Un dels capítols mes interessants el llibre de Stefan Zweig Moments estel·lars de la humanitat és el de la caiguda —o conquesta— de Constantinople a mans de —o per part de— Mehemed II el 29 de maig de 1453. Un esdeveniment que va marcar tot el que (ens) va passar després i que d’una manera o una altra impregna la memòria col·lectiva de tota una civilització. Faig servir caiguda i conquesta alhora perquè el nom fa la cosa; per a Occident va ser una pèrdua ignominiosa, per a Orient una conquesta heroica va convertir el sultà Mehmet II en “El Conqueridor” amb només 21 anys.
La setmana passada, en aquesta mateixa columna, us feia recomanació del llibre de Stefan Zweig amb una menció especial al setge de Constantinoble i a l’estratègia guanyadora de Mehmet II que el va portar a la conquesta (no us en faig spoilers). Deu ser per això, i per les cerques que vaig fer a Google, que Netflix em va recomanar Ottoman, una sèrie documental de producció pròpia sobre la caiguda de l’imperi romà de Bizanci a mans de l’imperi Otomà. Em molesta que Netflix vagi recollint dades de la meua navegació en línia però em fa gràcia pensar que el seu algorisme també llegeix VIA Empresa.
"Em molesta que Netflix vagi recollint dades de la meua navegació en línia però em fa gràcia pensar que el seu algorisme també llegeix VIA Empresa"
Ottoman és un docudrama turc dirigit per Emre Şahin i escrit per Kelly McPherson disponible a Netflix des de gener del 2020. Els sis capítols dels que consta la primera temporada van des del 1451 fins al 1453, de l’arribada al poder de Mehmet II amb només 19 anys fins que entra a Constantinoble i s’asseu al tron de l’emperador Constantí XI proclamant-se Qayser-i Rûm, Cèsar de Roma.
La mecànica de la sèrie és molt similar a altres docudrames als que ens té acostumats la plataforma: una història amb trama, trames paral·leles, personatges i escenaris, amb insercions d’acadèmics i mapes explicatius que posen en context les imatges. La seva aportació és fonamental, fa una funció de segell de rigor històric i científic, que de no ser-hi, deixaria la sèrie en una novel·la històrica més. Menció especial per alguns dels acadèmics que (interpretant acadèmics) omplen la pantalla amb la seva actuació, integrant-se a la perfecció en l’espectacle televisiu.
La sèrie fuig del tòpic maniqueu de l’enfrontament entre cristians i musulmans. És cert que el gruix de l’exèrcit otomà eren musulmans i que els bizantins eren cristians, però també és cert que els otomans tenien milícies cristianes i que dins els murs de Constantinoble hi havia turcs renegats. La lluita era en nom de Déu però per un poder bastant més terrenal.
Així, la sèrie mostra amb tota la seva crueltat les diferents faccions i interessos que hi havia a cada bàndol. L’emperador Constantí XI i els seus s’anomenaven romans tot i que eren grecs, a dins la ciutat hi havia pugna entre grecs i llatins, els cristians grecs ortodoxos i els catòlics es malfiaven els uns dels altres després de segles de guerres religioses, els venecians estaven de punta amb els genovesos, els comerciants amb interessos a una banda i l’altra de les muralles eren partidaris de negociar una tercera via amb l’invasor. L’emperador que administrava les engrunes del que fou un imperi, no tenia prou diners i va haver de recórrer a fondre l’or de les esglésies per pagar els deutes amb els mercenaris.
Joan de la Via, el cònsol dels catalans, i els catalans comandats per Pere Julià, que van defensar el pany de la muralla que fou el darrer a caure en poder dels turcs, no surten a la sèrie.
La sèrie resulta inquietantment actual.
Fitxa
Títol original: Rise of Empires: Ottoman
Any: 2020
Durada: 44 min per capítol.
País: Turquia.
Direcció: Emre Şahin.
Guió: Kelly McPherson.
Repartiment: Charles Dance, Cem Yiğit Üzümoğlu, Tommaso Basili, Selim Bayraktar, Tuba Büyüküstün, Damla Sönmez, Osman Sonant.
Produïda per: Karga Seven Pictures i STX Television per a Netflix.