Dos coneguts es troben al tren de Renfe que va del Maresme a Barcelona. I un cop s’han saludat i preguntat per les seves vides parlen sobre la feina. Ho fan amb to alt, amb certs seients de distància, fet que permet a la resta del vagó fer de públic oient. “Doncs jo treballo a Price (Pwc) ara!”, diu un. “I quants dies baixes a treballar a Barcelona?”. “Tres dies, i tu?”. “Jo només un. No em paguen gaire bé, però valoro només haver d’anar un dia”. I continuen la conversa parlant sobre tot el temps que havien perdut a la vida, anant cada dia a l’oficina.
La història l’explica Josep M. Ganyet, enginyer, empresari i col·laborador de VIA Empresa davant l'atenta mirada de Juan Álvarez, gerent de recursos humans de Renfe. És una conversa real que ha escoltat tot just de camí a la taula de debat organitzada per Ibercaja i VIA Empresa titulada Els nous hàbits de treball i que va com anell al dit amb la conversa matinera dels dos coneguts al tren.
El procés de transició de la societat industrial cap a la societat digital és manifest en la manera de treballar d'avui dia. No treballem ni entenem la feina (ni la productivitat, ni l'espai-temps, ni el compromís) com ho fèiem fa cinquanta anys. "Som fills de la societat industrial i pares de la societat digital", deia fa pocs dies Genis Roca, consultor i escriptor, al seu article d'opinió a VIA Empresa, i així ho ha desenvolupat aquest dijous al llarg de la seva ponència. "La industrialització tenia per objectiu endreçar i organitzar processos. Fer que els processos no fallessin, que tinguessin estabilitat, un sistema, una garantia, que passessin un control de qualitat": Segons Roca, els processos havien de ser estables. Si no funcionaven, es milloraven, però mai es canviaven. "I nosaltres som fills d'aquesta cultura i manera de fer -indica-. Però ara necessitem gent que sàpiga introduir canvis". Encara que no sapiguem ben bé el model final que resultarà d'aquests canvis.
La feina ja no és un passaport social
Roca explica que quan tenia 25 anys, la feina era considerada un passaport social: "era la manera de presentar-nos. A la meva generació, el treball era el camí de l'èxit, tant econòmic com social". Però les coses han canviat. Avui dia, tenir una jornada laboral completa no és garantia de tenir èxit econòmic, de fet, no assegura a la persona tenir una vida digna, "o portar a casa tot el que cal", indica Roca, qui afegeix: "Em sembla detectar que hi ha gruixos de població que no s'han cregut la promesa que el treball els hi donarà tot".
González Reyes: "No hi ha Gran Renúncia, sinó gran decepció"
És el resultat de la precarització. I això comporta frustració, falta de compromís i les famoses renúncies. En aquest sentit, Carlos González Reyes, director d'Esic Barcelona DRHO i expert en recursos humans, apunta que "no hi ha Gran Renúncia, sinó Gran Decepció". El mercat laboral d'Espanya i Catalunya no és tan dinàmic com el dels EUA, per això aquí "no hi ha una gran renúncia, però si una gran decepció".
Esther Sánchez, directora de Recursos Humans de Baxi, apunta que aquesta frustració esdevé perquè "s'ha descuidat a les persones en les decisions empresarials". Que per tenir en compte el factor humà de veritat, "s'ha de tenir una persona que s'hi dediqui, que estigui al costat del CEO i al mateix nivell que el director financer". I afegeix: "Si l'objectiu de tothom és crear valor estratègic, és difícil que formis part d'aquest valor si només ets un número".
"La feina ja no és garantista de l'èxit social. Ara ho és tenir temps pels amics o fer activitats més enllà de la jornada laboral", apunta Roca. I de fet, Esther Ortega, directora de recursos humans de la Cambra de Comerç de Barcelona, afirma que ha vist també aquest canvi de prioritats a la Cambra: "Ens costa retenir talent perquè, malgrat que tenim polítiques flexibles de veritat, hi ha gent que vol altres coses, noves experiències. Simplement, volen canviar de sector o se'n van a fer un projecte social".
