Uns mesos enrere havia quedat per una reunió a l’hotel Ritz Carlton d’aquí de Qatar. La sorpresa va ser majúscula en trobar-me tanquetes de l’exèrcit a l’entrada del recinte. No recordo haver-ho explicat, però la presència de militars pel carrer, a Doha, és nul·la. No se’n veuen mai. Que potser no tenen exèrcit? I tant que en tenen. I reforçat, ja que els Estats Units hi mantenen una base aèria de dimensions siderals: deu mil soldats -un amic els hi subministra el menjar diàriament-. Sovint es veuen sobrevolar els jets militars que passen a tota pastilla per sobre els gratacels. La importància de les forces aèries en un país diminut, com és Qatar, esdevé determinant.
El cas és que, com els deia, em vaig trobar l'hotel pres militarment. L'home amb qui havia quedat m'ho explicava: "És que aquí s'estan reunint per negociar les potències occidentals -bàsicament Europa i els Estats Units- amb els talibans". Certament. Els talibans havien pres el poder després de la sortida dels americans de l'Afganistan. I era veritat, jo havia llegit que s'estaven reunint a Doha, on els talibans tenen una seu representativa permanent. Els talibans residint oficialment a Doha, una ciutat defensada militarment pels americans? Doncs sí. Aquesta sembla ser l'estratègia de futur per la que ha optat Qatar: estar al mig sense decantar-se.
Com vaig apuntar en un article anterior, l’emancipació dels britànics va comportar un cert campi qui pugui. I aquells que van poder es van escapar dels saudites, de pas. Qatar, Bahrain, els Emirats i Kuwait van esguerrar la idea d’una península àrab unida sota els saudites. El fet ha portat a unes certes males relacions generals de Qatar amb els seus veïns pròxims, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units principalment. Rivalitats, riqueses naturals, etc. Però Qatar el més ric. Qualsevol excusa és bona per les suspicàcies.
Sense recursos energètics per poder vendre -i aquest és l’escenari a trenta anys- Qatar és un territori on no li interessa viure a ningú. Cal tenir una missió de país
L’Iran és a escassos kilòmetres de Qatar -uns 200 en línia recta-. Fa anys que Qatar va decidir evaporar qualsevol conflicte amb aquella república islàmica de qui, tradicionalment, havia estat enemiga, atès que els iranians són xiïtes mentre que els qatarians, com la immensa majoria de la població de la Gran Aràbia, és sunnita. I, com vostès ja sabran, sunnites i xiïtes es porten a matadegolla. Però no a tot arreu, sembla. A Qatar vostès es trobaran amb productes agrícoles de l’Iran que complementen els que arriben via Schiphol (Amsterdam). I és que Qatar a part de compartir el Golf Pèrsic amb l’Iran, hi comparteix una altra cosa importantíssima: la gran bossa de gas natural -la més gran del món- que és la que fa ric Qatar. Remirin el mapa que vaig publicar a l’article “Un futur encara més ric?” de fa dues setmanes i observaran que la línia fronterera marítima parteix la bossa en dos, i només dos, parts; dos països: Qatar i l’Iran. Per tant, amb Iran tot han de ser flors i violes. Ho dicten els 77 milions de tones de gas natural que produeix Qatar cada any.
L’enveja és molt dolenta i sempre troba motius per manifestar-se, encara que aquests s’abillin d’alts interessos. Els anys vinents aquesta enorme bossa és la que farà encara més independent Qatar respecte dels seus veïns. Com els vaig dir, mentre ells aniran a menys, Qatar anirà a més. Les tensions estaran servides. La guerra d’Ucraïna ha accelerat aquest procés d’enlairament de Qatar, ja que Occident ha decidit, per ara, no comprar més gas natural a Rússia.
