André Kostolany fou un pensador harmònic. Si bé amb tota la raó la població general rebutja en l'actualitat el concepte d'especulació, i la seva pràctica adquireix en el sentit comú popular cada cop més un tarannà insidiós, l'obscur financer hongarès la tracta com una experiènciaestètica –no en va va ser historiador de l'art de formació–. Si bé va trigar a arribar a l'Estat Espanyol, el seu El Arte de reflexionar sobre el dinero (Deusto, 2022) és tan estrany com pertinent, i no de la millor de les maneres, tant en el moment de la seva primera publicació com avui dia. Enfront una visió de les finances com un món cínic, conscient en certa manera de les seves ombres però disposat a ignorar-les en pos del benefici econòmic, Kostolany es reivindica a la seva obra com un conoisseur. El mercatfinancer, les pràctiques més predatòries, no són un mal necessari per al progrés, sinó un gaudi en sí mateix. Quan descriu, ja al primer capítol, l'especulació com "un art, no una ciència", no només hi pretén introduir un component humà, contingent; l'autor reivindica observar, paladejar la borsa. Les finances d'El Arte de reflexionar sobre el dinero es fan amb una copa de Mencía, no amb un excel.
"Jo sabia llegir i escriure i, tot i així, he continuat sent un especulador; no em penedeixo". La introducció de la reflexió de Kostolany tanca amb una veritable declaració d'intencions del que ha de venir. Si bé el volum està ple d'afirmacions sense base científica que es poden permetre a un exercici més ociós que acadèmic –el bescantat "el capitalisme triomfa perquè és el sistema més proper a la natura humana", sense anar més lluny– acompanyar l'hongarès pel seu tren de pensament és una tasca plaent.
L'afilat capítol sobre la fauna i flora de l'activitat financera n'és un exemple: Kostolany dedica tot un apartat a fer tristes tots aquells que es dediquen a la borsa pels motius equivocats i, especialment, de la manera errònia. Aquells jugadors que compren i venen per guanys marginals, parodiats ad nauseam a la ficció sobre finances; els inversors que guarden les accions sota el matalàs i encenen un ciri cada diumenge pel seu bon rendiment o el financer que es taca les mans fent d'industrial. La de l'especulador és una posició distant, de voyeur més que d'empresari. El mateix Kostolany recorda aquell epitafi de John Maynard Keynes que celebra que el seu gran llegat fou "amassar una fortuna sense treballar ni un sol dia". Val afegir, llegint el volum, aquell vers del poeta porto-riqueny: Esto lo hago pa' divertirme.
L'autor pren sovint la interessant decisió de recordar el neerlandès Johan Huizinga per parlar de la condició de l'especulador. "El diable potser no va crear la borsa, però de ben segur va intervenir en la conversió de l'Homo sapiens en Homo Ludens", raona Kostolany. Si bé l'elecció conceptual pot tenir una lectura superficial senzilla –l'especulació és un joc com ho és el pòquer, per exemple– l'hongarès entén bé el que significa jugar, i posa el mot al seu servei, segurament per raonable indignació de molts. En una lapidària declaració en resposta a si voldria la professió d'especulador per a la seva descendència, Kostolany raona que "el meu primer fill seria músic; el segon, pintor; el tercer, com a mínim, periodista. Però el quart no tindria més remei que esdevenir especulador per mantenir els altres tres". L'autor no té en baixa estima el seu quart fill, o no necessàriament: lluny d'encomanar-li la grisa i avorrida tasca de posar un plat a taula per als seus germans, li reserva una activitat que, si bé lucrativa, forma part als seus ulls del mateix univers de sentit que les altres tres: la llibertat creativa i destructiva consubstancial al joc.
Un narrador fal·lible
El valor de Kostolany i les seves reflexions emana de la seva reconeguda fal·libilitat –ell mateix nega la seva condició de gurú–. Si bé és cert que El Arte de reflexionar sobre el dinero incorpora consells, diatribes, anàlisi profundes pròpies d'un professional dedicat durant prop d'un segle (!) al pensament i l'acció borsària, l'aprenentatge és més profund i durador quan l'inversor exposa la seva pròpia experiència, o les experiències que ha viscut de segona mà, que quan es planteja signar un marc teòric. "El price to earnings ratio té un caràcter purament psicològic", reconeix l'autor. No és d'estranyar, doncs, que el més valuós del llibre es trobi quan pren el camí més humanista en l'anàlisi d'un sector que es vol reivindicar matemàtic. "El 95% de la feina dels borsistes professionals és una pèrdua de temps; llegeixen taules i gràfiques, però s'obliden de pensar". Kostolany escridassa així els seus companys de professió: més música i menys fulls de càlcul.
Més un llibre de contes filat per meditacions sobre la borsa que un assaig, El arte de reflexionar sobre el dinero no és ni de bon tros un manual per fer-se milionari amb la comopravenda d'accions. Qui entri al volum buscant xifres, taules, consells pràctics, s'il·lusionarà en arribar al cinquè capítol, Qué mueve los precios?, per tornar a la desesperació en veure que consta de dues breus pàgines que es poden resumir en "no hi busquin una explicació lògica".
Sí es poden trobar guies més acurades quan Kostolany parla de la psicologia de la inversió, una altra aresta més del punxegut art de les finances. En bona part del que és amb diferència el capítol més llarg del llibre, l'autor enalteix el component discursiu de la borsa: moltes de les explicacions per les quals unes inversions funcionen i altres no; molts dels motius per què el cicle del valor accionarial té la forma que té s'apropen més a la contingència humana que a la freda econometria. Converses, eleccions lingüístiques a una notícia o pors compartides defineixen sovint un mercat pel que l'hongarès recomana apostar en gran. "Les accions poden pujar un 1.000 o un 10.000%, però no cauran més d'un 100%". No tinguin por a especular, què pot sortir malament?