I no pots fer-hi res. Només assumir-ho. "Acceptar la rotació", com diu González. I en comptes de retenir el talent, "retenir el coneixement", com apunten el tàndem Ganyet i Roca.
El teletreball i l'espai-temps
Encara que aquesta transformació dels llocs de feina no és cosa de la pandèmia, no hi ha dubte que ha accelerat tots els processos i que, de fet, ha comportat una nova manera de fer, un nou estat d'ànim i unes exigències per part del treballador. Són exigències que "giren més al voltant del temps, que no pas del salari", indica Roca.
I en aquest sentit, quan s'ha perdut temps de presentisme, també s'ha posat en evidència que no tothom avalua adientment la productivitat. "Hi ha comandaments que s'han quedat sense criteris o mètriques per mesurar-la", apunta Roca. I pregunta: "Quina és la productivitat d'una persona que fa teletreball?". "Però és que potser no hem de parlar tant de productivitat, sinó de contribució", respon Sánchez, de Baxi. Ella creu, de fet, que la via és que les empreses no contractin en clau temps-hores, sinó en temps-valor. En aquest sentit, Ortega apunta que a la Cambra han canviat els processos i ara ja no tenen avaluacions, sinó que estan "implementant la cultura del feedback, de baix cap a dalt".
Ganyet: "Una manera de saber si algú és ric, és observar quan de temps dedica a l’esmorzar"
Sobre el debat del temps, Anna Fornés, directora de l'associació Factor Humà, alerta que "s'ha d'anar amb compte justament amb les desigualtats socials", que justament es reflecteixen en aquesta flexibilitat en el temps. De fet, Ganyet apunta que "una manera de saber si algú és ric, és observar quan de temps dedica a l’esmorzar".
En aquest sentit, amb la voluntat de posar en valor el factor espai-temps, Ganyet apunta que ell, com a empresari, no pot competir amb salaris o condicions de la globalitat, però si ho pot fer "amb flexibilitat total. Jo t'estimo a tu i tu m'estimes a mi. Jo m'adapto a tu i tu a mi.
Només hi ha una vida
Al cap i a la fi, debatre sobre la feina és parlar sobre la vida. "El temps és vida", afirma Sánchez. "Vida només hi ha una i això ens ho ha ensenyat la pandèmia", assegura Fornés. "La pandèmia ha posat en relleu els temes emocionals. La gent el que vol i prioritza és estar bé", ha apuntat Miquel Guiot Rocamora, advocat i directiu especialitzat en governança.
Alcaraz: "La gent ha trobat el seu propòsit i ara el repte de les empreses és intentar alinear el propòsit de l’empresa amb el de les persones"
Per a Eduard Alcaraz, president de FeliciCat, la paraula màgica és propòsit. "La gent ha trobat el seu propòsit i ara el repte de les empreses és intentar alinear el propòsit de l’empresa amb el de les persones". Guiot apunta que "les noves formes de treballar posen a prova la confiança i la responsabilitat" i, per això, són molt importants les relacions. De fet, per aAlcaraz, el camí també aquest, el dels vincles. "La gent feliç és la que té relacions de qualitat", apunta.
Una transició ¿amb cadàvers?
Tots els experts hi estan d'acord: aquests fets i tendències són fruit d'un procés de transició, encara inacabat. Queda pendent, "trobar l'equilibri entre els nous models i preparar els equips directius", indica Roca. "Com estem ensenyant als nostres directors i directores a que liderin en remot?", qüestiona Fornés.
No se sap s'assolirà en 17 anys o en 50. El que se sap és que no serà demà i que, durant el procés d'aconseguir-ho, "hi haurà crisi", apunta Genís. "Hi haurà cadàvers, professionals i d'empreses", afegeix Josep Maria Feliu, director de Recursos Humans del RACC. Perquè el canvi és positiu, és necessari, però no és opcional. "És una obligació adaptativa", afirma Sánchez.