La morfologia de la ciutat és un dels debats fonamentals d’aquesta primera meitat de segle. La manera com organitzem l’espai comú determina altament la manera com experimentem la ciutat, així com l’articulació i desenvolupament d’eines de creativitat i interacció social. La importància de l’urbanisme ha crescut en els últims anys, essent el segle XXI un dels períodes que més ha reflexionat sobre què ha de ser una ciutat i com s’ha d’articular.
Després de David Harvey i el seu llibre El dret a la ciutat l’any 2003, la idea sobre què havia de ser una ciutat es va revolucionar. Abans ja hi havia una consciència de ciutat, i una idea de ciutat, però no s’havia parlat, almenys no d’una manera articulada, sobre el dret a viure-hi i viure-la. La urbanització accelerada, l’auge de la sostenibilitat i la resiliència davant l’emergència climàtica, la revolució tecnològica, l’aparició de la mobilitat sostenible (i el progrés de la insostenible) o la centralització de la inclusió i l’equitat de l’espai urbà són algunes de les majors tendències que s’han viscut en els últims anys. Tanmateix, canvi no sempre vol dir millora, i encara que hàgim posat la ciutat al centre de l’atenció de la gestió de les nostres vides, no pot ser seguint els valors, paràmetres i directrius de tendències passades que l’únic que han fet ha estat convertir les nostres ciutats en llocs freds, inhòspits i impersonals.
"Canvi no sempre vol dir millora"
Molts urbanistes han fet propostes teòriques per revertir aquest paradigma i convertir les nostres ciutats en espais no només habitables i funcionals, sinó també com a espais de creació i imaginació. Una d’elles és Jane Jacobs amb el concepte de vitalitat, que ha marcat, com Harvey, un abans i un després en la concepció urbana. Però el llibre que a mi personalment m’ha contraposat més les idees com a no-urbanista és Dissenyar el desordre, de Pablo Senra i Richard Sennett, una reedició de Els usos del desordre després de cinquanta anys de la seva publicació.
Els espais urbans s'han convertit en llocs inhòspits, on la privatització, la planificació urbanística obsessiva i l'especulació pròpia del nostre sistema polític, econòmic i social coarten l'acció i limiten l'experiència col·lectiva de les oportunitats que es poden crear en els espais en blanc de la ciutat. La idea principal de l'obra és il·luminar la trampa que suposa la planificació actual de les grans urbs del planeta i oferir, així, una nova idea sobre el que anomenen “infraestructures del desordre” per trobar noves formes d'intervenir en l'espai urbà i fomentar una ciutadania crítica i emancipada amb capacitat transformadora envers els seus entorns locals.
Filòsofs com Benjamin Constant, Max Weber i altres han teoritzat sobre el paper de la societat civil en la ciutat. Sennett subratlla la importància del desordre per evitar la crisi d'identitat i fomentar una ciutadania lliure i respectuosa. Amb l’urbanisme en una mà i la filosofia a l’altra, Sennett i Senra pensen plegats en com la ciutat necessita exactament això: que tot estigui per fer i tot sigui possible. En contra de les ciutats perfilades i tancades on tot té sentit i una raó de ser, en nom de la vitalitat de Jane Jacobs, aposten pel desordre. Tanmateix, en la seva filosofia el desordre no està basat en el caos i el lliure albir, sinó en trenar amb l'estetització de l’ordre urbà i la rigidesa dels sistemes d’organització dels espais privats i compartits. D'aquesta manera, es generen noves narratives urbanes i es faciliten espais on puguin sorgir noves experiències, projectes i interseccions entre els diversos elements que configuren el paisatge urbà i transformen la infraestructura urbana en un espai per a la innovació comunitària.
Així, Senra i Sennett ens donen una important lliçó: no cal que estigui tot acabat perquè funcioni. És més, a vegades cal deixar cabos sueltos per poder deixar pas a la imaginació i l’experimentació. Com recorda la investigadora Irene Gómez, ordre significa prioritzar algú, en l’urbanisme res és neutral i res es troba ordenat. Així, els nostres autors deixen la porta oberta en una casa feta, però que sempre pot tenir un moble més o tirar una paret enlaire. La interacció entre els diferents elements fa que una ciutat sigui oberta i fomenta la participació activa i la cultura democràtica en totes les seves interaccions. Les formes incompletes permeten que els elements fronters es barregin i complements.
"Les superilles han començat aquest camí a la ciutat de Barcelona: obren una porta a la imaginació urbana que cal ser explorada"
Les superilles han començat aquest camí a la ciutat de Barcelona i, malgrat la controvèrsia i la polèmica que gira al seu voltant, obren una porta a la imaginació urbana que cal ser explorada. Mantenir la ciutat amb un cert desordre pot ser una manera de transformar la ciutat comtal, que actualment és una imatge de postal, en una ciutat vital.