La de les arrels de la desigualtat és una pregunta que, obligadament, recorre el pensamenteconòmic contemporani i de qualsevol època. Tot i l'evident caràcter polític de les decisions que històricament han mantingut, sostingut i fins i tot accentuat els ritmes dispars en el desenvolupament de les societats al món –el colonialisme, la separació internacional del treball que l'acompanya o l'esclavitud en són exemples – sempre s'erigeix una pregunta al darrere de totes aquestes encertades reflexions: Com s'arriba al punt en què unes societats es poden, materialment i cultural, imposar per sobre d'altres? Fins i tot el catedràtic d'economia Herbert H. Goldberg a la Universitat de Brown, Oded Galor, ho reconeix com un "misteri".
La tasca que ha desenvolupat Galor al llarg de la seva carrera, que l'ha portat a les portes del Nobel d'Economia, és anàloga a la d'un detectiu. Bona part del seu darrer llibre, El viatge de la humanitat (Edicions 62, 2022), és una tasca d'investigació, més que de recerca. Unir els fils –aixecar capes de la ceba, que explica ell– que dibuixen la continuïtat entre les diverses etapes del desenvolupament humà i les desigualtats presents als nostres temps. La tesi del llibre, que el mateix autor considera "revolucionària", respon precisament a la seva metodologia: els orígens de la desigualtat entre societats no es troben en l'economia política recent, sinó en la història econòmica. Si bé processos com la industrialització o la divisió internacional del treball han accentuat la separació entre l'occident capitalista i els seus marges, aquesta neix eal temps que les civilitzacions: de les bases materials i geogràfiques als seus inicis, i dels trets culturals que s'hi generen.
Galor: "Quin és l'origen de la transformació dramàtica en la renda per càpita dels darrers dos segles després de milers d'anys d'estancament?"
Abans d'explorar aquesta gran pregunta, Galor se'n fa una altra que afegeix matisos a la tesi central del llibre: un segon misteri, de fet; el del creixement. "Quin és l'origen de la transformació dramàtica en la renda per càpita dels darrers dos segles després de centenars de milers d'anys d'estancament?", es pregunta Galor. L'imperialisme colonial europeu és un dels punts d'inflexió per identificar com algunes societats passen a créixer desmesuradament i d'altres s'estanquen –triguen més a arribar a aquestes cotes de progrés econòmic, si és que mai hi arriben–.
Galor posa l'exemple de les relacions entre el Regne Unit i l'Índia. "El tèxtil britànic i indi, abans de la colonització, estaven a nivells molt similars. La colonització provoca que la India, en comptes d'especialitzar-se en la indústria, ha de produir matèries primeres de baix valor afegit. Sense aquesta relació, la India hagués despuntat molt abans i Anglaterra molt més tard", argumenta.
Com arriben les turbines
La gran pregunta, però, és per què en un punt de la seva història Anglaterra està en posició d'esdevenir potència colonial, tecnològica i econòmica i altres països no. Galor pensa en dos factors fundacionals, que són, de fet, consecutius: geografia i cultura. És a dir, com és la terra mateixa al voltant de la qual una societat concreta s'ha d'organitzar i quin és el tipus d'organització –els seus trets, les seves institucions, la seva forma de governar-se i relacionar-se– que s'hi genera.
"En molts indrets del món, la població no es veu abocada a participar del progrés: aquí és on trobem un canvi evolutiu"
Per entendre la seva tesi, Galor posa l'exemple del desenvolupament agrícola. Els entorns amb terres fèrtils i capaces de produir excedents alimentaris aprenen a pensar a futur; cosa que, afirma, prepara el terreny per millors institucions educatives, de govern i financeres. Les societats amb més dificultats per generar aquests conreus, per altra banda, necessiten viure al dia, i, per tant, no adopten aquestes tendències. "En molts indrets del món, la població no es veu abocada a participar del progrés: aquí és on trobem un canvi evolutiu".
