Els meus amics més íntims són molt barroers en el petit comitè, i això m'encanta perquè em permet relaxar-me i dir la primera cosa que em passa pel cap cada cop que ens trobem. En societat, és important mantenir les formes. Però en un sofà, després de provar l’última recepta que ha après el nostre amic a classe de cuina, prenent una cervesa o un te calent, depenent de l’època de l’any, ens relaxem i parlem de manera molt més distesa. “Si Google vol saber quants cops vaig al lavabo al dia, li ho dic. A mi Google m’ha canviat l’existència. M’és igual donar-li totes les dades que vulgui. Que dormi amb mi, si això és el que vol”, va deixar anar l’Aleix. Sempre he presumit de tenir amics que pensen molt diferent i que tenen ambicions vitals molt variades, però aquell dia es va encendre un debat molt interessant sobre compartir dades o no. El cas és que vam començar una conversa bastant encesa sobre si Google era o no un bon programari, i fins a quin punt era convenient sacrificar privacitat per practicitat, i viceversa. I vam començar a divagar, amb arguments.
L’any 1998 LarryPage i SergeyBrin, en aquell moment dos estudiants de doctorat de la Universitat de Stanford, van desenvolupar un algorisme anomenat PageRank, que classificava pàgines web basant-se en el nombre i la qualitat dels enllaços que rebien d'altres pàgines a partir de paraules clau. Avui dia, Google és una de les empreses tecnològiques més influents i grans del món, una paraula que coneix tothom, i un cercador que ha originat milers de conceptes innovadors. Què faríem avui dia sense GoogleMaps? Jo, certament, arribaria molt més tard als llocs. Com ens organitzaríem la vida, les trucades, els records, els documents i les fotografies? On cercaríem informació sobre què és més saludable esmorzar, com es deia el rei que va fundar les universitats espanyoles o de quina manera...?
Google, com qualsevol altra empresa, no és neutral, i té grans implicacions polítiques, econòmiques i socials
Un dels conceptes que més bé ha treballat és la neutralitat. Google, com qualsevol altra empresa, no és neutral, i té grans implicacions polítiques, econòmiques i socials. Tanmateix, quan pensem en Google, la primera imatge que ens ve al cap és la neutralitat. Potser per l’ús de colors primaris, potser per la nitidesa de les seves tonalitats i dissenys. El cas és que ningú podria relacionar, a primera vista, qualsevol cosa confusa amb la tasca de Google, ni tampoc associar-lo amb cap ideologia o servitud cap a una idea d’entendre la vida. El seu objectiu original era millorar la manera en què les persones accedien i trobaven informació a Internet, però és evident que, després d’unes poques dècades d’existència, Google s’ha convertit en molt més que això: Google és una manera d’organitzar la nostra vida, una manera d’habitar l’espai digital i un lloc que fa una certa sensació de seguretat i facilitat per a tothom que l’utilitza, un fet que clarament ha estat deliberat pels millors equips del planeta.
Un segon valor que associem amb Google és la impersonalitat. Qui hi ha darrere de Google? Per escriure aquest article vaig haver de gratar per trobar el nom del seu CEO, Sundar Pichai, i també per trobar els principals càrrecs de la seva estructura. Google no és Amazon, ni tampoc Tesla. Google no fa grans esforços publicitaris ni sensacionalistes: Google funciona. Google té una missió i la duu a terme, pretenent ser un espai i una eina que va més enllà de ser el que és: una de les companyies tecnològiques més influents a escala mundial, que domina tota la publicitat en línia i la gran majoria de les recerques a Internet, així com lidera les principals innovacions en intel·ligència artificial i tecnologia. De nou, una situació que no és banal, sinó altament premeditada. El poder de Google es pot considerar utilitarista, segons la teoria de JohnStuartMill, ja que se centra a maximitzar el benefici que genera i minimitzar el patiment o dolor. En termes empresarials, això es podria traduir en com Google identifica i cobreix les "necessitats del mercat" o en les "solucions innovadores que ofereix". D’aquesta manera, s’alinea amb la premissa utilitarista de Mill: una acció és justa si contribueix al benestar del nombre més gran de persones.
Finalment, Google segueix el principi de la navalla d’Ockham, introduït pel seu mateix creador Guillem d’Ockham, que descriu que "en igualtat de condicions, l'explicació més simple sol ser la més probable". Google busca ser una opció intuïtiva i fàcil de navegar, que generi una sensació de senzillesa en un espai digital que encara suposa un repte per a moltes persones. Google és acollidor, amb bones o males intencions, i es mostra com l’opció més desitjable entre altres navegadors i prestacions perquè és molt senzill de comprendre i fer servir. Així, més enllà de l’obscuritat o claredat de les seves intencions, Google es percep com un espai que està a l’abast de tothom.
I per si aquestes intencions no han quedat prou clares, la mateixa companyia ha creat un manifest de 10 principis on comparteix la seva filosofia, anomenat “les deu veritats”: (1) Ens centrem en l’usuari, i la resta passa sola; (2) El millor que es pot fer és especialitzar-se en una sola cosa; (3) Ràpid és millor que lent; (4) La democràcia a la web funciona; (5) No és necessari que estiguis al teu escriptori per obtenir una resposta; (6) Pots guanyar diners sense fer el mal; (7) Sempre hi ha més informació per descobrir; (8) La necessitat d’informació traspassa totes les fronteres; (9) No t’has de vestir de gala per ser formal; i (10) Genial no és suficient. Veritats que ni són tan veritables ni tan neutrals, senzilles i impersonals com semblen, però que han aconseguit que baixem la guàrdia i no ens importi, en cas de necessitat, compartir alguna de la nostra informació més essencial, com ara quants cops anem al lavabo cada dia amb la plataforma.