L’Alba tenia cinc anys quan va anar per primera vegada a l’estadi de la seva ciutat. Va ser un d'aquells diumenges màgics que va acabar amb golejada. No es va perdre cap detall en tot el partit. Va quedar meravellada del joc, dels jugadors, de l’adrenalina i del públic entregat. En acabar, va agafar ben fort la mà del seu pare intentant no ser arrossegada per la riuada de gent. A la porta de sortida, el seu pare va saludar un treballador del camp. Els dos fumaven Farias i reien molt fort. Tiquets i pipes sobre l'asfalt. De cop, aquell senyor que semblava no haver-se'n adonat de la presència de la menuda es va dirigir a ella: “Joan, aquesta és la teva nena? I tu què vols ser de gran?” I ella, amb timidesa, agafant la mà del seu pare, va dir “fu… futbolista”. Els dos homes van esclatar a riure amb una mescla de tendresa i condescendència. Com si hagués dit “astronauta”.
El pati de l'escola té un ordre indivisible: els nois juguen a pilota i les noies fan rotllana i parlen entre elles mentre mengen el berenar. Això ha estat així sempre, i sempre ho serà. Però l’Alba mirava aquelles patxangues dels nois amb enveja, mentre dissimulava interès en la conversa de noies. Sabia que sortir-se'n d’aquell paper li suposaria alguna burla o comentari. No era la primera vegada que li havien cridat “marimatxo”, o “bollera” quan a classe d'educació física va demostrar el seu talent pel futbol, i no volia tornar a passar per allò. Sort en tenia, que a casa, podia jugar amb la pilota sense mirades indiscretes. Tot i que no la van prendre gaire seriosament quan va dir per segona vegada, ja al batxillerat, que volia ser futbolista professional.
I ella, amb timidesa, agafant la mà del seu pare, va dir “fu… futbolista”
A la universitat, però, la cosa va canviar. Va fer el Grau en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport (CAFD) a una altra ciutat i es va apuntar a la lliga universitària femenina, amb l'equip de la facultat. No van caldre ni tres partits per demostrar que havia nascut per això. Ben aviat van arribar les ofertes per jugar a un club important. El seu somni era a tocar. Els matins feia classe, després treballava a un centre de tecnificació i fisioteràpia on, ironies del destí, hi anaven els jugadors que tant admirava. A les tardes, anava a entrenar amb el seu equip. Aquella temporada, tot i la fatiga, va apuntar-se una vintena de gols. El president del club, al sopar de final de temporada la va condecorar i va dir que eren el futur del futbol. Després, ells van marxar amb els seus cotxes esportius cap a una discoteca. Elles van agafar el metro.
En aquell club no paraven de guanyar títols i, de jugar els dissabtes al migdia amb la solana i la graderia buida, van començar a jugar al vespre, ple fins a la bandera. I això mateix passava a tots els clubs, mentre els partits de les lligues femenines van començar a ser televisats en prime time. A la sortida de l’estadi, les nenes i els nens els demanaven autògrafs. Feien estampar el nom de l'Alba a les samarretes. La premsa va començar a fer-li cas i "no es va tallar" quan va tenir l’oportunitat de dir que el camí per un home és més recte que per una dona.
A la sortida de l’estadi, les nenes i els nens els demanaven autògrafs
Aquest matí, l’Alba ha tornat al camp de la seva ciutat. Hi ha molta expectació. Ha pujat al despatx del president. Ha signat un contracte per a tres temporades amb el seu club. S'ha fet una foto amb la samarreta. Ha fet una roda de premsa. Ha fet uns tocs de pilota i, a la sortida, el guarda de seguretat que la va escometre de petita fumant un puro, li ha demanat amb timidesa si li pot signar un autògraf per la seva neta, que de gran vol ser futbolista.