Clar que la tecnologia aeronàutica havia avançat molt als anys seixanta. El cas és que vaig preguntar al senyor d’Iberia per què s’havia avançat tan poc els darrers decennis. Per què l’aviació supersònica no havia quallat. I em va explicar el secret d’aquest trencaclosques.
La popularització de l’aviació va portar, fa anys, a una guerra de preus entre companyies, un excés de competència, que va fer que la classe turista en grans avions no donés beneficis. Només cobria costos. Els beneficis els portava, els porta encara, la classe business. El fet de no poder separar les dues classes i que aquestes hagin de viatjar dins d’un mateix gran avió ha limitat l’aparició de nous models amb objectius diferents -per exemple, la velocitat supersònica limitada a viatges de feina com va intentar fer el Concorde-. En resum, les inversions en avions grans han estat orientades a aconseguir vols barats abans que ràpids. Però la Boeing no viu els seus millors moments. L’aparició dels nostres avions, els d’Airbus, li ha fet molt de mal, especialment els models petits que nodreixen una classe superturista, la low-cost.
Però a Seattle sempre els quedarà, per ara, el fet de poder-se cruspir un magnífic cranc al port per, després, anar a prendre’s un cafè dels fets amb una certa qualitat gastronòmica mentre, confortablement asseguts, llegeixen un llibre comprat a Amazon. I tot això, tot, controlat amb un sistema de gestió que, molt probablement, corre sobre Windows de Microsoft. I és que com a casa no hi ha res.