La història humana està plena d’errors de càlcul, per no dir que la majoria de decisions que s’han pres han vingut, d’una manera o altra, d’una equivocació. Hi ha molta filosofia barata al voltant de la nostra capacitat d’equivocar-nos: que si en tot error hi ha una oportunitat, que si sense fracassar no sabràs mai què és guanyar, que si quan es tanca una porta s’obre una finestra. Però és moment de deixar de muntar circs al voltant de la nostra por de cagar-la i acceptar la veritat: ens fa por ser fal·libles.
—No passa res, froggy. No ets perfecta. Només una persona és perfecta al món, i soc jo. La resta heu de fer el que pugueu.
Entre bromes, quan li explicava les meves frustracions, em repetia aquesta frase. No era, ni de bon tros, una persona perfecta. A vegades confonem perfecció amb estima, i això pot portar errors de càlcul. Parlant dels quals, ell en va cometre molts. Moltíssims. Però cap d’ells el va allunyar de ser el meu pare i una de les persones a qui m’estimo més al món. Un altre cop, la vida es demostra en forma de contradiccions.
Ens equivoquem. Molt més del que ens agradaria. Molt menys del que pensem. És part de la vida, però ens fa sentir vulnerables, i no ens agrada
Ens costa molt acceptar els errors, i encara més afrontar-los un cop han passat. Fer-ne alguna cosa. Transformar-los o esmenar-los. Sempre sembla que es queden perduts en una carpeta sense arxivar, perseguint-nos a la matinada, quan la culpa es barreja amb l’insomni. Crec que potser la causa de tot això és que som poc raonables amb la magnitud dels nostres errors: quan ens equivoquem, sentim que estem traint tota la nostra persona i tot el que hem aconseguit fins al moment. Quan encertem, en canvi, només sentim una continuïtat amb el que ja havíem defensat feia res. I això, és clar, reforça la nostra por original al fracàs.
Ens equivoquem. Molt més del que ens agradaria. Molt menys del que pensem. És part de la vida, però ens fa sentir vulnerables, i no ens agrada. Des de temps ancestrals hem fugit dels errors, evitant-los a tot preu i atribuint-ne els mals resultats als altres o a coses que no podem controlar, com la fortuna o el destí. Tanmateix, què passaria si els abracéssim? Si els reivindiquéssim com a propis?
Si, en comptes d’evitar els errors, els acceptem com a necessaris i inevitables, potser comprendrem millor el seu veritable valor en els nostres processos d’aprenentatge
Fa uns mesos, avorrida i amb insomni a altes hores de la nit, vaig mirar un d’aquests vídeos cutres d’autoajuda. El vídeo, amb música instrumental de fons i una veu en off horrorosa, explicava la història d’un home que arriba a un poble i necessita un metge. Visita el carrer on es troben tots els professionals del sector i veu que a l’entrada de cada consulta hi ha el nombre d’errors que el metge ha comès al llarg de la seva carrera, així com el nombre de persones a qui no ha pogut salvar. Espantat pels nombres més alts, l’home decideix anar a la consulta del metge que afirma no haver tingut cap error ni tampoc cap mort. Sorprenentment, quan arriba al lloc que ha escollit, es troba un metge jove i sense experiència.
—Ho sento, encara no he tingut temps d’equivocar-me —li exposa el professional novell.
Conscient del seu propi error evitant errors, el visitant decideix aleshores tornar a la consulta on hi havia més persones, amb el metge més experimentat de tot el carrer. Si, en comptes d’evitar els errors, els acceptem com a necessaris i inevitables, potser comprendrem millor el seu veritable valor en els nostres processos d’aprenentatge.