La guerra d’Ucraïna ha accelerat aquest procés d’enlairament de Qatar, ja que Occident ha decidit, per ara, no comprar més gas natural a Rússia
Un primer tast de les tensions a la zona s’ha pogut observar els darrers temps. El mateix any que Qatar va anunciar l’existència de la reserva de gas natural del nord -l’enorme bossa que comparteix amb Iran- una coalició d’estats àrabs liderats per Aràbia Saudita -Kuwait, els Emirats, Bahrain i Egipte; més tard Jordània també- van iniciar un bloqueig aeri, terrestre i marítim sobre Qatar. El país va quedar aïllat. Si miren el mapa observaran que tallar l’espai aeri que envolta Qatar per la banda occidental, és una mala passada. La majoria de productes frescos arriben per avió des d’Europa i per camió a través d’Aràbia Saudita els que provenen de Turquia. El cas és que el país va quedar bloquejat i es va haver de buscar la vida durant gairebé tres anys i mig. No van perdre el temps. De llavors ençà a Qatar produeixen carn, làctics, i alguns vegetals bàsics. Cars de produir? Caríssims. Però la necessitat obliga. El bloqueig va acabar el gener del 2021.
Les explicacions oficials del bloqueig foren les acusacions d’Aràbia Saudita dient que Qatar finançava el terrorisme. Certes? Mai se sabrà. Ara, que aquest no va ser mai el motiu de fons, això sí sembla cert. A les potències de la regió no els fa gens de gràcia ni una els lligams de Qatar amb l’Iran, ni la projecció internacional que està agafant -que es cancel·lés la Copa del Món era un dels objectius-. Un antic col·lega meu, ara retirat i assessor de Qatar Foundation, em va explicar que les raons eren molt més bàsiques. Més animals, diguem-ho així. Si miren el calendari observaran que el conflicte va començar el 2017 i es va tancar el 2021. En aquest temps ni s’ha demostrat res, ni les conclusions han canviat l’estatus anterior de tots plegats. Tant soroll per a res. I és que tot sembla que va ser una operació orquestrada entre l’hereu saudita Mohammed bin Salman (acusat pel cas Kashoggui) i l’emmerdeur oficial d’Occident a l’època: Donald Trump. Ignoro si aquesta és l’explicació real. Veien l’esperpent i els actors implicats, no m’estranyaria. Aquesta mena de conflictes acostumen a ser fruit de l’estupidesa humana. Dit d’altra manera, fruit dels actes de determinats humans estúpids. El cas és que arribar Biden a la Casa Blanca i acabar-se el terrabastall va ser tot un.
A les potències de la regió no els fa gens de gràcia ni una els lligams de Qatar amb l’Iran, ni la projecció internacional que està agafant -que es cancel·lés la Copa del Món era un dels objectius
De l’experiència passada convindria extraure una conclusió clara: l'ambivalència de Qatar durarà, perquè és una estratègia de futur. Els seus governants saben que la riquesa de sota terra té dues característiques. La principal és que és temporal. El món ha decidit prescindir dels carburants fòssils. Per a alguns es va massa a poc a poc en la transició. Però la marxa és inexorable. La segona és que, si no es vigila, el patrimoni de futur obtingut amb aquesta riquesa d’ara s’anirà evaporant -com tots els patrimonis que es van traspassant de pares a fills-. Per tant, es necessita donar-li un ofici al país. Sense recursos energètics per poder vendre -i aquest és l’escenari a trenta anys- Qatar és un territori on no li interessa viure a ningú. Cal tenir una missió de país.
De la mateixa manera que van crear un aeroport d’enllaços perquè es van adonar de la sort geogràfica d’estar equidistants d’Europa i d’Àsia-Oceania, han vist que era una bona idea mantenir també equidistància política entre els règims predominants en aquestes dues grans àrees mundials. I aquí hi som. Qui esperi que Qatar evolucioni cap a una democràcia liberal, potser sap molt de justícia universal, però molt poc d’interessos. Fa temps, molts anys, Qatar va començar sent amfitriona de la reunió sobre com fixar les regles de comerç internacional -la famosa Ronda Doha-. Després han vingut altres esdeveniments. Alguns han de ser discrets -les negociacions amb els talibans, per exemple, entre molts-. Altres no tant, com ara la Copa del Món de Futbol 2022. Però d’aquesta darrera en parlarem la setmana vinent.