La meva àvia feia servir un davantal, i la meva tieta també. La meva mare no, ni tampoc la meva cosina. Suposo que hi ha costums que es perden, costums que ja no tenen sentit en un context en què s'han de fer massa coses a la vegada. Recordo que quan l'àvia es posava el davantal deia "anem per feina", era un gest de començar tot un ritual de preparació pel que després seria una llarga jornada laboral ni remunerada ni reconeguda. "S'ha de treballar", em repetia mentre pelava alguna verdura, cuinava l'hort o plegava la roba amb cura.
Cada diumenge, el pare preparava la maleta de la setmana al passadís, i ho deixava tot ben posat a la butaca, per no despertar la mare quan marxés l'endemà al matí. Recordo que sempre hi havia una americana, que necessitava per treballar, i sempre pensava que era una peça de roba molt elegant, molt professional, molt necessària per donar una bona impressió. Al meu imaginari, com al de tota nena, es va crear ràpidament la distinció entre la professionalitat de l'americana i l'estima del davantal i, sense que ningú hagués de dir res al respecte, vaig entendre que servien diferents funcions i representaven diferents realitats.
"Al meu imaginari, com al de tota nena, es va crear ràpidament la distinció entre la professionalitat de l'americana i l'estima del davantal"
Quinze anys més tard vam celebrar una conferència a la universitat en el marc del 8M, i vam convidar diferents referents de la inclusió de la dona al món de treball perquè ens compartissin la seva experiència. Una representant de la comunitat gitana em va explicar que, en la seva comunitat, eren les dones treballadores, i no les mestresses de casa, les que diuen davantal. "El davantal era una manera de tenir tot el que necessitaves a mà, de poder valer-te tu mateixa i oferir el que fos el teu ofici. Quan a vegades parlem amb persones d'altres comunitats, relacionen els nostres davantals amb les tasques domèstiques, però per a nosaltres és tot el contrari!". En aquell moment em va venir al cap la imatge del pare i de l'àvia fusionant-se, i vaig comprendre que tot era una qüestió de perspectiva que no tenia cap altra correlació que la nostra societat li havia donat fins ara.
Avui en dia, la bretxa salarial a Catalunya és un dels temes persistents del feminisme, que l’any 2023 era del 19,69%. És a dir, que les dones cobraven, de mitjana, quasi un 20% menys que els homes. Fa deu anys, aquesta xifra era del 25%, fet que mostra una millora, però que encara mostra un problema persistent. Una de les propostes que ha fet la Conselleria d’Igualtat i Feminismes és el recull d’Eines per a la igualtat retributiva, o la Comissió d'Igualtat i del Temps de Treball. En aquest punt de la pel·lícula totes sabem que, sense la complicitat de totes les parts, tot esforç serà insuficient per assolir cap igualtat.
"El 2023 les dones cobraven, de mitjana, quasi un 20% menys que els homes. Fa deu anys, aquesta xifra era del 25%"
Després de molts anys de celebrar el Dia de la Dona i de buscar les mil i una maneres imaginatives de fer festa i consciència, sembla que hi ha alguna cosa que bloqueja el pròxim pas. I és que la part més difícil d'avançar el feminisme és justament la més avorrida: aprovar lleis, revisar protocols i defensar davant d'un jutjat completament masclista els drets i deures de la nostra ciutadania en perspectiva de gènere. El més difícil és criar les criatures sense estereotips, i revertir dinàmiques socials que han quedat tan arrelades a la nostra concepció de la societat. És la part complicada, no tan atractiva i difícilment publicitable.
És la part on l’americana i el davantal no tenen pesos diferents, i els pot dur qualsevol persona per al seu futur professional. Tanmateix, són els canvis que ens fan avançar com a societat, que blinden els nostres drets perquè siguin indiscutibles. Per això, per aquest mes de març, el conegut com a mes de la dona, menys llaços liles i més davantals i americanes invertides.