La centralitat de l'agricultura en el progrés humà destaca molt dins la tesi de l'israelià. En el desenvolupament agrícola, per exemple, veu Galor una part de l'origen de la desigualtat de gènere; en concret en l'adopció de l'arada. Aquesta eina, argumenta l'economista, "demana una força del tren superior molt important, cosa que genera un avantatge comparatiu de l'home en les activitats agrícoles". En els primers moments del desenvolupament agrícola, recorda, la participació del treball productiu era igual en termes de gènere; però l'adopció d'una eina que oferia un avantatge comparatiu, en termes generals, als homes, senta les bases per una divisió del treball que assigna la producció a uns i les cures a unes altres. "Els llocs que van adoptar primer l'arada tenen avui menys participació en el mercat de treball de les dones", afirma Galor.
L'adopció de l'agricultura, però, genera també un desavantatge històric a llarg termini que explica encara més la divisió econòmica actual segons les tesis de Galor. Societats com per exemple les civilitzacions originàries de l'Orient Mitjà, amb una agricultura prominent, brillen durant segles, mentre la predominança de la producció agrícola és la que marca el desenvolupament del món. L'economista, però, introdueix un matís: aquelles societats amb un camp extremadament avançat esdevenen més dèbils quan la producció transita cap a les ciutats. En bona part, això respon a la concentració de la propietat agrícola que, en algunes regions, permet als terratinents, en general aristòcrates, controlar i limitar l'educació dels treballadors –imprescindibles per mantenir les seves rendes– i alentir l'èxode rural i la necessària adaptació de la força de treball a la indústria. Aquest retard en l'adopció del nou paradigma econòmic esdevé clau, perquè permet una acceleració d'escala d'aquelles societats que l'integren i ancora les que, arrossegades per unes elits conservadores, no ho poden fer.
Desigualtat i futur
Galor, tot i que reconeix les diferències que s'estableixen entre el moment que descriu i l'actualitat, hi veu un possible paral·lelisme. En una conjuntura en què la tecnologia és el motor del desenvolupament de les societats, el catedràtic reflexiona sobre la possibilitat que les elits econòmiques, en bona part grans magnats del big tech, tinguin la temptació d'alentir eventuals transicions cap a "nous paradigmes tecnològics enriquidors" que contribueixin a l'avenç de l'economia i el benestar humans. L'economista, però, és optimista, perquè considera que tot i l'augment de la concentració de capitals, les grans fortunes del món tenen menys capacitat per controlar el progrés tecnològic que fa segles. "Els més rics de fa 50 anys són molt diferents dels d'ara; aquells haguessin tingut tots els incentius per blocar el desenvolupament de les TIC, però al final el paradigma s'ha imposat", celebra Galor, tot i que reconeix que "si poguéssim reduir el poder d'aquesta minoria, el desenvolupament hagués estat i podria ser més ràpid".
"Si poguéssim reduir el poder dels pocs que concentren la propietat, el desenvolupament hagués estat i podria ser més ràpid"
Amb tot, l'autor reclama mesures per adreçar la desigualtat entre societats, especialment en la seva dimensió internacional, que tinguin en compte el context i desenvolupament històric de cada país i poble. Tot i que hi veu les bones intencions, Galor difereix amb l'aproximació d'institucions internacionals com el Banc Mundial, que en les seves iniciatives per reduir aquesta disparitat global aplica les mateixes receptes a tot arreu. "Els recursos són limitats, i l'educació i les inversions han de donar-se individualment, segons la situació i la història de cada país", argumenta.
Si bé alguns lectors de Galor extreuen de la seva obra una sort de continuïtat lògica de la història –una mena d'inevitabilitat de les formes concretes en què es produeix el desenvolupament humà amb les desigualtats que l'acompanyen– una bona lectura de les seves tesis deixa molt d'espai per la contingència, per la presa de decisions. Si bé El Viatge de la Humanitat identifica els orígens materials d'unes certes continuïtats lògiques en el progrés desigual de països i societats, també reconeix que la mà d'institucions, col·lectius i individus és la que guia aquesta materialitat. Lluny d'expulsar la política del desenvolupament econòmic, Galor mostra, en aquesta darrera proposta, una gran habilitat per explorar el fonament productiu de les decisions i tendències que expliquen la història –informades per aquells, sí, però no necessàriament ordenades.