Són les sis del matí i el termòmetre de la furgoneta marca un grau. Ell porta l’acreditació i l’armilla groga i es dirigeix a la màquina de cafè. Saluda efusivament els altres, que li fan poc cas. El cafè és molt dolent, la veritat, però coi, "és gratis" així que, se’l beu d’un glop per entrar en calor i, abans d’anar a la zona de control, se’n serveix un altre.
Fa cua, darrere tots els altres. Estan en silenci i només se sent el bip dels aparells electrònics. No es coneixen i, per tant, no creuen cap paraula. Ell ho intenta i fa algun comentari sense cap pretensió. “Què, una ruta llarga avui?”. O un “Buf, quin fred… esperem que pugin una mica les temperatures cap a mig matí…”.
En una d’aquestes obertures entreveu el ventre de la bèstia: una gegantina nau plena a vessar de caixes i més caixes
Arriba al punt de control, on escaneja la seva acreditació i, immediatament li arriba una notificació al mòbil amb totes les instruccions. La seva mirada curiosa es fixa a una porta per on la gent entra i surt frenèticament i en una d’aquestes obertures entreveu el ventre de la bèstia: una gegantina nau plena a vessar de caixes i més caixes. Ell somriu i pensa que comencem a viure en una realitat distòpica, com en un episodi de Black Mirror.
En fi, torna a la furgoneta, acabant-se el segon cafè i fregant-se les mans. Ah, la furgoneta… que bé que s'hi està. Passa un, dos, tres controls. Les furgonetes, una darrere l'altra i amb una coordinació increïble van fent el recorregut marcat. Ell posa Txaikovski a Spotify i somriu mirant-les. És com si tots els vehicles formessin part d’una preciosa coreografia. En arribar al punt indicat, baixa de la furgoneta i els sacs de paquets ja estan preparats dins unes gàbies de metall.
Aquesta és la part logística més important: tots els paquets han de tenir espai dins la furgoneta i, no només això, sinó que han d’estar ben endreçats segons ordre de sortida. “Aquest paquet me’n deixo al costat, perquè serà l’últim”. I en pocs segons, ja està a punt per fer la ruta. Avui toquen 116 entregues. Calcula, així de cap, que farà unes 10 hores i que, amb una mica de sort arribarà just per sopar amb la família. Exhala, posa música i enfila cap al centre de la ciutat, que avui és un veritable caos.
És una feina solitària tot i que ell, simpàtic com és, saluda efusivament i diu "bones festes" quan reparteix els paquets
A partir d’aquí, ja us podeu imaginar com és un dia de treball per al nostre protagonista. Entrega, entrega i deixar la furgoneta en segona fila. Entrega, entrega, aquest no hi és i ho deixo al veí, entrega, entrega, un entrepà ràpid al migdia, entrega. És una feina solitària tot i que ell, simpàtic com és, saluda efusivament i diu "bones festes" quan reparteix els paquets. No sempre obté resposta. Quan li obren la porta, li agrada imaginar com deu viure la persona a qui va destinat el paquet. Es pot saber molt de la gent només mirant l’entrada de casa seva… I somrient per sota del nas, va fent el seu camí.
Ja fa una estona que és fosc. La ciutat està preciosa, amb les llums de Nadal. Els comerços abaixen les persianes i la gent fa via per anar a sopar amb els seus. A ell li queda un últim paquet, que havia deixat al seient del copilot. Arriba sense problemes al davant del portal i observa que hi ha llum a la finestra. Abans de baixar de la furgoneta, treu de dins la motxilla una disfressa vermella i blanca. Es mira al retrovisor tot assegurant-se que estarà irreconeixible.
Toca el timbre i, des del replà, sent unes passes que s’apropen a obrir. No es pot aguantar el riure i fa “hihihi” sota la barba postissa que li pica el nas. Un nen de quatre anys, que amb prou feines arriba al pany, obre la pesada porta. En veure’l queda meravellat. Ell li fa un gest amb el dit que no digui res i el nen, amb els ulls ben oberts diu que no amb el cap i li fa entrega del paquet mentre li diu "Bon Nadal" fingint una veu greu. Abans de tancar la porta, ell i el petit es fonen en una llarga abraçada.
“Vejam si saps qui ha vingut, papi?” I abans no pugui dir “Qui, fill meu?”, el petit li respon “El Pare Noel!”
En Klaus, que així es diu ell, torna a casa després de gairebé 11 hores de treball físic per menys de 9 euros l’hora. Està destrossat i només té ganes de dormir, però, quan obre la porta, el seu fill xiscla: “Vejam si saps qui ha vingut, papi?” I abans no pugui dir “Qui, fill meu?”, el petit li respon “El Pare Noel!”. En Klaus fingeix una enorme sorpresa mentre entra el menjador. La taula està parada. L’arbre està encès i, a sota, hi ha un regal.
Bon Nadal a tothom.